Estrolabio

 

Mira'm als ulls, que et cerquen la mirada.

Hi trobaràs camins, senders, dreceres,

indrets que he trepitjat anant a l'aventura,

terrers sense bandera, espais fora dels mapes.

I aquells amb qui he viscut, el seu temps, els seus mons

i els qui hi eren amb ells.

Una geografia que només jo conec.

Mira'm als ulls sense por ni recança.

Al fons del fons, enllà del desconcert,

hi ha una mirada franca;

enllà de tant fracàs acumulat,

enllà dels munts de cendra dels meus somnis cremats,

hi ha uns ulls d'infant, encara...

Mira'm als ulls, navegant d'un exili

que comparteixo amb tu. Enllà de mars de temps,

enllà de boires baixes que esborren l'horitzó,

enllà d'oblits, febleses i enyorances,

enllà de tot delit, del fred dels anys, dels segles,

espurneja somort un caliu d'esperança.

Pren-lo, si ho vols. És teu... T'ho dono tot,

el que he viscut i el que he de viure encara.

Pren el meu temps. Pren, si ho vols, el meu viure...

Però, mira'm als ulls.

Ho dono tot, per la teva mirada.

 

 

Josep A. Vidal

 

 

Versió castellana:

 

A TI, QUE TAL VEZ ERES JOVEN TODAVÍA

 

Mírame a los ojos, que buscan tu mirada.

Encontrarás caminos, sendas, trochas,

lugares que han pisado mis pies a la aventura,

terruños sin bandera, tierras fuera del mapa.

Y aquellos con quienes he vivido, sus mundos y su tiempo,

y los que iban con ellos.

Una geografía que sólo yo conozco.

Mírame a los ojos sin miedo ni pesar.

Allá en lo más profundo, pasado el desconcierto,

encontrarás una mirada franca;

más allá del fracaso de los años,

pasadas las cenizas de mis sueños quemados,

encontrarás, aún, la mirada de un niño...

Mírame a los ojos, navegante de un exilio

que comparto contigo. Cruzado el mar del tiempo,

más allá de las brumas que el horizonte borran,

pasados los olvidos, flaquezas y añoranzas,

más allá del anhelo, del frío de los años, de los siglos,

chispea un mortecino rescoldo de esperanza.

Cógelo, si lo quieres. Es tuyo... Te hago entrega de todo,

de todo lo vivido y lo que he de vivir.

Toma mi tiempo. De todo mi vivir, si quieres, te hago entrega...

Pero, mírame a los ojos.

Todo lo entrego, sólo por tu mirada.

 

Josep A. Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

 

Recordo, dels temps d'infant, una extravagant lliçó de geografia d'Europa, en què un amic de la família –no pas un mestre– mostrant-me el mapa del continent girat de manera que l'extrem occidental quedés al capdamunt, m'hi feia veure una figura humana vestida amb faldilles amples o una llarga túnica que s'obria en ventall als seus peus.

-És una reina –em deia–. Fixa't en el vestit, com s'eixampla...

I m'assenyalava la hipotètica cintura de la figura entre l'extrem més interior del mar Adriàtic i la península de Jutlàndia, des d'on resseguia el perfil amb el dit fins a l'eixamplament de la Gran Plana Europea, per les costes fredes de l'Àrtic, baixava per la serralada dels Urals, fins al mar d'Azov, i des d'aquí fins a Grècia. Després, resseguia el litoral mediterrani fins a la península Itàlica.

-Mira –em deia–, porta el braç aixecat i a la mà... Saps què hi porta, a la mà?...

I esperava la meva resposta, mentre jo me'l mirava embadalit i encara desconcertat, intentant de compondre aquella figura que m'assenyalava i que apareixia als meus ulls cada vegada més nítida.

-No... –responia jo, mirant-me l'illa de Sicília, que em semblava realment enganxada a l'extrem del que fins aleshores havia estat per a mi no pas un braç, sinó una bota.

-Porta un ceptre... I saps per què? –I, sense esperar la meva resposta, hi afegia:- Perquè és una reina. Mira...

I n'assenyalava aleshores el bust, certament estrafet, entre el golf de Gènova i el golf del Lleó. Però la migradesa d'aquell bust monàrquic ja no era obstacle per a la meva fantasia, que havia entrat plenament en el joc imaginatiu que em proposaven.

-Això és el cap –em deia–. Mira la barbeta –i assenyalava el tros de costa des del cap de la Nau fins al cap de Palos–, la boca –el cap de Gata, a Almeria–, el nas –Gibraltar– i els ulls –el golf de Cadis.

Aleshores em va mirar, preparat per donar l'últim cop d'efecte al meu enlluernament, i va dir:

-I al cap, no veus què hi porta? –I assenyalava el rectangle de Portugal fins a l'extrem gallec de Fisterra–. Es la corona!

Mai més no em van tornar a repetir aquesta lliçó singular, però l'he recordada sovint en mirar-me el mapa d'Europa. Perquè vaig aprendre que de vegades és bo de mirar d'una manera inèdita les coses que estem habituats a veure des d'una sola perspectiva. He tornat a recordar aquesta història recentment, tot llegint "Península", un poema de l'amic Carlos Loures:

"No extremo de um cansado continente,

um rosto de mulher emerge do oceano..."

Potser Carlos Loures va tenir en la seva infantesa la experiència d'una lliçó semblant a la meva? No ho sé... Però, la seva mirada al continent, i a la anciana península que el culmina per l'occident meridional, abocada a l'Atlàntic, petonejada per l'oreig càlid del continent africà, ens retorna a la realitat, ben diferent del quasi conte de fades d'aquell meu descobriment infantil del continent europeu. Els pobles ibèrics –desfeu-vos, siusplau, de l'esquema reduccionista i mistificador dels Estats constituïts (és de pobles, que us parlo)– no han après mai a veure's com a cap coronat del continent. Potser sí que els poderosos, d'un temps o un altre, han somiat grandeses, potser sí que s'han cregut en algun moment que el món es podia partir en dos en funció dels seus interessos de domini exclusius, i potser sí que en algun moment de la seva història, els poderosos, van dir orgullosos que als seus dominis mai no es ponia el sol...

Però, els pobles ibèrics, els qui hem poblat aquestes terres antigues, assedegades, fetes de pedra i pols, excessives de muntanyes i excessives de planes, pobres d'aigua, on cada tros de terra conreat parla de lluita esforçada contra un paisatge indòmit..., els pobles ibèrics –repeteixo– no ens hem sentit mai el cap coronat del continent. Al contrari, hem alimentat el sentiment de la marginalitat. I la història ens hi ha ajudat.

Tancats i aïllats, amorrats a la terra, ancorats en el passat, i oprimits per poders absoluts, retrògrads, obscurantistes... ens hem avesat a mirar cap al nord amb una barreja d'enveja i esperança. En la història recent, oprimits pel jou del feixisme, miràvem amb un dolorós estoïcisme, llargament après, cap a les terres d'Europa... Bé, no pas de tot Europa, sinó cap al Nord i, especialment, cap al cor del continent, cap a la centralitat que ens mancava. El Nord era el progrés, la cultura, la civilitat... Era sobretot la llibertat.

Potser la mirada esperançada cap al Nord ens ha desacostumat de mirar amb amor real cap a aquest extrem del continent on vivim i, avui, quan sabem que la nostra llibertat –salvant les distàncies que calgui– és homologable a la dels altres països d'Europa, i fins i tot envejable per a bona part dels pobles europeus orientals, ens adonem que hem desaprès de conèixer-nos, d'estimar-nos, de valorar-nos nosaltres mateixos i entre nosaltres. I ignorem més del que cal allò que de nosaltres mateixos hauríem de conèixer. I fins i tot m'atreviria a dir que menystenim allò que podríem tenir en comú, allò que hauríem de compartir i d'estimar com a patrimoni comú, perquè és el que ens pot fer forts, segurs i cultes. Cal, però –com diu el poeta català Salvador Espriu en el seu Assaig de càntic en el temple –, que ens descobrim a nosaltres mateixos estimant, "amb un desesperat dolor", la nostra "pobra, bruta, trista, dissortada" pàtria.

Penso novament en aquella singular lliçó de geografia d'Europa de la meva experiència infantil i en el que em va ensenyar: Val la pena l'esforç d'obrir la nostra mirada a una perspectiva diferent o inèdita.

 

Josep A. Vidal

 

 

Península

Allà als confins remots d'un cansat continent

el rostre d'una dona sorgeix de l'oceà,

perfil d'esfinx que esguarda l'occident.

Un oreig africà li petoneja el coll

i té els cabells nevats de pedra i fam.

Serenament espera. Vull dir,

amb la serenitat que ha après durant mil·lennis,

va consumint la seva pell d'escorça, vinya i blat,

es va podrint, amb amarga tristesa, la seva carn d'ametlla,

d'oliveres, i els llavis de taronja,

i les dents minerals, i els seus ulls d'aigua i por.

Guarda un secret, guarda un secret amor,

la pregona esperança engendrada

al seu ventre de silenci i dolor.

Malgrat que mil presons li capolin el cos,

encara que el seu rostre torturat

sigui un crit dreçat a l'occident,

la lluminosa Ibéria, l'estimada,

amb la serenitat que ha après durant mil·lennis,

va consumint la vida tot plantant cara al temps.

Espera, espera sempre la llibertat.

Aquí, al capdavall del continent,

hi ha un rostre que el temps va esgarrinxant,

que adreça al Sol, tristament, un somriure

i espera.

Espera.

Carlos Loures ("O cárcere e o prado luminoso")

Traducció: Josep A. Vidal

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

Salvador Espriu ("El caminant i el mur", 1951-1953)

Mentre el dia s’adorm –potser per sempre–
en la llum taciturna de la tarda,
d’aquest teulat tranquil, d’on els coloms s’envolen,
l’aire s’endú les cendres
fredes d’un somni antic.

Havíem parlat tant... De tantes coses...

Veníem del silenci, de la nit,
de llargues travessies per ermots dessolats,
i dúiem el sarró ple d’esperances,
de paraules inèdites, de somnis no estrenats.

Als peus de l’olivera centenària
llegíem els poetes que estimàvem
i parlàvem de tot, hores i hores,
com augurs d’un temps nou, guerrers a la conquesta
de somnis i utopies, armats amb la paraula.

Tot era nou i bell en la nostra mirada,
fins els mots i els accents dels versos més antics.
I era tanta la nit,
que amb una espurna ens fèiem una albada.

 Delerós de camins impossibles,
vas marxar a la impensada...

Em van quedar tantes coses per dir-te
i eren tantes les coses que m’havies de dir...!

Porto pols de paraules enganxada a la pell,
als nervis, a la sang, al pensament.
Se m’han mort les paraules de no dir-te-les.

Tot ha passat. És pols.
Ja ni el record serveix.

D’aquest teulat tranquil d’on els coloms s’envolen
s’aixequen somnis nous.
Tu no els veuràs
i potser jo tampoc. Ara, però, la tarda,
amb la claror serena del ponent
ressuscita un moment les paraules perdudes
i em retorna els accents de la vella conversa
barrejats amb els versos d’algun poeta amic...

Cerco la teva veu i sento un batec d’ales...

No saps què donaria perquè fossis aquí!

Hoje passam 76 anos sobre a proclamação pelo presidente Lluis Campanys do Estado Catalão. Estava-se em plena  II República, as reformas democráticas e descentralizadoras iam dando forma a uma República Federal onde as nações subjugadas e aculturadas por Castela assumiam a sua autonomia plena. Em 1936 esse processo seria brutalmente interrompido pela acção de militares traidores ao juramento que haviam feito à República. Um golpe militar, mergulharia a Espanha numa terrível guerra civil, provocando cerca de meio milhão de mortos. Da vitória desses militares sem honra, resultariam quatro décadas de ditadura e de obscurantismo. Fèlix Cucurull (1919-1996), que embora jovem à época, combateu no Exército Republicano, foi uma voz que nunca se calou durante a longa noite que se abateu sobre a sua Catalunha. Grande amigo de Portugal, lusófilo de grande valor, escreveu este poema que, significativamente, tem o título do hino nacional catalão - Els Segadors.


Fèlix Cucurull

Vinclats sobre la terra,
jo no sé si l'esclat de coloraines
del blat i les roselles
us encén en els ulls prou alegria
quan el sol no és sols llum sinó feixuga
càrrega que s'abat
sobre la vostra esquena.
Amb la falç a la mà, quan el sol crema
i mesureu l'esforç, i l'abundància
de les espigues que us duran a taula
no mé que un pa migrat,
potser un renec
se us recargola
a flo de llavi.

I amb el ressò d'històries i llegendes
intenteu revivar les profecies
que han anat arrelant-se-us a la sang.
I a l'hora de la posta, camí de la masia,
un aneu repetint: bon cop de falç!

"Bon cop de falç!"
i no sabem pas gaire
com ham vingut els mots a deixondir-nos.
"Bon cop de falç!"
como qui dóna el bon dia.
"Bon cop de falç!"
Pel taller, per la mina, a la bastida,
algú ha gosat cridar "bon cop de falç!
Bon cop de falç" si el blat ens regategen.
Bon cop de falç!

Curvados sobre a terra,
não sei se a explosão de cores
do trigo e das papoilas
vos acende nos olhos suficiente alegria
quando o sol não é apenas luz mas sim penosa
carga que se desmorona
sobre o vosso dorso.
Empunhando a foice, quando o sol queima
avaliais o esforço e a abundância
das espigas, que a custo levará à vossa mesa
um  pão escasso,
 talvez uma praga
vos suba
à flor dos lábios.

E como o eco de histórias e de lendas
tentais reacender as profecias
que se vos entranharam no sangue.
E ao pôr-do-sol,
a caminho da quinta,
repetis para vós mesmos: bom golpe de foice!

"Bom golpe de foice!"
e nem sequer suspeitamos
como as palavras nos vieram despertar.
"Bom golpe de foice"
como quem dá os bons dias.
"Bom golpe de foice!"
Na fábrica, na mina, no andaime,
alguém ousou gritar "bom golpe de foice!"
Bom golpe de foice se o trigo nos é negado,
bom golpe de foice!

(Versão portuguesa de Carlos Loures e de Josep Vidal)