Segunda-feira, 7 de Fevereiro de 2011

Sepharad, espai d'enfrontament i de trobada, en l'obra de Salvador Espriu

 

Aquest espai està dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als qui segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i els altres.

 

En un article precedent, en què vaig proposar alguna reflexió arran de la lectura del poema "Península" de Carlos Loures, vaig reproduir el poema "Assaig de càntic en el temple" del poeta català Salvador Espriu. Prenent aquella referència com a preàmbul, vull afegir ara alguns apunts sobre la figura i l'obra d'aquest singular i extraordinari poeta i home de lletres, que, com tots els intel·lectuals de la seva generació, com tots els catalans de l'exili exterior i de l'exili interior, com tots els ciutadans espanyols humiliats i sotmesos al jou del franquisme, va haver de fer cara als anys foscos d'una Catalunya i d'una Espanya oprimides, segrestades i massacrades brutalment. Una situació que em sembla paral·lela, en molts aspectes, a la de Portugal en la mateixa època.

 

Salvador Espriu, nascut l'any 1913, es llicencià en dret per la Universitat Autònoma de Catalunya el 1935, poc abans de l'esclat de la Guerra d'Espanya, un esdeveniment sagnant que va sembrar les terres d'Espanya d'un munt de cadàvers damunt els quals es va edificar el règim franquista, que es va perpetuar, més enllà de totes les previsions, durant prop de quaranta anys, fins a la mort del dictador. Quan això ocorregué, l'any 1975, Salvador Espriu era ja un poeta consagrat, que havia construït la seva obra tenaçment en un context de prohibició de la llengua i de repressió cultural, en l'entorn de migradesa cultural i social que el règim imposava arreu.

 

Des de la marginació de la pròpia cultura, des d'un país desfet, sorgeix la seva veu amb una extraordinària intensitat poètica. Espriu, des del silenci imposat i des de les ruïnes d'una societat i d'uns somnis desfets, aixeca un monument extraordinari a la llengua catalana i a la pròpia cultura. De la negació del dret a l'existència del poble català, s'aixeca un cant que és, alhora que una obra d'una solidesa inqüestionable, una afirmació d'identitat col·lectiva. Espriu, posat en escena per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i pel director Ricard Salvat –que concep un espectacle teatral antològic titulat "Ronda de Mort a Sinera"–, musicat i cantat per Raimon, publicat tardanament aprofitant les esquerdes d'un règim que s'enrocava en la repressió però que havia de rentar-se la cara amb alguna aparença de llibertat i de progrés, va esdevenir un poeta de culte, sentit probablement per una gran majoria dels catalans com el poeta nacional de Catalunya.

 

La solidesa de l'obra d'Espriu no sorgeix del no res, sinó de la voluntat de resistència i d'autoafirmació, d'una banda, i, d'una altra, d'una mirada profunda i penetrant a la pròpia cultura. En aquesta mirada, allò que primerament sorprèn és l'abast, l'extensió de la mirada. Perquè en l'obra d'Espriu es construeix una mitologia de les essències de la cultura catalana, però no pas amb la visió del folklorista i de l'entomòleg, sinó amb la penetració del filòsof i l'essencialitat ètica del místic.

 

Així doncs, mentre que Catalunya és, per als romàntics creadors de la mitologia nacionalista, un món a cavall dels Pirineus, essencialment europeu i hispànic –no pas espanyol– en un extrem peninsular, entre la muntanya i el mar, amb un cert substrat germànic en l'inconscient –un tret característic a moltes de les reconstruccions nacionalistes romàntiques– , i per als postmodernistes i els noucentistes és una concreció mediterrània del món clàssic, en la visió espriuana Catalunya és una síntesi de mediterraneïtat en la qual no només hi ha els components germànics i europeus, que constitueixen els referents que podríem considerar medievalistes, i els components clàssics grecoromans, sinó també els components de la mitologia egípcia  i de la mística jueva.

 

En la seva poesia, com en el seu teatre i en la seva obra narrativa, llargament elaborada i destil·lada, hi trobem el llegat d'ascetisme d'arrel cristiana de les danses de la mort, la dimensió universal de la culpa i el sentit mesiànic de la mística jueva, la dimensió tràgica dels herois dels mites i del gran teatre grec, i la concepció cíclica del temps de la mitologia egípcia. I totes aquestes influències se'ns fan presents a través de símbols concrets, en els quals l'erudició –com passa en els grans poetes– es converteix en expressió diàfana i suggestiva, capaç de captivar els lectors o el públic per la força de les imatges verbals i plàstiques que suggereix malgrat la dificultat d'accedir al seu sentit pregon:

 

...la ratlla es torna just un punt,

i dins, colgat, el temps difunt.

 

Setmana Santa, XXVI

 

Així, aquesta simbologia, amb imatges plàstiques i metàfores que remeten a la tradició cultural mediterrània, apareix en la poesia espriuana amb formes molt diverses, però amb una notable constància, cosa que dóna a la seva producció una enorme coherència i un caràcter unitari que convida a fer-ne una lectura global: el vol del falcó, la barca del temps, el pas de les hores, la Mort, el vell orb, el Laberint... I de manera semblant podríem parlar dels seus personatges, tant els que esdevenen protagonistes de les seves obres dramàtiques (Antígona, Esther, Fedra...), com els que apareixen en la seva obra poètica o en la seva narrativa (el Minotaure, Ariadna, l'endeví Tirèsies...).

 

L'expressió poètica de Salvador Espriu és sempre fruit d'un treball meticulós i pulcre de destil·lació del vers, que selecciona acuradament els mots i els ritmes per aconseguir la síntesi formal més harmònica amb la matèria poètica i la intenció del vers. Per exemple, en els versos següents, amb els quals comença el "Llibre de Sinera" (que ens parlen de la remor d'uns cops d'aixada que són l'única presència perceptible en un paisatge desolat, la distribució dels accents en el vers, els peus rítmics, reprodueix els ecos solitaris, somorts, però persistents, de l'aixada:

 

Remor de cops d'aixada, no la sents?

Rera les altes tanques de paret.

Sense repòs, però molt lentament,

enllà de la cleda connua del temps.

 

Per remarcar la solitària presència d'aquests cops persistents i somorts, el poeta demana silenci al lector, preguntant-li "no la sents?". De manera semblant, quan en els quatre versos que tanquen aquesta mateixa obra vol que el lector descobreixi la paraula essencial que ha presidit el seu cant i el convida a descobrir-la en construcció acròstica:

 

M'alço vell tronc damunt la vella mar,

ombrejo i guardo el pas del meu camí,

reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,

torno la dura veu en nu roquer del cant.

 

Obligat a construir des de l'exili interior la seva obra, i com a component intrínsec de la síntesi cultural i emocional en què recrea el seu món simbòlic, Espriu construeix uns espais mítics de referència: el jardi dels cinc arbres, Sinera, Sepharad... Cadascun d'aquests espais és el referent de vivències o dimensions existencials i intel·lectuals del món poètic de Salvador Espriu.

 

El jardi dels cinc arbres és un espai poètic construït a partir del pati de la casa familiar a la població catalana d'Arenys de Mar, i el poeta s'hi refereix quan parla dels seus "vells morts", com a "casa dels morts que només jo conec"; és un espai de vivència íntima.

 

Sinera, en canvi, és un espai de dimensió col·lectiva identificat amb el paisatge físic, humà i emotiu de l'Arenys (Sinera és un nom creat a partir de la inversió d'Arenys) de la infantesa; és un espai per a la dimensió íntima de la Catalunya col·lectiva.

 

Sepharad, que remet a la tradició sefardita, és la península Ibèrica, la pell de brau que dóna títol a un dels reculls poètics d'Espriu ("La pell de brau", traduït al portuguès per Manuel de Seabra i publicat amb el títol "A pele de touro" [Dom Quixote, Lisboa, 1975]); Sepharad és un espai cívic, de trobada, d'intercanvi i reconeixement, de llibertat i convivència, en la mateixa mesura que és l'espai de la lluita fratricida, de l'opressió i la sang. Espriu descriu així Sepharad en el primer poema de "La pell de brau", amb imatges que permeten paral·lelismes amb la imagologia picassiana:

 

El brau, en l'arena de Sepharad,

envestia l'estesa pell

i en fa, enlairant-la, bandera.

Contra el vent, aquesta pell

de toro, del brau cobert de sang,

és ja parrac espesseït per l'or

del sol, per sempre lliurat al martiri

del temps, oració nostra

i blasfèmia nostra.

Alhora víctima, botxí,

odi, amor, lament i rialla,

sota la closa eternitat del cel.

 

La pell de brau, I

 

Aquesta pell de brau, estesa als quatre vents, encara està banyada en sang:

 

El sol no pot assecar,

pell de brau,

la sang que tots hem vessat,

la que vessarem demà,

pell de brau.

 

Ibídem, II

 

I és alhora la pell tibant d'un tambor que retruny al compàs del galop dels cavalls de la por:

 

La pell fa

de tambor

percudit

per les mans

de la por,

pel galop

del cavall

que no pot

conquerir

l'últim guany

del repòs.

 

Ibídem, III

 

Però, malgrat l'herència de sang, Sepharad, terra d'exili, és també terra de promissió, l'espai que ens cal guanyar i habilitar per al retrobament i la convivència:

 

Ara dèiem tarda,

després direm matí,

però ens perdem sempre

en la mateixa nit.

Diversos són els homes

diverses les raons,

ens va vivint el somni

d'un únic amor

i ens madura de pressa

per a la mort.

 

Ibídem, XXIX

 

Hem dit que aquest és, malgrat tot, l'espai de convivència, del diàleg. I la riquesa del diàleg està, precisament en la diversitat:

 

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

 

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

 

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

 

Ibídem, XXX

 

Darrerament, vint-i-cinc anys després de la mort del poeta, s'ha dit, des d'una lectura política de la conjuntura actual de les relacions de Catalunya amb Espanya, que el projecte espriuà ha fracassat. Així, doncs, la victòria caldrà concedir-la als qui neguen la possibilitat del diàleg i l'entesa en la diversitat? Personalment, crec que no. Parlar del fracàs del projecte espriuà és una manera de desviar l'atenció per no dir que el que ha fracassat és el projecte polític del postfranquisme. L'ideal espriuà no és un programa d'acció política, sinó una exigència ètica i cultural. I és una exigència social, alhora individual i col·lectiva. La base del diàleg és el pacte, i no existeix el pacte si no és fet entre iguals, un prerequisit que mai no ha estat efectiu entre els diferent pobles d'aquesta Sepharad.

 

En la llei i en el pacte

que sempre guardaràs,

en la duresa del diàleg

amb els qui et són iguals,

edifica el lent temple

del teu treball,

alça la nova casa

en el solar

que designes amb el nom

de llibertat.

 

íbídem, XLVII


 

Josep A. Vidal

publicado por Josep Anton Vidal às 10:00
link | comentar | favorito
Quarta-feira, 29 de Dezembro de 2010

Has dit que sóc poeta, de Josep A. Vidal





Has dit que sóc poeta

Josep A. Vidal
Has dit que sóc poeta perquè saps que faig versos,
i sí, és cert, en faig. Consirós, cerco i lligo
els mots, l'un rere l'altre, i aixeco arquitectures
de mètrica insegura, maldestres i inconnexes,
amb rebles i artificis i retòrica abstrusa,
amb ritmes que coixegen i rimes vacil•lants.
Dogmàtics de la rima, matemàtics del metre,
buròcrates del ritme, acadèmics de res,
diran ínclits poetes, tot arrufant les celles
amb un gest de desdeny: "I és d'això, que en dius vers?"
Però, jo seguiré aplicant-me maldestre
a la feina obstinada de lligar mot amb mot,
i cercaré la rima com l'ocell cerca l'aire,
com l'arrel cerca l'aigua furgant en terra eixuta,
com cerca el riu el mar, com la pluja la terra,
com l'alè el moribund...
Com el meu cos el teu, jo assedegat de tu.
I em diré a mi mateix, una i altra vegada,
el nom de cada cosa com una lletania
per ordenar-me el món: la pedra, l'aigua, el foc,
el sol, la terra, l'aire... La vela al mar, la tarda...
I l'horitzó, tan lluny! –Una broma infinita,
la mar i el cel confosos, un rengle de muntanyes...
I el neguit incessant, la set insaciable...
Les pregoneses tèbies del teu si... La mirada
de l'infant, i les llàgrimes; les arrugues del vell,
i el pas del temps, i el buit... La tendresa, l'encís
del teu bes, i l'esclat del meu cos que s'afluixa
i es vessa en el teu cos, tremolós, que m'abraça...
La solitud, el plor, la cambra del malalt,
l'olor de resclosit, la tos, el ronc, l'esput,
la ranera impotent, els ulls esbatanats...
I el ventre afeixugat de la dona prenyada,
i els crits d'infants que juguen al celobert...
La suor del teu cos enganxada al meu cos,
i el teu alè i el meu fonent-se en la besada.
I l'instant que s'esmuny. I la mort, i l'absència...
Potser tenen raó i es soroll de xaranga,
però, no puc estar-me'n.
Els mots em fan present el temps inabastable,
cada instant que hem viscut,
el moment que s'esmuny entre els meus dits com l'aigua,
com la sorra i la pols; com un foc que s'apaga,
com l'infant que vaig ser
-aquell que cavalcava corsers imaginaris,
i encenia fogueres de fullaraca als vespres
i les veia apagar-se amb un estremiment-,
com la veu, com el bes, com la mirada...
Com la mà dels amics que he vist marxar per sempre
i el teu pas amb el meu al caient de la tarda.
Chamaste-me poeta...
Chamaste-me poeta, pois sabes que faço versos,
e, sim, é verdade que os faço. Com rigor, construo
e ligo as palavras, uma após outra, ergo arquitecturas
de insegura métrica, desconexas e trôpegas,

com desperdícios, artifícios e retórica abstrusa,
com ritmos que coxeiam e hesitantes rimas.
Dogmáticos da rima, matemáticos do metro,
burocratas do ritmo, académicos de coisa nenhuma,
dirão os ínclitos poetas, franzindo o cenho,
com um gesto de desdém: “É a isto que chamas versos?”

Porém, continuarei a entregar-me, trôpego, mas teimoso,
à ingente tarefa de ligar palavra com palavra,
procurando a rima como o pássaro procura os ares,
como a raiz procura a água escavando a terra enxuta,
como o rio demanda o mar e a chuva a terra,
e o moribundo o alento…
Como o meu corpo procura o teu, de ti sedento.
E, para mim mesmo, uma e outra vez direi
o nome de cada coisa, como uma litania
para ordenar o meu mundo: a pedra, a água, o fogo,
o sol, a terra, o ar…Uma vela aberta ao mar, a tarde…
E o horizonte, tão distante! Uma bruma infinita,
o mar e o céu confundindo-se, uma sucessão de montanhas…
E o anseio incessante, a insaciável sede…
A profunda quentura do teu seio…O olhar
do menino, as suas lágrimas; as rugas do velho,
a passagem do tempo, e o vazio… A ternura, o encanto
do teu beijo, e a explosão do meu corpo que se distende
e derrama no teu trémulo corpo que me abraça…
A solidão, o pranto, a cama do doente,
O bafo do quarto fechado, a tosse, o ronco, o escarro,
o estertor impotente, os olhos sem pálpebras…
E o ventre carregado da mulher grávida…
Os gritos das crianças brincando no pátio vizinho…
O suor do teu corpo colando-se ao meu corpo
e a tua respiração e a minha fundindo-se no beijo.
E o instante que foge. E a morte e a ausência…

Talvez tenham razão e seja o som da charanga,
mas é inevitável.
As palavras tornam presente o tempo inatingível,
Cada instante que vivemos,
o momento que se esvai como a água entre os meus dedos,
como o pó e a areia; como um fogo que se extingue,
a criança que já fui
- aquele que cavalgava imaginários corcéis,
e fazia fogueiras com as folhas secas,
vendo-as apagar-se com um estremecimento -,
como a voz, como o beijo, como o olhar…
Como a mão dos amigos que vi partir para sempre
e os teus passos com os meus ao cair da tarde.
(Versão portuguesa de Carlos Loures)
publicado por João Machado às 16:00
link | comentar | favorito
Quarta-feira, 24 de Novembro de 2010

Quatre Barres - direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.



Uma ponte de direcção dupla entre a Catalunha e Portugal


No passado dia 11 foi apresentada em Lisboa, na Casa Fernando Pessoa, a revista "Capicua, uma ponte entre as letras Catalãs e portuguesas" (http://www.catalunyapresenta.org/index.php/activitats/capicua/), promovida pela Asociación Cultural CatalunyApresenta (www.catalunyapresenta.org), que fora apresentada antes em Valência, em 27 de Outubro e que colocou em distribuição o seu primeiro número.


Capicua define-se como uma revista de tradução literária. Neste primeiro número encontrareis os nomes de Mercè Rodoreda, de Maria-Antònia Oliver e de Xavi Sarrià, no campo da narrativa, juntamente com os de Jacinto Lucas Pires e Inês Pedrosa; na secção Dossier, o narrador catalão Jaume Cabré e o poeta lisboeta José Carlos Ary dos Santos; na rubrica de poesia, os nomes de Teresa Rita Lopes, Gastão Cruz e Pinto do Amaral ao lado de Vicent Andrés Estellés, Joan Margarit e Ponç Pons, e no espaço dedicado ao ensaio o catalão Gaziel e o português Agostinho da Silva.

Também em Lisboa, no passado dia 22 de Novembro, o escritor catalão Lluís-Anton Baulenas encerrou o ciclo "Catalunha em pó" con a apresentação de "La felicitat", o romance com que venceu o prémio Prudenci Bertrana no ano 2000, agora editado em português com o titulo "A Felicidade".


Desde 23 de abril, data da celebração do Dia do Livro na Catalunha, têm-se sucedido em Lisboa, no âmbito deste ciclo, várias sessões de apresentação de algumas excelentes páginas da actual literatura catalã, tal como a colectânea de Joan Margarit "Casa da Misericórdia", obras narrativas como "Pandora no Congo" de Albert Sánchez Piñol, "As Vozes do Rio Pamano" de Jaume Cabré e "No Último Azul" de Carme Riera, além do já mencionado romance de Baulenas e de um dos grandes títulos da narrativa catalã do século XX, "Bearn ou a Sala das Bonecas" de Llorenç Villalonga.

Estes títulos juntam-se a outras obras da literatura catalã que foram traduzidas e publicadas en português, tais como "Os Plátanos de Barcelona" de Víctor Mora e as imprescindíveis "A Pele de touro" do poeta Salvador Espriu e "A praça do Diamante" da romancista Mercè Rodoreda, entre outros.


Estas iniciativas, plenas de vontade de futuro, têm por detrás de si uma longa tradição, que já conta muitos séculos, de encontro e de irmandade entre as culturas portuguesa e catalã. Não vamos aquí fazer uma enumeração dos marcos mais importantes desta relação, mas convidamos o leitor a lançar um olhar sobre a exposição “800 anos de literatura catalã”, criada em 1989 pela Instituição das Letras Catalãs, que percorreu um total de 29 cidades(Amesterdão Berlim, Francoforte, Gotemburgo, Helsínquia, Londres, Montreal, Moscovo, Oxford, Paris, Veneza, Viena, Zurique ...). O material desta exposição, que foi digitalizadoe pode ser consultado na Internet em diferentes idiomas, entreeles o português


http://cultura.gencat.net/ilc/literaturacatalana800/pt/index58284.htm



oferece uma síntese muito rigorosa e clara das relações seculares entre a Catalunha e Portugal, quer nahistória, na cultura, na literatura, e inclusivamente na gestação de projectos políticos e culturais comuns.


Un pont de doble direcció entre Catalunya i Portugal




El passat dia 11 es va presentar a Lisboa, a la Casa Fernando Pessoa, la revista “Capicua, uma ponte entre as letras catalâs e portuguesas” (http://www.catalunyapresenta.org/index.php/activitats/capicua/), promoguda per l’Associació cultural catalunyapresenta (www.catalunyapresenta.org), que havia estat presentada abans a València, el 27 d’octubre, i que ja ha posat el primer número al carrer.


Capicua es defineix com una revista de traducció literària. En aquest primer número hi trobareu els noms de Mercè Rodoreda, Maria-Antònia Oliver i Xavi Sarrià, dins l’apartat de narrativa, juntament amb els de Jacinto Lucas Pires i Inês Pedrosa; en la secció Dossier, el narrador català Jaume Cabré i el poeta lisboeta José Carlos Ary dos Santos; en l’apartat de poesia, els noms de Teresa Rita Lopes, Gastâo Cruz i Pinto do Amaral juntament amb Vicent Andrés Estellés, Joan Margarit i Ponç Pons; i en l’apartat d’assaig el català Gaziel i el portuguès Agostinho da Silva.

També a Lisboa, el 22 de novembre, l’escriptor català Lluís-Anton Baulenas tancarà el cicle “Catalunha em pó” amb la presentació de La felicitat, la novel•la amb la qual guanyà el premi Prudenci Bertrana l’any 2000 i que ara es publica en portuguès (A felicidade).

Des del 23 d’abril, data de celebració del Dia del Llibre a Catalunya, s’han succeït diversos actes de presentació d’algunes pàgines excel•lents de la literatura catalana actual, com el poemari de Joan Margarit Casa da Misericórdia, obres narratives com Pandora no Congo d’Albert Sánchez Piñol, As Vozes do Rio Pamano de Jaume Cabré No Último Azul de Carme Riera, a més de la ja esmentada de Baulenas i d’un dels grans títols de la narrativa catalana del segle XX, Bearn ou a Sala das Bonecas de Llorenç Villalonga.

Aquests títols s’afegeixen a d’altres obres de la literatura catalana que han estat traduïdes i publicades en portuguès, com Os plátanos de Barcelona de Víctor Mora i les imprescindibles A pele de touro del poeta Salvador Espriu i A praça do Diamante de la novel•lista Mercè Rodoreda, entre d’altres.

Aquestes iniciatives, carregades de voluntat de futur, tenen al darrere una llarga tradició, de molts segles, de trobada i agermanament entre les cultures portuguesa i catalana. No en farem ara una enumeració de les fites més importants d’aquesta relació, però convidem el lector a fer una ullada a l’exposició “800 anys de literatura catalana”, creada l’any 1989 per la Institució de les Lletres Catalanes, que va itinerar fins al 1996 per un total de 29 ciutats (Amsterdam, Berlín, Frankfurt, Göteborg, Hèlsinki, Londres, Montreal, Moscou, Oxford, París, Venècia, Viena, Zuric...). El material d’aquesta exposició, que va ser digitalitzat i es pot consultar a Internet en diferentes idiomes, entre els quals el portuguès

http://cultura.gencat.net/ilc/literaturacatalana800/pt/index58284.htm)

, ofereix una síntesi molt precisa i clara de les relacions seculars entre Catalunya i Portugal, tant per la història, com per la cultura i la literatura, com, fins i tot, per la gestació de projectes polítics i culturals comuns.
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | comentar | favorito
Domingo, 22 de Agosto de 2010

O Escritor Catalão Manuel de Pedrolo

António Sales





O meu amigo Carlos Loures tratou de mandar a cartada, e bem, para eu recordar o Manuel de Pedrolo. O meu amigo e compadre Manuel Amaral (1921-2003), escritor amarantino de uma cultura elevada, que sabia da Catalunha como eu posso saber de Sintra, tratou de me apresentar ao Fèlix Cucurull (1919-1996), em Lisboa, e com os contactos que me forneceu, ao Manuel de Pedrolo (1918-1990) em Barcelona e ao Miquel Lladó (1919-1999) em Andorra la Vella. Curiosamente tudo gente do mesmo saco que tinham os mesmos ideais para a Catalunha, haviam perfilhado de armas na mão a luta contra o franquismo, conheciam-se e eram amigos e nasceram pela mesma altura. Variavam na forma de radicalismo ao interpretarem a defesa da língua e cultura catalãs.



Dos três, que conheci pessoalmente e com quem convivi algumas vezes, Manuel de Pedrolo foi com quem mais privei quando estive em Barcelona, era também o mais radical. E se falávamos os dois em castelhano significava uma especial atenção para comigo mas, sobretudo, não havia um terceiro capaz de se dispor a traduzir como aconteceu com o Manuel Amaral no seu encontro em 1985, em que Xosé Lois Garcia, poeta galego vivendo na altura em Barcelona desempenhou esse papel. Isto ilustra bem a intransigência catalã do escritor.



Conhecemo-nos pelos finais de 1971 ou início de 1972, com uma diferença de idades considerável visto que eu teria 36 anos e ele 54. Contudo, isso não influiu os nossos paleios nas diversas noites que nos juntámos (ou jantámos) num café-bar com decoração fin-de-siécle, confinando com a majestosa Praça da Catalunha e o início da Rambla Caneletas (castelhano), Caneletes (catalão), de que o bar tomara o nome.

Manuel de Pedrolo já nessa altura era um escritor conhecido em Barcelona, na Catalunha e mesmo fora, ainda que não autorizasse a tradução dos seus títulos para castelhano. Aqui chegados entrávamos no ponto-chave da conversa separado por duas visões distintas. Eu entendia a tradução para castelhano como forma de ampliar o conhecimento dos problemas catalães pela pena de um escritor conhecido; ele entendia como uma cedência, ou seja de certa forma o reconhecimento do poder de Castela. Mesmo quando convidado para entrevistas na rádio e na televisão rejeitava sempre pois exigia falar em catalão, o que estava proibido pela ditadura de Franco pelo Pedrolo negava-se em aparecer e deixava o seu pensamento votado ao silêncio. Os outros dois escritores que referi tinham uma atitude mais pragmática sem que isso significasse tolerante. Se outros existiram como Pedrolo desconheço-o, naturalmente, e admito que sim. Todavia, assumo que se o fascismo me deixava passar pelo buraco de uma agulha eu aproveitava para procurar miná-lo.



Logicamente, com ele eram longas estas conversas. Depois vinha a história catalã de que me falava na sua voz cativante e entusiasmada ensinando-me a compreender melhor os sentimentos e a revolta daquele povo. Aprendi muito com este homem para o qual não existia aquela diplomacia astuta que o português usa quando procura atalhos para atingir objectivos. Objectivos. Ele não, ia directo. Não significa que Cucurull e Lladó não fossem aguerridos catalanistas, mas não deixavam de escrever ou falar em catalão se verificassem que em certas circunstâncias isso era útil à causa catalã. As coisas eram de tal ordem que em 1972 estes e outros escritores catalães, que pertenceram em Genebra ao júri do prémio dos Jogos Florais das Letras Catalãs, acabaram multados em 200.000 pesetas cada um e foi-lhes cassado o passaporte. Nada disso impediu o seu sucesso editorial visto que em 1985, no encontro que teve com o Manuel Amaral, anunciava-lhe que os seus livros estavam a fazer tiragens de 100.000 exemplares numa língua limitada pelos poucos indivíduos que na sua totalidade a falam.



Pedrolo foi um autor de enorme fecundidade com mais de uma centena de títulos entre romances, poesia, teatro, ensaio e ainda traduções. Vivia da literatura e antes de atingir as elevadas edições danava-se a agarrar o que podia para sobreviver o que não o impediu de entregar À Associação dos Escritores Catalães o Prémio da Honra das letras catalãs com que foi premiado.



Quando morreu as Ramblas ficaram mais tristes. No dia 27 de Junho, o seguinte ao funeral, os maiores diários da Catalunha e o “El Pais” e “La Vanguardia” davam a notícia com destaque. O presidente do Governo Autónomo encontrava-se no Canadá mas telefonou logo no dia da sua morte e o Ministro da Cultura do Governo Central de Madrid, Jorge Semprún, assinalou a personalidade e obra do escritor. Em Portugal o único jornal diário que se ocupou da notícia do falecimento foi “A Capital”, em 24 de Julho, por iniciativa minha. Eu que antes e depois andei por aí ó tio, ó tio a propor o escritor às editoras na esperança que tivessem visão para se anteciparem aos acontecimentos. Não senhor! Provavelmente ainda hoje não sabem quem é este tal de Manuel de Pedrolo ou, se ouviram falar, supõem-no ainda vivo talvez na “Generalitat” a exercer um cargo político.
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | comentar | ver comentários (4) | favorito
Terça-feira, 17 de Agosto de 2010

Manuel de Pedrolo, uma voz da Catalunha

Manuel de Pedrolo e Molina nasceu em 1918 em Aranió, Sagarra, na Catalunha. Terminados os estudos secundários em 1935, foi para Barcelona.  Quando a Guerra Civil eclodiu, no ano seguinte, aderiu  à CNT-FAI e desempenhou as funções de professor em Fígols das Minas. Serviu na arma de Artilharia no Exército Republicano, combatendo nas frentes de Falset, Figueres e Barcelona.

Em 1950 publicou um livro de poemas e em 1953 o seu primeiro romance e em 1954 foi-lhe atribuído o Prémio Joanot Martorell.

Manuel de Pedrolo imprimiu sempre um forte realismo aos seus romances, onde predomina a aventura do homem condicionado pela sua natureza constelada de contradições.No ano 1979 recebeu o Prêmio de Honra das Letras Catalãs . Manteve até ao fim da vida as suas convicções ideológicas, sendo considerado uma referência da esquerda independentista, escrevendo sempre em catalão. Morreu em Barcelona
 em 1990, com setenta e dois anos.

Praticamente sem traduções em português, o que constitui uma grande lacuna na nossa produção editorial, os seus principais livros foram  Estrictament personal (1954), com o qual obteve o Prémio Joanot Martorell.;Es vessa una sang fàcil (1953). Les finestres s'obren a la nit (1957);Homes i no, teatro (1959); La mà contra l'horitzó (1961); Cendra per Martina (1965); Joc brut (1965); Totes les bèsties de càrrega (1967); Mossegar-se la cua(1968);Mecanoscrit del segon origen, (1974);Homes i no - teatro - (1959);

Mostramos , no vídeo abaixo, uma recolha daquilo a que Pedrolo chamou "Poesia Visual".


publicado por Carlos Loures às 08:00
link | comentar | ver comentários (1) | favorito
Sexta-feira, 30 de Julho de 2010

Um poema de Josep A, Vidal

Capvespre

Has esperat, al caient de la tarda,
la simfonia d'un capvespre endolcit,
l'esclat de llum, la plenitud diàfana,
la serenor que precedeix la nit;
has resseguit l'espai amb la mirada,
se t'han perdut els ulls en l'infinit,
i has escoltat l'oreig entre les branques
com el fraseig d'un vers de metre antic...
No hi ha res mes. Aquí el camí s'acaba.
Detura el pas i encalma l'esperit.
Acluca els ulls. Guarda dins teu la tarda,
el cel, la llum, la resplendor subtil
d'aquest ponent que lentament avança
d'un esclat a un no-res. Principi i fi.

Josep A. Vidal


Octubre, 2008




Ocaso


Esperaste, ao cair da tarde,
a sinfonia de um doce crepúsculo,
a explosão de luz, a diáfana plenitude,
a serenidade que antecede a noite,
com o olhar seguiste o espaço,
perderam-se-te os olhos no infinito,
e escutaste a brisa deslizando entre os ramos
como o escandir de um verso de metro antigo,
Não há mais nada. Aqui acaba o caminho.
Detém o andar e acalma o teu espírito.
Semicerra os olhos. Guarda dentro de ti a tarde,
o céu, a luz, o subtil resplendor
deste poente que lentamente avança
de um esplendor para o nada. Princípio e fim.


(Versão em português de Carlos Loures)
publicado por Carlos Loures às 22:30
link | comentar | ver comentários (4) | favorito
Domingo, 23 de Maio de 2010

Has dit que sóc poeta

Josep A. Vidal

Has dit que sóc poeta perquè saps que faig versos,

i sí, és cert, en faig. Consirós, cerco i lligo

els mots, l'un rere l'altre, i aixeco arquitectures

de mètrica insegura, maldestres i inconnexes,

amb rebles i artificis i retòrica abstrusa,

amb ritmes que coixegen i rimes vacil•lants.

Dogmàtics de la rima, matemàtics del metre,

buròcrates del ritme, acadèmics de res,

diran ínclits poetes, tot arrufant les celles

amb un gest de desdeny: "I és d'això, que en dius vers?"

Però, jo seguiré aplicant-me maldestre

a la feina obstinada de lligar mot amb mot,

i cercaré la rima com l'ocell cerca l'aire,

com l'arrel cerca l'aigua furgant en terra eixuta,

com cerca el riu el mar, com la pluja la terra,

com l'alè el moribund...

Com el meu cos el teu, jo assedegat de tu.

I em diré a mi mateix, una i altra vegada,

el nom de cada cosa com una lletania

per ordenar-me el món: la pedra, l'aigua, el foc,

el sol, la terra, l'aire... La vela al mar, la tarda...

I l'horitzó, tan lluny! –Una broma infinita,

la mar i el cel confosos, un rengle de muntanyes...

I el neguit incessant, la set insaciable...

Les pregoneses tèbies del teu si... La mirada

de l'infant, i les llàgrimes; les arrugues del vell,

i el pas del temps, i el buit... La tendresa, l'encís

del teu bes, i l'esclat del meu cos que s'afluixa

i es vessa en el teu cos, tremolós, que m'abraça...

La solitud, el plor, la cambra del malalt,

l'olor de resclosit, la tos, el ronc, l'esput,

la ranera impotent, els ulls esbatanats...

I el ventre afeixugat de la dona prenyada,

i els crits d'infants que juguen al celobert...

La suor del teu cos enganxada al meu cos,

i el teu alè i el meu fonent-se en la besada.

I l'instant que s'esmuny. I la mort, i l'absència...

Potser tenen raó i es soroll de xaranga,

però, no puc estar-me'n.

Els mots em fan present el temps inabastable,

cada instant que hem viscut,

el moment que s'esmuny entre els meus dits com l'aigua,

com la sorra i la pols; com un foc que s'apaga,

com l'infant que vaig ser

-aquell que cavalcava corsers imaginaris,

i encenia fogueres de fullaraca als vespres

i les veia apagar-se amb un estremiment-,

com la veu, com el bes, com la mirada...

Com la mà dels amics que he vist marxar per sempre

i el teu pas amb el meu al caient de la tarda.


Chamaste-me poeta...


Chamaste-me poeta, pois sabes que faço versos,
e, sim, é verdade que os faço. Com rigor, construo
e ligo as palavras, uma após outra, ergo arquitecturas
de insegura métrica, desconexas e trôpegas,


com desperdícios, artifícios e retórica abstrusa,
com ritmos que coxeiam e hesitantes rimas.
Dogmáticos da rima, matemáticos do metro,
burocratas do ritmo, académicos de coisa nenhuma,
dirão os ínclitos poetas, franzindo o cenho,
com um gesto de desdém: “É a isto que chamas versos?”



Porém, continuarei a entregar-me, trôpego, mas teimoso,
à ingente tarefa de ligar palavra com palavra,
procurando a rima como o pássaro procura os ares,
como a raiz procura a água escavando a terra enxuta,
como o rio demanda o mar e a chuva a terra,
e o moribundo o alento…
Como o meu corpo procura o teu, de ti sedento.
E, para mim mesmo, uma e outra vez direi
o nome de cada coisa, como uma litania
para ordenar o meu mundo: a pedra, a água, o fogo,
o sol, a terra, o ar…Uma vela aberta ao mar, a tarde…
E o horizonte, tão distante! Uma bruma infinita,
o mar e o céu confundindo-se, uma sucessão de montanhas…
E o anseio incessante, a insaciável sede…
A profunda quentura do teu seio…O olhar
do menino, as suas lágrimas; as rugas do velho,
a passagem do tempo, e o vazio… A ternura, o encanto
do teu beijo, e a explosão do meu corpo que se distende
e derrama no teu trémulo corpo que me abraça…
A solidão, o pranto, a cama do doente,
O bafo do quarto fechado, a tosse, o ronco, o escarro,
o estertor impotente, os olhos sem pálpebras…
E o ventre carregado da mulher grávida…
Os gritos das crianças brincando no pátio vizinho…
O suor do teu corpo colando-se ao meu corpo
e a tua respiração e a minha fundindo-se no beijo.
E o instante que foge. E a morte e a ausência…


Talvez tenham razão e seja o som da charanga,
mas é inevitável.
As palavras tornam presente o tempo inatingível,
Cada instante que vivemos,
o momento que se esvai como a água entre os meus dedos,
como o pó e a areia; como um fogo que se extingue,
a criança que já fui
- aquele que cavalgava imaginários corcéis,
e fazia fogueiras com as folhas secas,
vendo-as apagar-se com um estremecimento -,
como a voz, como o beijo, como o olhar…
Como a mão dos amigos que vi partir para sempre
e os teus passos com os meus ao cair da tarde.

(Versão portuguesa de Carlos Loures)
publicado por Carlos Loures às 08:00
link | comentar | favorito

.Páginas

Página inicial
Editorial

.Carta aberta de Júlio Marques Mota aos líderes parlamentares

Carta aberta

.Dia de Lisboa - 24 horas inteiramente dedicadas à cidade de Lisboa

Dia de Lisboa

.Contacte-nos

estrolabio(at)gmail.com

.últ. comentários

Tenho o prazer de anunciar ao mundo inteiro sobre ...
Tenho o prazer de anunciar ao mundo inteiro sobre ...
Toma o Daflon junto com um Cialis e vais ver...
Por acaso um médico labrego prescreveu-me o Daflon...
I'm a truck driver. I got a blank atm card that sa...
Esses grupos de CYBER GURUS ajudaram minha família...
Esses grupos de CYBER GURUS ajudaram minha família...
Olá, me deparei com um grupo de hackers certificad...
Olá, me deparei com um grupo de hackers certificad...

.Livros


sugestão: revista arqa #84/85

.arquivos

. Setembro 2011

. Agosto 2011

. Julho 2011

. Junho 2011

. Maio 2011

. Abril 2011

. Março 2011

. Fevereiro 2011

. Janeiro 2011

. Dezembro 2010

. Novembro 2010

. Outubro 2010

. Setembro 2010

. Agosto 2010

. Julho 2010

. Junho 2010

. Maio 2010

.links