Estrolabio

 

Aquest espai està dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als qui segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i els altres.

 

En un article precedent, en què vaig proposar alguna reflexió arran de la lectura del poema "Península" de Carlos Loures, vaig reproduir el poema "Assaig de càntic en el temple" del poeta català Salvador Espriu. Prenent aquella referència com a preàmbul, vull afegir ara alguns apunts sobre la figura i l'obra d'aquest singular i extraordinari poeta i home de lletres, que, com tots els intel·lectuals de la seva generació, com tots els catalans de l'exili exterior i de l'exili interior, com tots els ciutadans espanyols humiliats i sotmesos al jou del franquisme, va haver de fer cara als anys foscos d'una Catalunya i d'una Espanya oprimides, segrestades i massacrades brutalment. Una situació que em sembla paral·lela, en molts aspectes, a la de Portugal en la mateixa època.

 

Salvador Espriu, nascut l'any 1913, es llicencià en dret per la Universitat Autònoma de Catalunya el 1935, poc abans de l'esclat de la Guerra d'Espanya, un esdeveniment sagnant que va sembrar les terres d'Espanya d'un munt de cadàvers damunt els quals es va edificar el règim franquista, que es va perpetuar, més enllà de totes les previsions, durant prop de quaranta anys, fins a la mort del dictador. Quan això ocorregué, l'any 1975, Salvador Espriu era ja un poeta consagrat, que havia construït la seva obra tenaçment en un context de prohibició de la llengua i de repressió cultural, en l'entorn de migradesa cultural i social que el règim imposava arreu.

 

Des de la marginació de la pròpia cultura, des d'un país desfet, sorgeix la seva veu amb una extraordinària intensitat poètica. Espriu, des del silenci imposat i des de les ruïnes d'una societat i d'uns somnis desfets, aixeca un monument extraordinari a la llengua catalana i a la pròpia cultura. De la negació del dret a l'existència del poble català, s'aixeca un cant que és, alhora que una obra d'una solidesa inqüestionable, una afirmació d'identitat col·lectiva. Espriu, posat en escena per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i pel director Ricard Salvat –que concep un espectacle teatral antològic titulat "Ronda de Mort a Sinera"–, musicat i cantat per Raimon, publicat tardanament aprofitant les esquerdes d'un règim que s'enrocava en la repressió però que havia de rentar-se la cara amb alguna aparença de llibertat i de progrés, va esdevenir un poeta de culte, sentit probablement per una gran majoria dels catalans com el poeta nacional de Catalunya.

 

La solidesa de l'obra d'Espriu no sorgeix del no res, sinó de la voluntat de resistència i d'autoafirmació, d'una banda, i, d'una altra, d'una mirada profunda i penetrant a la pròpia cultura. En aquesta mirada, allò que primerament sorprèn és l'abast, l'extensió de la mirada. Perquè en l'obra d'Espriu es construeix una mitologia de les essències de la cultura catalana, però no pas amb la visió del folklorista i de l'entomòleg, sinó amb la penetració del filòsof i l'essencialitat ètica del místic.

 

Així doncs, mentre que Catalunya és, per als romàntics creadors de la mitologia nacionalista, un món a cavall dels Pirineus, essencialment europeu i hispànic –no pas espanyol– en un extrem peninsular, entre la muntanya i el mar, amb un cert substrat germànic en l'inconscient –un tret característic a moltes de les reconstruccions nacionalistes romàntiques– , i per als postmodernistes i els noucentistes és una concreció mediterrània del món clàssic, en la visió espriuana Catalunya és una síntesi de mediterraneïtat en la qual no només hi ha els components germànics i europeus, que constitueixen els referents que podríem considerar medievalistes, i els components clàssics grecoromans, sinó també els components de la mitologia egípcia  i de la mística jueva.

 

En la seva poesia, com en el seu teatre i en la seva obra narrativa, llargament elaborada i destil·lada, hi trobem el llegat d'ascetisme d'arrel cristiana de les danses de la mort, la dimensió universal de la culpa i el sentit mesiànic de la mística jueva, la dimensió tràgica dels herois dels mites i del gran teatre grec, i la concepció cíclica del temps de la mitologia egípcia. I totes aquestes influències se'ns fan presents a través de símbols concrets, en els quals l'erudició –com passa en els grans poetes– es converteix en expressió diàfana i suggestiva, capaç de captivar els lectors o el públic per la força de les imatges verbals i plàstiques que suggereix malgrat la dificultat d'accedir al seu sentit pregon:

 

...la ratlla es torna just un punt,

i dins, colgat, el temps difunt.

 

Setmana Santa, XXVI

 

Així, aquesta simbologia, amb imatges plàstiques i metàfores que remeten a la tradició cultural mediterrània, apareix en la poesia espriuana amb formes molt diverses, però amb una notable constància, cosa que dóna a la seva producció una enorme coherència i un caràcter unitari que convida a fer-ne una lectura global: el vol del falcó, la barca del temps, el pas de les hores, la Mort, el vell orb, el Laberint... I de manera semblant podríem parlar dels seus personatges, tant els que esdevenen protagonistes de les seves obres dramàtiques (Antígona, Esther, Fedra...), com els que apareixen en la seva obra poètica o en la seva narrativa (el Minotaure, Ariadna, l'endeví Tirèsies...).

 

L'expressió poètica de Salvador Espriu és sempre fruit d'un treball meticulós i pulcre de destil·lació del vers, que selecciona acuradament els mots i els ritmes per aconseguir la síntesi formal més harmònica amb la matèria poètica i la intenció del vers. Per exemple, en els versos següents, amb els quals comença el "Llibre de Sinera" (que ens parlen de la remor d'uns cops d'aixada que són l'única presència perceptible en un paisatge desolat, la distribució dels accents en el vers, els peus rítmics, reprodueix els ecos solitaris, somorts, però persistents, de l'aixada:

 

Remor de cops d'aixada, no la sents?

Rera les altes tanques de paret.

Sense repòs, però molt lentament,

enllà de la cleda contínua del temps.

 

Per remarcar la solitària presència d'aquests cops persistents i somorts, el poeta demana silenci al lector, preguntant-li "no la sents?". De manera semblant, quan en els quatre versos que tanquen aquesta mateixa obra vol que el lector descobreixi la paraula essencial que ha presidit el seu cant i el convida a descobrir-la en construcció acròstica:

 

M'alço vell tronc damunt la vella mar,

ombrejo i guardo el pas del meu camí,

reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,

torno la dura veu en nu roquer del cant.

 

Obligat a construir des de l'exili interior la seva obra, i com a component intrínsec de la síntesi cultural i emocional en què recrea el seu món simbòlic, Espriu construeix uns espais mítics de referència: el jardi dels cinc arbres, Sinera, Sepharad... Cadascun d'aquests espais és el referent de vivències o dimensions existencials i intel·lectuals del món poètic de Salvador Espriu.

 

El jardi dels cinc arbres és un espai poètic construït a partir del pati de la casa familiar a la població catalana d'Arenys de Mar, i el poeta s'hi refereix quan parla dels seus "vells morts", com a "casa dels morts que només jo conec"; és un espai de vivència íntima.

 

Sinera, en canvi, és un espai de dimensió col·lectiva identificat amb el paisatge físic, humà i emotiu de l'Arenys (Sinera és un nom creat a partir de la inversió d'Arenys) de la infantesa; és un espai per a la dimensió íntima de la Catalunya col·lectiva.

 

Sepharad, que remet a la tradició sefardita, és la península Ibèrica, la pell de brau que dóna títol a un dels reculls poètics d'Espriu ("La pell de brau", traduït al portuguès per Manuel de Seabra i publicat amb el títol "A pele de touro" [Dom Quixote, Lisboa, 1975]); Sepharad és un espai cívic, de trobada, d'intercanvi i reconeixement, de llibertat i convivència, en la mateixa mesura que és l'espai de la lluita fratricida, de l'opressió i la sang. Espriu descriu així Sepharad en el primer poema de "La pell de brau", amb imatges que permeten paral·lelismes amb la imagologia picassiana:

 

El brau, en l'arena de Sepharad,

envestia l'estesa pell

i en fa, enlairant-la, bandera.

Contra el vent, aquesta pell

de toro, del brau cobert de sang,

és ja parrac espesseït per l'or

del sol, per sempre lliurat al martiri

del temps, oració nostra

i blasfèmia nostra.

Alhora víctima, botxí,

odi, amor, lament i rialla,

sota la closa eternitat del cel.

 

La pell de brau, I

 

Aquesta pell de brau, estesa als quatre vents, encara està banyada en sang:

 

El sol no pot assecar,

pell de brau,

la sang que tots hem vessat,

la que vessarem demà,

pell de brau.

 

Ibídem, II

 

I és alhora la pell tibant d'un tambor que retruny al compàs del galop dels cavalls de la por:

 

La pell fa

de tambor

percudit

per les mans

de la por,

pel galop

del cavall

que no pot

conquerir

l'últim guany

del repòs.

 

Ibídem, III

 

Però, malgrat l'herència de sang, Sepharad, terra d'exili, és també terra de promissió, l'espai que ens cal guanyar i habilitar per al retrobament i la convivència:

 

Ara dèiem tarda,

després direm matí,

però ens perdem sempre

en la mateixa nit.

Diversos són els homes

diverses les raons,

ens va vivint el somni

d'un únic amor

i ens madura de pressa

per a la mort.

 

Ibídem, XXIX

 

Hem dit que aquest és, malgrat tot, l'espai de convivència, del diàleg. I la riquesa del diàleg està, precisament en la diversitat:

 

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

 

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

 

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

 

Ibídem, XXX

 

Darrerament, vint-i-cinc anys després de la mort del poeta, s'ha dit, des d'una lectura política de la conjuntura actual de les relacions de Catalunya amb Espanya, que el projecte espriuà ha fracassat. Així, doncs, la victòria caldrà concedir-la als qui neguen la possibilitat del diàleg i l'entesa en la diversitat? Personalment, crec que no. Parlar del fracàs del projecte espriuà és una manera de desviar l'atenció per no dir que el que ha fracassat és el projecte polític del postfranquisme. L'ideal espriuà no és un programa d'acció política, sinó una exigència ètica i cultural. I és una exigència social, alhora individual i col·lectiva. La base del diàleg és el pacte, i no existeix el pacte si no és fet entre iguals, un prerequisit que mai no ha estat efectiu entre els diferent pobles d'aquesta Sepharad.

 

En la llei i en el pacte

que sempre guardaràs,

en la duresa del diàleg

amb els qui et són iguals,

edifica el lent temple

del teu treball,

alça la nova casa

en el solar

que designes amb el nom

de llibertat.

 

íbídem, XLVII

 

Josep A. Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

 

Recordo, dels temps d'infant, una extravagant lliçó de geografia d'Europa, en què un amic de la família –no pas un mestre– mostrant-me el mapa del continent girat de manera que l'extrem occidental quedés al capdamunt, m'hi feia veure una figura humana vestida amb faldilles amples o una llarga túnica que s'obria en ventall als seus peus.

-És una reina –em deia–. Fixa't en el vestit, com s'eixampla...

I m'assenyalava la hipotètica cintura de la figura entre l'extrem més interior del mar Adriàtic i la península de Jutlàndia, des d'on resseguia el perfil amb el dit fins a l'eixamplament de la Gran Plana Europea, per les costes fredes de l'Àrtic, baixava per la serralada dels Urals, fins al mar d'Azov, i des d'aquí fins a Grècia. Després, resseguia el litoral mediterrani fins a la península Itàlica.

-Mira –em deia–, porta el braç aixecat i a la mà... Saps què hi porta, a la mà?...

I esperava la meva resposta, mentre jo me'l mirava embadalit i encara desconcertat, intentant de compondre aquella figura que m'assenyalava i que apareixia als meus ulls cada vegada més nítida.

-No... –responia jo, mirant-me l'illa de Sicília, que em semblava realment enganxada a l'extrem del que fins aleshores havia estat per a mi no pas un braç, sinó una bota.

-Porta un ceptre... I saps per què? –I, sense esperar la meva resposta, hi afegia:- Perquè és una reina. Mira...

I n'assenyalava aleshores el bust, certament estrafet, entre el golf de Gènova i el golf del Lleó. Però la migradesa d'aquell bust monàrquic ja no era obstacle per a la meva fantasia, que havia entrat plenament en el joc imaginatiu que em proposaven.

-Això és el cap –em deia–. Mira la barbeta –i assenyalava el tros de costa des del cap de la Nau fins al cap de Palos–, la boca –el cap de Gata, a Almeria–, el nas –Gibraltar– i els ulls –el golf de Cadis.

Aleshores em va mirar, preparat per donar l'últim cop d'efecte al meu enlluernament, i va dir:

-I al cap, no veus què hi porta? –I assenyalava el rectangle de Portugal fins a l'extrem gallec de Fisterra–. Es la corona!

Mai més no em van tornar a repetir aquesta lliçó singular, però l'he recordada sovint en mirar-me el mapa d'Europa. Perquè vaig aprendre que de vegades és bo de mirar d'una manera inèdita les coses que estem habituats a veure des d'una sola perspectiva. He tornat a recordar aquesta història recentment, tot llegint "Península", un poema de l'amic Carlos Loures:

"No extremo de um cansado continente,

um rosto de mulher emerge do oceano..."

Potser Carlos Loures va tenir en la seva infantesa la experiència d'una lliçó semblant a la meva? No ho sé... Però, la seva mirada al continent, i a la anciana península que el culmina per l'occident meridional, abocada a l'Atlàntic, petonejada per l'oreig càlid del continent africà, ens retorna a la realitat, ben diferent del quasi conte de fades d'aquell meu descobriment infantil del continent europeu. Els pobles ibèrics –desfeu-vos, siusplau, de l'esquema reduccionista i mistificador dels Estats constituïts (és de pobles, que us parlo)– no han après mai a veure's com a cap coronat del continent. Potser sí que els poderosos, d'un temps o un altre, han somiat grandeses, potser sí que s'han cregut en algun moment que el món es podia partir en dos en funció dels seus interessos de domini exclusius, i potser sí que en algun moment de la seva història, els poderosos, van dir orgullosos que als seus dominis mai no es ponia el sol...

Però, els pobles ibèrics, els qui hem poblat aquestes terres antigues, assedegades, fetes de pedra i pols, excessives de muntanyes i excessives de planes, pobres d'aigua, on cada tros de terra conreat parla de lluita esforçada contra un paisatge indòmit..., els pobles ibèrics –repeteixo– no ens hem sentit mai el cap coronat del continent. Al contrari, hem alimentat el sentiment de la marginalitat. I la història ens hi ha ajudat.

Tancats i aïllats, amorrats a la terra, ancorats en el passat, i oprimits per poders absoluts, retrògrads, obscurantistes... ens hem avesat a mirar cap al nord amb una barreja d'enveja i esperança. En la història recent, oprimits pel jou del feixisme, miràvem amb un dolorós estoïcisme, llargament après, cap a les terres d'Europa... Bé, no pas de tot Europa, sinó cap al Nord i, especialment, cap al cor del continent, cap a la centralitat que ens mancava. El Nord era el progrés, la cultura, la civilitat... Era sobretot la llibertat.

Potser la mirada esperançada cap al Nord ens ha desacostumat de mirar amb amor real cap a aquest extrem del continent on vivim i, avui, quan sabem que la nostra llibertat –salvant les distàncies que calgui– és homologable a la dels altres països d'Europa, i fins i tot envejable per a bona part dels pobles europeus orientals, ens adonem que hem desaprès de conèixer-nos, d'estimar-nos, de valorar-nos nosaltres mateixos i entre nosaltres. I ignorem més del que cal allò que de nosaltres mateixos hauríem de conèixer. I fins i tot m'atreviria a dir que menystenim allò que podríem tenir en comú, allò que hauríem de compartir i d'estimar com a patrimoni comú, perquè és el que ens pot fer forts, segurs i cultes. Cal, però –com diu el poeta català Salvador Espriu en el seu Assaig de càntic en el temple –, que ens descobrim a nosaltres mateixos estimant, "amb un desesperat dolor", la nostra "pobra, bruta, trista, dissortada" pàtria.

Penso novament en aquella singular lliçó de geografia d'Europa de la meva experiència infantil i en el que em va ensenyar: Val la pena l'esforç d'obrir la nostra mirada a una perspectiva diferent o inèdita.

 

Josep A. Vidal

 

 

Península

Allà als confins remots d'un cansat continent

el rostre d'una dona sorgeix de l'oceà,

perfil d'esfinx que esguarda l'occident.

Un oreig africà li petoneja el coll

i té els cabells nevats de pedra i fam.

Serenament espera. Vull dir,

amb la serenitat que ha après durant mil·lennis,

va consumint la seva pell d'escorça, vinya i blat,

es va podrint, amb amarga tristesa, la seva carn d'ametlla,

d'oliveres, i els llavis de taronja,

i les dents minerals, i els seus ulls d'aigua i por.

Guarda un secret, guarda un secret amor,

la pregona esperança engendrada

al seu ventre de silenci i dolor.

Malgrat que mil presons li capolin el cos,

encara que el seu rostre torturat

sigui un crit dreçat a l'occident,

la lluminosa Ibéria, l'estimada,

amb la serenitat que ha après durant mil·lennis,

va consumint la vida tot plantant cara al temps.

Espera, espera sempre la llibertat.

Aquí, al capdavall del continent,

hi ha un rostre que el temps va esgarrinxant,

que adreça al Sol, tristament, un somriure

i espera.

Espera.

Carlos Loures ("O cárcere e o prado luminoso")

Traducció: Josep A. Vidal

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

Salvador Espriu ("El caminant i el mur", 1951-1953)

Manuel Simões

(Jamprestes, Ferreira do Zêzere, 1933)


TEORIA DA COMPOSIÇÃO



O artífice imerge
As mãos na matéria
Avulsa a transformar.

Sem artifício investe
o próprio corpo no acto
preciso de plasmar.

Do ofício extremo
Resta o resíduo: densa
e intensa arte de amar.

(Micromundos, Lisboa, 2005)

_______________________
 
João Cabral de Melo Neto
(Rio de Janeiro, 1920-1999)


CATAR FEIJÃO
1.

Catar feijão se limita com escrever:
joga-se os grãos na água do alguidar
e as palavras na folha de papel;
e depois, joga-se fora o que boiar.
Certo, toda palavra boiará no papel,
água congelada, por chumbo seu verbo:
pois para catar esse feijão, soprar nele,
e jogar fora o leve e oco, palha e eco.

2.

Ora, nesse catar feijão entra um risco:
o de que entre os grãos pesados entre
um grão qualquer, pedra ou indigesto,
um grão imastigável, de quebrar dente.
Certo não, quando ao catar palavras:
a pedra dá à frase seu grão mais vivo:
obstrui a leitura fluviante, flutual,
açula a atenção, isca-a como o risco.

(A Educação pela pedra, 1965).

_______________________



Salvador Espriu
(Santa Colomba de Farners,1913 - Barcelona, 1985)


LES PARAULES


Hi ha tristesa darrera
les paraules, lents carros
en corrua que porten
runa de tu, molt tedi
de tarda de diumenge,
temor de dany. Se’t tanquen
llibres i amics, els llavis
de les coses. Malèvols
aprenents d’homes grisos
t’encalcen per difícils
retorns a Déu. Intentes
amagar-te ben dintre
del teu hivern, on puguis
amb tants records encendre
l’últim foc. Després mires
amb ulls ja buits i penses
a dormir. Però encara,
a les palpentes, vénen
ferida porcellana,
nocturna seda, i trenques,
des d’una aigua profunda,
veus d’oblidats, intacte
vidre vell de paraules.


Ouçamos agora Raimon cantar um outro poema de Salvador Espriu:
"He mirat aquesta terra"