Estrolabio

 

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

 

 

Sí, no tinc més remei que tornar una altra vegada a allò que ja he comentat en articles anteriors. De fet, el discurs del nacionalisme espanyol i del context sociopolític que l'alimenta, és de tal manera que podria haver triat algun article publicat fa dècades i serviria igual amb algun retoc conjuntural.

 

Breument: a l'empara de la crisi econòmica i de la necessitat de reajustar els pressupostos a la baixa i amb sensibles retalls, a Espanya s'ha encetat una via crítica envers les despeses que comporta l'Administració d'un Estat descentralitzat. I és lògic que aquesta revisió crítica es faci, com s'hauria de fer també -atès el context de crisi- als països amb una concepció centralista o amb una organització federal.

 

Però, a Espanya, que té una administració força descentralitzada, organitzada en Comunitats Autònomes, hi perviu una mentalitat hipercentralista, que s'autoreconeix en una simbologia -una fantasmagoria, hauríem de dir- castellana i que participa encara de la mateixa mitologia que es va gestar al llarg del XIX i que va servir de fonament al discurs nacionalista espanyol del franquisme. Això fa que en el que hauria de ser una revisió crítica dels pressupostos i dels costos de l'Administració estatal, l'Estat quedi al marge de l'anàlisi i que, de manera fàcil i acrítica, tots els mals s'atribueixin a la descentralització i a l'Estat de les Autonomies.

 

Per les mateixes raons adduïdes i d'altres de naturalesa clarament patològica, un cop el mal ha estat atribuït a les autonomies, el debat polític necessita personalitzar l'enemic, donar-li rostre i nom, perquè l'existència d'un enemic individualitzat fa innecessari qualsevol altra anàlisi. I, com de costum, l'enemic a vèncer torna a ser Catalunya.

 

Mentre el govern espanyol prepara les seves estratègies per recuperar, amb el pretext de la crisi, parcel·les de poder que havien estat traspassades a les Comunitats Autònomes, el Partido Popular posa la mirada una vegada més en Catalunya i atia el foc de l'anticatalanisme, exacerbant l'exaltació del nacionalisme espanyol i presentant-se com a redemptor de tots els mals.

 

En aquest context, els populars, que confien cegament en recuperar el govern de l'Estat en les pròximes eleccions i que fins i tot somien amb la majoria absoluta, han donat tribuna una vegada més a l'ex president José María Aznar. I aquest, convertit en adalid i portantveu de la caverna espanyolista, ha bramat que cal tornar al 1978 (al moment immediatament anterior a la Constitució espanyola) i redissenyar el camí. És a dir, tornar al postfranquisme original i evitar de cometre novament l'error de la descentralització de l'Estat: el PP ha brandat -ja clarament i de manera desvergonyida- la bandera i la torxa de l'Espanya única.

 

Sembla mentida que una persona de la migradesa intel·lectual que exhibeixen les argumentacions de José María Aznar pugui servir com a bandera d'un partit que aspira a governar un país modern. Però al capdavall José María Aznar no s'allunya gaire de la talla d'altres personatges que mouen els fils de la política europea des del govern d'altres països. Hi ha una patologia europea que ens hauria de preocupar fermament.

 

Des de l'obscurantisme del nacionalisme espanyol excloent, Aznar i els altres dirigents del Partido Popular han desqualificat, amb to d'ironia, l'ús de les llengües de l'Estat –el català, el gallec i l'euskera- al Senat espanyol, que, per primera vegada després de més de trenta anys de democràcia, ha acceptat de trencar l'exclusivitat del castellà. I s'han permès fer-ho amb virulència, menysteniment i irionia. No hi fa res que els parlamentaris del PP a Catalunya es permetin d'utilitzar el castellà al Parlament català sense haver de demanar permís a ningú; no els cal cap coherència: protesten i diuen exabruptes irracionals quan s'utilitzen el català, l'euskera i el gallec al Senat. I dic "exabruptes irracionals" perquè no vull ser groller. Perquè han dit animalades polítiques i disbarats culturals de tanta alçada, que qualsevol ciutadà d'un país democràtic hauria de sentir vergonya d'estar representat per polítics d'aquest nivell i d'aquest perfil. Si més no, en un país que, en lloc de practicar l'autoodi, hagués après a estimar-se ell mateix, a reconèixer en la pluralitat, i fos capaç de transmetre aquest mateix sentiment a les noves generacions.

 

Naturalment, no tot han estat exabruptes. També hi ha hagut intents de disfressar l'animadversió amb "arguments" polítics i de racionalitat. Així, el president del PP i candidat a la presidència del Govern, Mariano Rajoy, ha blasmat la despesa que suposa haver d'utilitzar un servei de traducció simultània al Senat espanyol en un temps de crisi. Es veu que utilitzar de tant en tant aquest servei genera a l'Estat una despesa insuportable. El mateix José María Aznar, amb el seu estil histriònic i fatxenda habitual, ha reblat el clau dient que Espanya no està per a bromes ni per a bajanades com la d'haver d'utilitzar auriculars (ell ha emprat el mot "pinganillos") al Senat.

 

Naturalment, el fet que José María Aznar –segons han informat els mitjans de comunicació recentment– cobri 80.000 euros anuals i vitalicis –com els cobra també Felipe González– pel fet d'haver estat president del Govern i per dedicar-se a posar l'Estat espanyol en ridícul allà on va, i que alhora cobri 600.000 euros d'una potent empresa editorial per tres llibres que fan vergonya de llegir, o que cobri 30.000 euros per cada conferència per exposar idees arnades i perillosament demagògiques, i que a més hagi estat contractat per ENDESA com a assessor –és a dir, per no fer res– amb un sou de 200.000 euros anuals, a part d'ostentar altres assessories i beneficis –Felipe Gonzáles en cobra 126 000 com a assessor de Gas Natural–, això sí que deuen ser diners ben gastats i una exhibició d'austeritat i prudència econòmica en un context de crisi! De segur que els ciutadans li agraeixen serveis tan útils i tan desinteressats!

 

Però, és clar, gastar 60.000 euros l'any perquè les llengües oficials de l'Estat espanyol comparteixin un 0,00001 de l'espai que el castellà controla en exclusiva –i amb prepotència excloent– és una despesa que l'Estat no es pot permetre.

 

La campanya centralitzadora s'ha començat, i serà l'eix vertebral de bona part del discurs polític dels pròxims mesos o dels pròxims anys.

 

I encara bo, si fos un discurs polític, perquè l'intercanvi democràtic d'idees i d'argumentacions no ha de molestar ningú. Però, no ens enganyem, serà tota una altra cosa. El desvergonyiment centralista del PP i de l'espanyolisme cavernari ja ho han anunciat.

 

I el pregoner que han triat és el pitjor presagi.

 

Josep A. Vidal

Carlos Loures

Uma história que o nosso amigo Fernando Correia da Silva me contou há anos, passeávamos nós pelo extenso areal da Praia de Porto Santo, ilustra bem o que a seguir irei dizer. Numa viagem que fez com seu pai a Madrid (anos 40, 50?) e pedindo uma informação  a uma vendedeira  a mulher, protestando por lhe estarem a falar em português, exclamou:  "Hombre, hableme usted en cristiano!". Em castelhano, queria ela dizer. E percebendo finalmente que lhe perguntavam o nome da praça onde se encontravam, respondeu: "Pues están ustedes en la Puerta del Sol. En el centro del mundo!".




Embora a postura dos espanholistas perante  o facto das nacionalidades existentes dentro do espaço geográfico comum atinja por vezes níveis que causam espanto, é preciso compreender a mentalidade centralista, a mentalidade nacionalista espanhola, para se perceber quão difícil vai ser a galegos, bascos e catalães obter uma autonomia plena no seio do estado espanhol.

A tese espanholista é blindada, é um projecto acabado fechado e fundamenta-se no princípio de que a nacionalidade não é discutível – sim, admitem os defensores dessa tese, há diferentes regiões em Espanha, com expressões dialectais diferentes, com tradições próprias – mas isso não é o que acontece em qualquer país? Não percebem que o que está amalgamado naquilo a que chamam Espanha, são nações e não regiões. Nações com história, cultura e idioma próprios. Que nesse amálgama, Castela é apenas uma dessas nações e que não tem qualquer direito (a não ser o que força sustenta) de aculturar as demais nações, e, falando claro de as extinguir.


Um oriundo de uma das regiões castelhanas não entende (não entende mesmo), se vai estudar ou trabalhar para Barcelona, por que motivo lhe exigem que fale a língua catalã. Se for para Oxford, aceita que tem de falar inglês ou se se matricular na Sorbonne que o francês é obrigatório. Agora, ter de falar galego em Santiago ou catalão em Barcelona, em "território espanhol" isso não lhe cabe na cabeça. Que um catalão, um basco e um galego tenham de falar castelhano para frequentar a Complutense é uma coisa óbvia. Pois que língua deviam eles falar? Que entre eles usem os seus dialectos, ainda se tolera, agora que os "polacos" lhes exijam que em Barcelona se fale "polaco", era o que mais faltava.

Nesta hierarquização entre as línguas e culturas das nações que existem fronteira adentro, radica todo o problema – É por isso que a Espanha sonhada pelos reis católicos e que só existe de jure desde as cortes de Cádis (1812), a Espanha que o franquismo quis consolidar varrendo com a violência de quem despreza a inteligência e lhe sobrepõe a morte, é por isso que esse projecto é um projecto falhado. Mais de cinco séculos depois de ter começado a ser criada, essa utopia de uma Península unida, está mais débil do que no seu início.


A União Europeia foi, neste aspecto particular, um argumento favorável aos independentistas que, como é natural e ao contrário do que defendem os portugueses, são favoráveis a que os estados europeus se federem – no seio de uma federação de estados que sentido faz o mosaico espanhol ou a existência de um estado aglutinando flamengos e valões como acontece noutro estado artificial, como o é a Bélgica.

Os castelhanos  comportam-se como se comportavam os russos na URSS ou os sérvios  na Jugoslávia - como senhores do império. Franco impôs o Espanha a ferro e fogo, perseguindo, torturando, fuzilando os independentistas. Com a ajuda da Igreja Católica, dos grandes gupos económicos e com a cumplicidade da comunidade internacional, conseguiu fazer passar  a ideia de uma Espanha una, simbolizada pelo exotismo do flamenco, pela tourada, pelo castiicismo plasmado nos quadros de Goya ou na expressão lírica da "Carmen", de Bizet...

O estado democrático surgido após a morte de Franco não retomou a história no ponto em que ela fora interrompida em 1936, quando se sonhava uma "Federação Espanhola". Os "democratas" aproveitaram as sobras do banquete fascista e adoptaram a tese de uma Espanha una, indivisível. Foram tão ousados que adoptaram a monarquia como forma de estado sob a égide da decrépita dinastia de Bourbon. Até Franco teria saudado esta "democracia".  Porém,  mesmo a democracia formal, está a abrir buracos na blindagem. A muralha, iniciada por Isabel e Fernando e concluída por Franco, começa a apresentar fragilidades.

A jangada de pedra está a meter água.

Portugal, o governo português, como sempre, remete-se ao silêncio, não querendo imiscuir-se "nos assuntos internos de um estado vizinho". Nem sequer para reclamar aquilo que esse estado vizinho lhe roubou e que à luz do direito internacional é território português. Assim em Olivença, mais ainda do que na Galiza, no país Basco ou n Catalunha, a aculturação prossegue. O português, um idioma tão respeitável e universal como o castelhano é ali «língua rural» e falada por gente idosa. Em vias de extinção.

E Sócrates diz: "Espanha, Espanha, Espanha!".