Terça-feira, 21 de Junho de 2011

La tarda s'ha enfonsat en el silenci - poema de Josep Anton Vidal

 

 

 

 

La tarda s'ha enfonsat en el silenci

i la llum s'ha esllanguit amb el
respir pausat del qui arriba a la fi d'una serena i llarga caminada.

 

Les hores

s'han escolat silents, i a poc a poc
les ombres

s'han emparat de tot...

 

De les parets de pedra de la casa,

de l'hort, i de les vinyes que pugen
la muntanya tot urpejant la terra com arpas escatoses d'un monstre poderós,

de la pols del camí que es perd
entre oliveres, de l'oreig,

del pas del caminant, de la distància...

 

I de l'ombra ha sorgit un món sense
perfils,

evanescent, ingràvid, intuït,

fet d'estranyes presències sense
forma precisa...

 

S'ha deturat el temps en un instant
etern,

i el dia s'ha esvaït en la nit
infinita.

 

Josep Anton Vidal

publicado por Carlos Loures às 10:00

editado por João Machado em 20/06/2011 às 00:45
link | comentar | favorito
Segunda-feira, 20 de Junho de 2011

Fotografia de José Magalhães com poema de Josep Anton Vidal

 

 

PLANA LA BOIRA ALS CAMPS

 

 

 

Plana la boira als camps,

i els perfils, els volums,

els colors i les formes

són ombres irreals,

presència intuïda

que cap sentit dibuixa.

Només el pensament els dóna nom.

I l'arbre, el tronc, les fulles i
les pedres,

coneguts,

s'alcen fets mot, presència

i forma sense cos,

fets només arbre i tronc, fets fulla i pedra,

deslliurats dels sentits, sense
atributs.

Com tu i com jo, dibuixos
impossibles,

idea i ombra, un concepte
imprecís...

I tanmateix tan certs com tu, com jo.

 

Josep Anton Vidal

 

Às 23:30 teremos aqui um poema de Manuel Simões. Não percam a sua leitura.

 

publicado por Carlos Loures às 23:00

editado por João Machado às 22:05
link | comentar | favorito
Segunda-feira, 14 de Março de 2011

A TU, QUE POTSER ETS JOVE ENCARA

 

Mira'm als ulls, que et cerquen la mirada.

Hi trobaràs camins, senders, dreceres,

indrets que he trepitjat anant a l'aventura,

terrers sense bandera, espais fora dels mapes.

I aquells amb qui he viscut, el seu temps, els seus mons

i els qui hi eren amb ells.

Una geografia que només jo conec.

Mira'm als ulls sense por ni recança.

Al fons del fons, enllà del desconcert,

hi ha una mirada franca;

enllà de tant fracàs acumulat,

enllà dels munts de cendra dels meus somnis cremats,

hi ha uns ulls d'infant, encara...

Mira'm als ulls, navegant d'un exili

que comparteixo amb tu. Enllà de mars de temps,

enllà de boires baixes que esborren l'horitzó,

enllà d'oblits, febleses i enyorances,

enllà de tot delit, del fred dels anys, dels segles,

espurneja somort un caliu d'esperança.

Pren-lo, si ho vols. És teu... T'ho dono tot,

el que he viscut i el que he de viure encara.

Pren el meu temps. Pren, si ho vols, el meu viure...

Però, mira'm als ulls.

Ho dono tot, per la teva mirada.

 

 

Josep A. Vidal

 

 

Versió castellana:

 

A TI, QUE TAL VEZ ERES JOVEN TODAVÍA

 

Mírame a los ojos, que buscan tu mirada.

Encontrarás caminos, sendas, trochas,

lugares que han pisado mis pies a la aventura,

terruños sin bandera, tierras fuera del mapa.

Y aquellos con quienes he vivido, sus mundos y su tiempo,

y los que iban con ellos.

Una geografía que sólo yo conozco.

Mírame a los ojos sin miedo ni pesar.

Allá en lo más profundo, pasado el desconcierto,

encontrarás una mirada franca;

más allá del fracaso de los años,

pasadas las cenizas de mis sueños quemados,

encontrarás, aún, la mirada de un niño...

Mírame a los ojos, navegante de un exilio

que comparto contigo. Cruzado el mar del tiempo,

más allá de las brumas que el horizonte borran,

pasados los olvidos, flaquezas y añoranzas,

más allá del anhelo, del frío de los años, de los siglos,

chispea un mortecino rescoldo de esperanza.

Cógelo, si lo quieres. Es tuyo... Te hago entrega de todo,

de todo lo vivido y lo que he de vivir.

Toma mi tiempo. De todo mi vivir, si quieres, te hago entrega...

Pero, mírame a los ojos.

Todo lo entrego, sólo por tu mirada.

 

Josep A. Vidal


publicado por Josep Anton Vidal às 11:00

editado por Luis Moreira em 13/03/2011 às 22:47
link | comentar | ver comentários (1) | favorito
Quinta-feira, 10 de Fevereiro de 2011

A arte deve ser paga? por Josep Anton Vidal - Adão Cruz - Carlos Loures

 

 

 

Este texto:    http://estrolabio.blogs.sapo.pt/1020338.html suscitou os seguintes comentários que pela sua riqueza os pode ler também no texto a seguir:

 

 

 

Adão Cruz

 

 

Idealmente, não me parece que a Arte deva ser paga, no sentido de objecto criado , objecto vendido, objecto transacionável. A criação artística deveria, a meu ver, obrigar a uma protecção e apoio por parte da sociedade e dos governos, de modo a salvaguardar a sobrevivência e o bem-estar do artista, a dispensr-lhe todos os materiais e condições, e a estimular-lhe o mais fortemente possível o sentimento artístico.
Talvez tudo fosse diferente se a obra de Arte não tivesse autor nem valor material. O autor da obra é, com efeito, um dos maiores obstáculos à supressão do real-palpável. O autor-pessoa deveria desaparecer na conclusão da obra, a qual seria lançada ao vento como natureza essencial, com toda a sua liberdade e autonomia. Se tal fosse possível, e a obra pudesse ser património colectivo, então sim, poderia atingir o seu verdadeiro estatuto de ponte entre a dimensão antropocêntrica e a dimensão universal do homem, deixando de ser um mero ingrediente deste caldo generalista da nossa cultura.

 

Carlos Loures

 

Penso que o facto de ter suscitado este debate, com comentários de grande profundidade analítica, já justifica o post. No fundo, eu só quis afirmar a ideia que uma obra de arte não é menos valiosa pelo facto de ser transaccionada. Também não é mais valiosa pelo facto de ser bem cotada. O que é arte e o que não é arte? Os critérios que definem o ser ou não ser mudam de e´poca para época. Temos exemplos de grandes artistas a que só a posteridade dá valor e de outros - o caso de Pessoa que morre com um livro publicado (e logo aquela que é talvez a sua obra menos profunda) é paradigmático. Se nos centrarmos em René Magritte, a qualidade da sua obra não sofre o mais pequeno beliscão pelo facto de ele se preocupar com a vertente comercial, com a venda dos seus quadros, com o marketing mais adequado. Estou de acordo com o Adão em como a arte não devia de ser transaccionada - mas estamos a falar de outro tipo de sociedade em que talvez o dinheiro fosse dispensável. Será que o pão deve ser transaccionado? Tenho pena de que alguns comentários, como os do Adão e o do Josep, não sejam posts.

 

Josep Anton Vidal

L'art s'ha de pagar, indubtablement, en el mercat de l'art. Però no tot l'art passa pel mercat, ni tot el que passa pel mercat és art. L'art com a expressió harmoniosa del pensament, de la bellesa o de les idees, o dels sentiments, o de les fabulacions, o de la memòria, o de les creences, o de les necessitats... no és exclusiu de les obres literàries, musicals, plàstiques, cinètiques o de qualsevol tipus que es publiquen a través dels canals comercials en tota la seva diversitat. Al llarg de la vida tots tenim la possibilitat de gaudir de moments artístics inoblidables, pels quals no ens cal pagar. No pas per gasiveria, sinó perquè no es produeixen en el mercat de l'art. Altres vegades, hem comprat "art" literari, musical, plàstic, de qualsevol mena, i n'hem quedat molt satisfets per la seva qualitat. D'altres vegades, hem comprat algun producte del mercat artístic -un llibre, una peça musical, una representació teatral, un film...-, pel qual hem pagat un preu estàndar de mercat, i n'hem quedat profundament decebuts, perquè, salvant les diferències d'opinió i les preferències i els criteris valoratius de cadascú, no tenia cap qualitat artística.
El mercat de l'art ven uns productes que han de complir uns estàndars establerts pel mercat. I funciona així, regint-se per les pròpies lleis del mercat en cada societat: amb càrrec al consumidor, amb càrrec a l'Estat, amb beneficis o pèrdues per als autors, o per als intermediaris, o per als accionistes. Aquests estàndars han de ser productes, no necessàriament obres d'art. N'hi ha alguns que, a més de productes, són també obres d'art d'alguna o de molta qualitat, fins i tot d'una qualitat extraordinària, però això no els fa diferents com a productes de mercat dels altres que comparteixen amb ells els mateixos estàndars. L'art es basa sempre en l'apreci o la valoració d'una qualitat, i això és necessàriment variable, s'adiu o no amb les modes... Per això una obra pot trigar anys, fins i tot segles, a ser reconeguda. O pot ser un producte de mercat que respon a uns estàndars i, amb el temps, ser reconeguda amb un grau d'excel·lència molt superior als estàndars en què es va difondre en el seu moment com a producte comercial. Això va passar amb gran part de la novel.lística del XIX, apareguda com a fulletó dels diaris, amb totes les característiques del gènere, i avui consagrada com a gran literatura.
Crec que no hem de barrejar les coses. Quan parlem de mercat, parlem de productes, de professionals, de compradors i venedors, de beneficis i pèrdues, de circuits de distribució, de publicitat, de rànquing de vendes, de fires, de premis, etc., que tenen graus diversos d'afinitat amb l'art: molta, alguna, poca, o cap. I quan parlem de l'art, no estem obligats a parlar necessàriament de mercat, ni de treballadors o productors, ni de qui paga les despeses... Perquè ni tot el mercat dels productes tipificats com a "artístics" és art, ni tot l'art és necessàriament un producte de mercat.
Una novel·la ha de ser sempre "art" perquè si no ja no és novel·la? Un quadre, una escultura, han de ser sempre art, perquè si no ja no són res? No. Una novel·la, un film, una producció televisiva, una escultura, un quadre, una representació teatral... poden complir perfectament tots els estàndars que els escauen com a productes de mercat i no ser art o no merèixer cap consideració artística o molt poca en el moment en què es publica, i ser malgrat tot un èxit comercial extraordinari. Si amb el temps guanyarà excel·lència artística o no, ja ho dirà el temps. I una obra d'art pot no ser mai un producte de mercat, si més no en el temps del seu creador. I hi pot haver també obres d'art que siguin, en el seu temps, productes de mercat de gran rendiment.
Podem parlar d'art i podem parlar de mercat. I podem parlar de les coincidències que es donen entre l'un i l'altre. Però potser no és bo per a l'anàlisi donar per suposada una identidad absoluta entre dues coses que són diferents, encara que puguin coincidir en
publicado por Luis Moreira às 01:00
link | comentar | favorito
Sábado, 29 de Janeiro de 2011

Artexto - texto de Josep Anton Vidal, quadro de Adão Cruz

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Què ens en queda, del món, si ens falta la mirada...?

 

Sense mirada, no existiria el món. Vull dir, allò que en diem món, espai, natura, temps... No hi ha paisatge fora de la mirada. La mirada copsa, compon, uneix, separa, integra i desintegra, aterra i construeix... Tot allò que és real s’engendra amb la mirada.

 

La mirada és la força creadora. Copsa fragments d'espai i temps i construeix el món –vull dir que el crea–, el paisatge concret de la vida dels homes... Incapaç de copsar globalment el tot indivisible, mai no calma la set de l’afany impossible, i en va copsant fragments, instants, com pinzellades, com taques de color... I així, a cops d’afany, de set, de neguit, d’obstinació tossuda, aferrant-se al que veu, es va inventant un tot –vull dir que el crea–, i un altre tot, i un altre tot encara...

 

Tot existeix pels ulls. No hi ha realitat fora de la mirada. No existeix el paisatge fora dels nostres ulls. Allò que és exterior, passat per la mirada, és paisatge interior, i parla de nosaltres. Paisatge síntesi. Fora i endins. Espai i temps. Llum i foscor.

 

El paisatge s’ajusta a la mirada, en pren les dimensions, i ens retorna una imatge formada amb els ulls clucs: cases, silenci; vida i absència; camí i frontera; claror i foscor... La immensitat del cel, l’espai transparent, roent de sol, es tanca entre muntanyes. La immensitat del blau, espai opac i fred, ens parla de l’abisme ocult sota les aigües.

 

Al mig, les parets blanques s’agombolen en un rengle desigual i compacte... Mudes, aclaparades entre la immensitat roent del sol i la immensitat freda de l’abisme... Les teulades, de sang.

 

Potser la vida s’amaga entre parets, sota teulada? Vides ocultes, i tanmateix presents, vora el camí/frontera que es dreça com un repte.

 

El camí, d’un cap a l’altre, des d’una immensitat desconeguda a una altra igualment ignorada.

 

En quin sentit s’ha de seguir el camí? Des de les pregoneses fredes del blau cap a les plenituds càlides del groc i del taronja? Del no res a la vida...? O des del foc original, que escalfa i dóna vida, cap a les pregoneses ignotes i fredes de l’abisme?

 

De la mort a la vida...? De la vida a la mort...?

 

Però, la vida, on és...?

 

El temps resta aturat en un instant precís... Hi ha un silenci expectant... Reverbera la llum, s’estremeixen les cases... Hi ha un respir contingut... Silenci dens, angoixant...

 

El camí és l’únic crit.

 

Josep A. Vidal

 

 

Que nos queda, do mundo, sem o olhar ...?

 

Sem o olhar, o mundo não seria. Quer dizer, o que chamamos mundo, espaço, natureza, tempo ... Não há paisagem fora do olhar. O olhar percebe, junta, separa, integra e desintegra, derriba e constroi ... Tudo o que é real engendra-se com o olhar.

 

O olhar é a força criativa. Capta fragmentos de espaço e tempo e constroi o mundo - quero dizer que o cria -, o paisagem concreto da vida dos homens ... Incapaz de compreender globalmente o todo indivisível, nunca acalma a sede da vontade impossível, e va capturando fragmentos, instantes, como pinceladas, como manchas de cor ... E assim, a golpes de desejo, de sede, de ansiedade, d'obstinação teimosa, agarrando-se ao que vê, va inventando-se un todo - quero dizer que o cria -, e outro todo, e outro todo ainda ...

 

Tudo existe por os olhos. Não há nenhuma realidade fora do olhar. Não existe a paisagem fora de nossos olhos. O que está fora, passado polo olhar, é paisagem interior, e fala de nós. Paisagem síntese. Fora e dentro. Espaço e tempo. Luz e escuridão.

 

A paisagem ajusta-se ao olhar, adopta as mesmas dimensões, e devolve-nos uma imagem formada com os olhos fechados: casas, silêncio; vida e ausência; caminho e fronteira; luz e escuridão ... A imensidade do céu, o espaço transparente, ardente de sol, fecha-se entre montanhas. A imensidade do azul, espaço opaco e frio, fala-nos do abismo escondido sob as águas.

 

No meio, as paredes brancas apertam-se numa linha desigual e compacta ... Mudas, esmagadas entre a imensidade do sol avermelhado e ardente, e a fria imensidade do abismo ... Os telhados, de sangue.

 

Talvez a vida esconde-se entre as paredes, sob o teto? Vidas ocultas, e não obstante presentes, à beira do caminho/fronteira que se ergue como um desafio.

 

O caminho de um extremo ao outro, de uma imensidade desconhecida a outra igualmente ignorada.

 

En que sentido deve-se seguir o caminho? Das profundezas do azul frio para as plenitudes cálidas do amarelo e o laranja? Do nada para a vida ...? Ou des do fogo original, que aquece e dá vida, para às profundezas desconhecidas e frias do abismo?

 

Da morte para a vida ...? Da vida para a morte ...?

 

Mais, a vida, onde está?

 

O tempo está parado em um instante preciso ... Há um silêncio expectante ... Reverbera a luz, tremen as casas ... Há um respiro conteúdo ... Silêncio denso, angustiante ...

 

O caminho é o único grito.

 

Josep A. Vidal

 

publicado por João Machado às 08:00
link | comentar | ver comentários (10) | favorito
Segunda-feira, 20 de Dezembro de 2010

Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________


Dos poemes de Carlos Loures


Parlem de paisatge
            "Però, com podíem cantar
            amb el peu estranger damunt el cor?"

                    Salvatore Quasimodo: "Giorno dopo Giorno"

Com vols que hi hagi flors, amic, en els meus versos,
com esperes garlandes i flors primaverals del meu poema?
Al meu voltant hi ha homes humiliats, infants
descalços i afamats, dones prenyades
treballant els camps. Com vols, amic,
que vegi aquest cel blau del qual em parles,
el sol etern, que canti la bellesa del paisatge
si el sofriment humà descoloreix les coses?
És cendrós el paisatge, color de cendra el cel,
per això els meus poemes són cendrosos i mancats de bellesa.
(És que és bella la fam?)
Sí, prou que ho sé, la poesia no és economia política,
i també sé humilment que malgrat els meus versos
tot seguirà cendrós... la nova albada
no la desvetllaran els meus poemes
ni tampoc els dels altres; però també sé prou
que la poesia ha de ser la veritat del poeta,
la manera que té d'explicar el món
i mirar de canviar-lo. És per això que et dic:
un dels dos s'equivoca, i estic segur que ets tu,
perquè em demanes una poesia que mai no podrà néixer
de qui vulgui restar fidel sempre al seu poble.
Quan el cel sigui blau, jo et prometo, amic meu,
que el meu vers ho dirà, i el poema serà per a mi com un lliri,
deixarà aquest color de llot, de sang.
Quan el cel sigui blau, amic meu,
abans no!


Volia un país de sol per a donar-te’l

Volia un país de sol per a donar-te’l
amb amants i amb infants als jardins,
amb ocells lliures cantant entre el brancatge
i la llum pels carrers en llibertat
–amb les coses als llocs que hem somiat
i no pas als indrets on ara són,
amb les armes carregades per guardar-les.
Un país on solquéssim les nítides albades
amb un somriure franc dibuixat a les cares.
Un país sense murs i sense pors,
ni segells a les cartes que escrivim,
ni orelles amatents al que ens diem,
secretament.
Però, amor meu, vam néixer massa d’hora,
i arribàrem encara a temps de viure
el temps que ara vivim
amb llàgrimes silents rere el somriure,
amb la ràbia amagada en les carícies
i una muda esperança empresonada
a dins dels nostres cors empresonats.
I vam ser a temps encara de sofrir
aquest temps que ara sofrim
dia a dia i que solquem
amb els besos vigilats,
amb els nostres secrets atalaiats,
i l'amor amputat i presoner
amb què estimem.
Amor meu, no desertem
del temps i del país en què hem nascut
(que viure un altre temps dins d’aquest temps
o ser estranys al país
sense sortir-ne
és també desertar).
Com que és aquest el temps que ens ha tocat,
com que és aquest el país que hem rebut,
ara hem de conquerir el sol que els il·lumini,
robant-lo del silenci i la mordassa
que ens ofega la veu – No desertem
–l’odi, la por, la mort
que fugin, que abandonin
si l’amor els ofèn i els amenaça.
–Tu i jo ens quedem!

Amb els companys
i amb l’amor dels companys,
l’amor serà més fort
que l’odi, que la por i que la mort.
La llum es fa també amb els nostres besos,
amb les paraules furtives que escrivim,
els mots que l’opressor no veu ni sent.
La llum es fa també amb els nostres fills,
ells banyen de llum nova
les ombres que ara amb l’odi s’han obert
enmig de les carícies, els besos, les paraules.
En ells s’aixecarà la llum d’un nou demà,
i aquesta llibertat empresonada al clos dels nostres cors
inundarà els carrers de sol,
amor meu.

            (Carlos Loures: O cárcere e o prado luminoso, LIsboa, 1990)

            (traducció de Josep A. Vidal)
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | comentar | favorito
Segunda-feira, 13 de Dezembro de 2010

Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________


L'escola dels anys foscos - IJosep Anton Vidal
Entre el carrer i la porta d’accés a l’interior de l'escola hi havia un pati rectangular, el costat més llarg del qual recorria la façana principal. La gran porta d’accés al pati era de ferro, reixada a la part superior, on descrivia un arc. Entre l’arc de la porta i l’accés al vestíbul hi havia una enramada de buguenvíl•lees d’un color morat, que, en desprendre’s, encatifaven el pati.

A l’hora d’entrada la gran porta de ferro romania oberta de bat a bat. Després, quan el rellotge s’acostava a l’hora en punt, aquesta porta es tancava i s'hi deixava oberta només una porteta petita per la qual calia entrar o sortir d’un en un. Aleshores, els tocatardans apressaven el pas, perquè a l’hora en punt aquella porta es tancaria i privaria l’entrada tant als que s’hi acostaven i que encara eren a alguns metres de distància com els que ja hi havien arribat però, obligats per l’estretor de la porta, feien cua per entrar.

L’encarregat de tancar-la hi trobava una satisfacció fonda i malsana en aquesta parcel•la de poder que administrava i que potser curullava amb una engruna d’èxit miserable una penosa vida de derrotes. Era per a ell, probablement, un dels pocs moments del seu viure en què se sentia justificat pel poder, en què sentia que en formava part, i això l’enaltia. En les pel•lícules de romans de l’època, en les quals abundaven les escenes de circ en què valerosos gladiadors i una munió de cristians de posat ensucrat s’enfrontaven als lleons, jo havia vist aquella mateixa actitud d’envaniment, de supèrbia i prepotència triomfant en la interpretació estereotipada de l’emperador o del governador romà de torn, que, amb estudiada displicència, després de la lluita a mort de dos gladiadors, enmig dels crits de la multitud enaltida per la lluita i la sang, mirava a banda i banda, més tibat que un pollastre al galliner, i feia amb el polze de la mà dreta el gest salvador o condemnatori. Durant un moment no se sabia si el polze de l’emperador assenyalaria al terra, cap a la profunditat dels abismes insondables, allà on l’infern amaga els seus suplicis, cosa que significaria la condemna irremissible del vençut, o amunt, cap al cel, que, malgrat ser tan insondable i perillós com les entranyes de la terra, era l’espai salvífic, la glòria, per antonomàsia; i ho és encara, perquè les simbologies són tossudes i atàviques.


El cel i l’infern es representen sempre en trajectòria vertical. Si per un moment imitéssim aquelles representacions de la Terra que trencant les convencions cartogràfiques seculars situen sobre un planisferi l’hemisferi nord a baix i l’hemisferi sud a dalt, i representéssim el cel a les fondalades de la terra, tancat per parets de roca i ple de racons foscos, i l’infern a dalt, entre núvols i resplendors encegadors, provocaríem un daltabaix –mai millor dit– de repercussions catastròfiques: el capgirament total de l’ordre establert, la subversió radical en estat pur. Perquè en la nostra simbologia la salvació sempre és a dalt, entre núvols, aire, clarors i altres efluvis eteris i inabastables. I la perdició és sempre a baix, en les coses corpòries i concretes, en allò que es pot tocar, mesurar, tastar, trepitjar, desitjar i posseir.

No sé si es tracta d’un artifici literari que hi afegeixo en el moment de convertir les pàgines viscudes en pàgines escrites, però el gest altiu del porter que, obedient al rellotge i a les consignes rebudes, tancava la porta als nassos dels tocatardans, m’ha quedat associat a la imatge del Neró cinematogràfic que a Quo vadis? –que s'havia estrenat feia dos o tres anys i havia circulat pels cinemes de barri– encarnava Peter Ustinov. L'Ustinov era aleshores un jove actor que s’havia donat a conèixer el 1940 amb un film de títol eloqüent: Mein Kampf: My crimes, tot i que, aleshores, jo, d’aquesta dada biogràfica, no en tenia ni idea.

Doncs, bé, el conserge/Ustinov/Neró, canviada per la bata grisa de l’ofici la capa de vellut vermell i orlada d’or i substituïda la diadema imperial al front per les arrugues de la misèria, mirava reptador l’arena/carrer on l’ardit Vinici, la dissortada Lígia i el valent Ursus, esperaven que la seva egrègia figura imperial, amb un "cop de porta/moviment del dit polze", dictés el suprem veredicte que els lliuraria a la mort o els tornaria a la vida... I és que el poder, tant el que s'exerceix arbitràriament en benefici propi como el que s'exerceix per delegació del poderós, té una enorme capacitat de redempció de totes les misèries personals i col•lectives, i és per això que els totalitarismes troben tants seguidors entre els miserables.

Sonava el timbre i, indefectiblement, amb la mirada severa del qui es lliura amb abnegació al compliment d’un deure sagrat, ens tancava la porta.

Al pati, a penes en uns segons, s'hi feia silenci. Els poc més de tres-cents alumnes, tots nois, perquè les nenes i les noies entraven per una porta diferent i anaven a aules separades, s’arrengleraven en files de dos ordenadament amb els de la seva classe i pautaven el rectangle del pati amb unes línies rectes paral•leles d’infants ensinistrats, hermètics, silenciosos, encarcarats i rígids, com els barrots de ferro que en les velles construccions militars o en les presons tanquen l’obertura de les finestres... Els mestres recorrien les files i amb petites, però enèrgiques, empentes, en les quals descarregaven qui sap quines profundes frustracions personals, corregien desviacions mil•limètriques. Després, es col•locaven al capdavant, de cara al seu grup d’alumnes, i esperaven el senyal del director que, dempeus sobre els dos esglaons que separaven el pati del vestíbul d’entrada, convertits en podi de grandesa per a la seva insignificant persona, era la figura que sobreixia per damunt dels caps arrenglerats. La immobilitat absoluta densificava el silenci opac i plumbi. De vegades una mica d’oreig passava entre les branques de la buguenvíl•lea, trencant el silenci amb un fremiment de fullaraca, i arrencava algunes fulles morades, que voleiaven erràtiques, com una pluja hemàtica, sobre els rengles d’infants.

Aquesta cerimònia no durava més de dos minuts. Però l’eternitat, que, privada de principi i de fi, no té durada, es concentrava en aquells dos minuts. Si la vida i les persones, en lloc de ser matèria, carn i ossos, fóssim metàfores, hauríem vist, gràcies a aquella lamentable posada en escena, la figura del director ascendir pels aires fins als cims més alts de la glòria seguit de la seràfica cohort dels seus acòlits batent les ales als seus peus –tot i que probablement l'odiaven– i tota la munió de criatures convertides en cucs miserables arran de terra, entre la pols.

Però, érem carn i ossos i nervis i cor i sang i ulls i pensament, i el que vèiem era una presència omnipotent, que ens tenallava l’ànim i ens feia bategar el cor amb un ritme frenètic i angoixat, perquè sabíem que en qualsevol moment podíem ser castigats. D’allò que n’estàvem certs –ho havíem descobert amb un penós aprenentatge– és que érem culpables... I no cal que us pregunteu de què; érem culpables de no res, culpables i prou. Culpables en abstracte. Culpables per definició, per naturalesa, per posició. Quan algú, amb un gest, amb la mirada, amb un toc de xiulet, té potestat per deixar-te clavat al lloc, mut, cec, immòbil i amb el pensament pendent tan sols de la seva presència, saps clarament que ets culpable... Culpable de no ser ell; i aquesta és una culpa molt profunda, existencial, metafísica, perquè neix de la impossibilitat de ser l’Altre. En la tradició judeocristiana la culpa bíblica és precisament aquesta, la impossibilitat de ser l’Altre, i és per això que, del seu origen, se n’ha dit sempre “pecat original”.

Finalment, el director, mans a l’esquena, feia espetegar els dits i, quan sonava aquell so mínim que se sentia arreu del pati, les files es posaven en moviment, començant pels més petits. El senyal del director no s’acompanyava de cap gest complementari, ni del cos, ni de la cara, ni dels ulls. Era un espetec sec, breu, suficient.

A fora, al carrer, els qui no havien estat a temps d’entrar, formaven davant la portella un grupet atapeït, els uns enutjats, els altres atemorits, alguns plorosos perquè se sabien doblement culpables, davant l’escola i davant els pares, que també els demanarien comptes pel retard i els imposarien el càstig conseqüent.

A una banda i l’altra de la porta de ferro, el silenci i la circumspecció eren els mateixos. Finalment, als de fora, el soroll de passos ordenats els feia saber que començava la desfilada dels alumnes cap a les aules respectives. I el silenci que els arribava del pati i que fins aleshores havia estat dens i ple, s’anava aprimant a poc a poc, fins a esdevenir el silenci ressonant dels espais buits.

Els alumnes entraven a l'aula. A mesura que començaven a treure's la roba d'abric i, amb la bata posada, anaven ocupant els seus llocs, es filtrava per les finestres un xivarri incontrolat, una descàrrega de tensió que en l'ànim dels qui, al carrer, esperaven que s'obrís la porta, incrementava la sensació d'abatiment i de fracàs. Al cap d'un parell o tres de minuts, el cop sec del regle del mestre damunt la taula s'anava repetint indefectiblement darrere els vidres de totes les finestres, i es feia el silenci. Ara, però, era un silenci irregular, que s'alternava amb el xivarri aquí i allà... Però, amb poc temps de diferència, de cada aula començava a arribar fins al carrer, com un ressò esmorteït, la recitació coral de les pregàries del matí... El parenostre, l'avemaria, el glòria, se succeïen amb una cantarella vetusta, arrossegada i encomanadissa...

Aleshores s'obria la porta i el conserge feia un gest als alumnes que s'esperaven al carrer perquè es posessin en fila. Malgrat la severitat del moment, la rigidesa del conserge s'havia estovat i no se'n podia estar de fer alguns comentaris de vegades indulgents, de vegades sarcàstics: una altra vegada tu..., no n'aprendreu mai..., si jo fos el teu pare aniries més dret..., sempre els mateixos..., si tinguéssiu uns pares com Déu mana...

Guiats pel conserge, els alumnes seguien en fila fins davant la porta del despatx del director... Després d'un moment d'espera eren interrogats sobre el perquè del retard, se'ls reiteraven les admonicions que feien al cas i se'ls demanava el nom –encara que, per conegut, no calgués aquest tràmit– i eren "fitxats", castigats i amenaçats amb un càstig més sever si reincidien. Després, capmoixos, anaven a les aules respectives, on els companys havien començat ja el treball del matí o de la tarda. Trucaven prudentment a la porta de l'aula. Però, sovint, la porta no s'obria. El professor, probablement molest per la interrupció, o tal vegada reclamant la parcel•la d'autoritat que fins aquell moment li havia estat usurpada primer pel conserge i després pel director, havia decidit erigir-se ell mateix en jutge del delicte.

Quan finalment s'obria la porta de l'aula, a l'alumne o als alumnes tocatardans se'ls ordenava que es quedessin dempeus a tocar de la pissarra, davant la resta dels companys, o arrenglerats a la paret, sense recolzar-s'hi, immòbils, carregats amb la cartera... De vegades, i segons l'edat, els feien estar de cara a la paret. Finalment, el professor, els renyava, els sermonejava i, si l'ànim se li encenia prou amb el propi discurs, o a causa de la reincidència d'un o altre, o si considerava que la falta de puntualitat dels seus alumnes el comprometia davant la direcció, decidia aplicar una punició exemplar. I l'alumne, abans de culminar aquell petit calvari i incorporar-se al treball, havia de parar la mà, o la punta dels dits en pinya, per rebre la penitència d'un cop de regle com a bàlsam redemptor que l'havia de salvar de ser, en el futur, un desgraciat.

Amb una mica de sort, no havien passat més de vint minuts o mitja hora quan l'alumne castigat s'incorporava al treball de l'aula. Vol dir que, l'objectiu d'aquella puntualitat rigorosa i tota la posada en escena que l'acompanyava, no era pas l'aprofitament del temps, ni la millora del rendiment escolar, ni res que tingués a veure amb l'educació...

Potser podríem dir que l'objectiu era el compliment estricte de la norma... Però, tampoc no era això. Era només l'exercici arbitrari del poder, l'enaltiment de l'autoritat gratuïta, l'alimentació del poder per mitjà del sotmetiment..., i un grapat de coses més les raons de les quals la psiquiatria social i la història de l'època explicaria més bé que jo...

A la paret de l'aula, damunt de la pissarra, a banda i banda, els retrats de Franco i de José Antonio. Al mig, un crucifix... Les mirades del cap de l'Estat i del líder feixista travessaven l'aula, s'encreuaven a mig camí i es perdien més enllà de les parets... El Crist de la creu tenia els ulls tancats, sense mirada, i el cap cot... De vergonya.
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | comentar | favorito
Domingo, 12 de Dezembro de 2010

VerbArte - Um poema de Josep Anton Vidal






Cançó cínica de l'ensopiment



No cerquis més. Tot és on ha de ser,
i no ha de ser enlloc més. Mira a pleret.
El món és una estampa fora del temps.
Deixa'l estar, que està bé tal com és.
I si no pots,
no t'hi encaparris gaire, perquè l'esforç
et passarà factura. Vigila el cor,
no l'apressis, que diuen savis doctors
que cal aprendre a viure, perquè no és bo
sentir tanta fretura, i és molt millor
guadir les quatre coses que Déu ens do.
Seu i pren-te una til•la tranquil•lament
mentre mires com passen, catric-catroc,
uns trens que mai s'aturen ni van enlloc.
I si et pren la malura de la llangor,
acluca els ulls i deixa que la buidor
se't fiqui per les venes, t'arribi al cor,
t'ensopeixi i t'adormi... Non-non, non-non,
que per calmar les penes, res com el son...
Non-non, non-non...
I si t'adorms per sempre..., non-non, non-non,
ja et cantaran absoltes, non..., non..., non... Non!


Canção cínica da fraqueza


Não procures mais. Tudo está como deve ser
e onde deve estar. Olha em teu redor.
O mundo é uma estampa fora do tempo.
Deixa estar, está bem como está.
E se não podes,
não dês cabo da cabeça, pois o esforço
cobrará o seu preço. Cuida do coração,
não o esforces - dizem os sábios doutores
que é preciso saber viver, que não é bom
sentir tanta inquietação, é muito melhor
fruir as coisas que Deus nos dá.
Senta-te, bebe tranquilamente chá de tília,
enquanto vês passar, pouca terra, pouca terra,
comboios que nunca param nem vão a lado algum.
E se te vires vencido pela fraqueza
fecha os olhos, deixa que o vazio
te entre pelas veias e chegue ao coração,
te entorpeça e adormeça... dorme, dorme, sonha, sonha…
que nas dores o sono é o melhor,
dorme, dorme, sonha, sonha,
e se acaso adormeces e não acordas...,
dorme, dorme, sonha, sonha,
três badaladas e um balde de cal,
dorme - sonha..., sonha... Dorme!

(Versão portuguesa de Carlos Loures)







publicado por Carlos Loures às 08:00
link | comentar | favorito
Sábado, 11 de Dezembro de 2010

Semana do Ensino - La escuela de los años oscuros – I

Este texto foi escrito em catalão. Por absoluta falta de tempo, não pudemos fazer a tradução para português em tempo útil. Por isso, publicamos uma versão em castelhano. O original catalão sairá na próxima segunda-feira no “Quatre Barres”.

Josep Anton Vidal



Entre la calle y la puerta de acceso al interior de la escuela había un patio rectangular cuyo lado mayor recorría la fachada principal. La gran puerta de acceso al patio era de hierro, rematada con rejas en su parte superior, donde describía un arco. Entre el arco de la puerta y el acceso al vestíbulo había un enramado de buganvillas de color morado, que, al desprenderse, alfombraban el patio.

A la hora de entrada la gran puerta de hierro permanecía abierta de par en par. Después, cuando el reloj se acercaba a la hora en punto, esta puerta se cerraba y quedaba abierta sólo una portezuela por la que había que entrar o salir de uno en uno. Entonces, los rezagados apresuraban el paso, porque a la hora en punto aquella perqueña puerta se cerraría y dejaría fuera tanto a los que se acercaban y que todavía estaban en algunos metros de distancia como a los que ya habían llegado pero, obligados por la estrechez de la vía de acceso, hacían cola para entrar.

El encargado de cerrarla encontraba una satisfacción profunda y malsana en aquella parcela de poder que administraba y que quizás colmaba con una pizca de éxito miserable una penosa vida de derrotas. Era para él, probablemente, uno de los pocos momentos de su vida en que se sentía justificado por el poder, en que se sentía formando parte de él, y aquello le enaltecía. En las películas de romanos de la época abundaban las escenas de circo en las que valerosos gladiadores y una multitud de cristianos de aspecto tierno y azucarado se enfrentaban a los leones, yo había visto esa misma actitud de engreimiento, de soberbia y prepotencia triunfante en la interpretación estereotipada del emperador o del gobernador romano de turno, que, con estudiada displicencia, después de la lucha a muerte de dos gladiadores, en medio de los gritos de la multitud enardecida por la lucha y la sangre, miraba a un lado y otro, más tieso que un gallo en el gallinero, y hacía con el pulgar de la mano derecha el gesto salvador o condenatorio. Durante un momento no se sabía si el pulgar del emperador señalaría al suelo, hacia la profundidad de los abismos insondables, donde el infierno esconde sus suplicios, lo que significaría la condena irremisible del vencido, o hacia arriba, al cielo, que, a pesar de ser tan insondable y peligroso como las entrañas de la tierra, era el espacio salvífico, la gloria por antonomasia, como lo es aún hoy, porque las simbologías son tozudas y atávicas.

El cielo y el infierno se representan siempre en trayectoria vertical. Si por un momento imitáramos aquellas representaciones de la Tierra que rompiendo las convenciones cartográficas seculares sitúan sobre un planisferio el hemisferio norte abajo y el hemisferio sur arriba, y representáramos el cielo en las hondonadas de la tierra, cerrado por paredes de roca y lleno de rincones oscuros, y el infierno arriba, entre nubes y resplandores cegadores, provocaríamos un descalabro de repercusiones catastróficas: el cambio total del orden establecido, la subversión radical en estado puro. Porque en nuestra simbología la salvación siempre está arriba, entre nubes, aire, luces y otros efluvios etéreos e inalcanzables. Y la perdición está siempre abajo, en las cosas corpóreas y concretas, en lo que se puede tocar, medir, probar, pisar, desear y poseer.

No sé si se trata de un artificio literario que añado en el momento de convertir las páginas vividas en páginas escritas, pero el gesto altivo del portero que, obediente al reloj y a las consignas recibidas, cerraba la puerta en las narices de los rezagados, ha quedado asociado en mi memoria a la imagen del Nerón cinematográfico que en Quo vadis? –un filme que se había estrenado hacía dos o tres años y que había circulado por los cines de barrio- encarnaba Peter Ustinov. Ustinov era entonces un joven actor que se había dado a conocer en 1940 con un filme de título elocuente: Mein Kampf: My crimes, aunque, entonces, yo no tenía ni idea de este dato biográfico.

Pues bien, el conserje/Ustinov/Nerón, cambiada por la bata gris del oficio la capa de terciopelo rojo y orlada de oro y sustituida la diadema imperial en la frente por las arrugas de la miseria, miraba retador la arena/calle donde el apuesto Vinicius, la desdichada Ligia y el valiente Ursus, esperaban que su egregia figura imperial, con un "portazo/movimiento-del-dedo-pulgar", dictara el supremo veredicto que los entregaría a la muerte o los devolvería a la vida ... Y es que el poder, tanto el que se ejerce arbitrariamente en beneficio propio como el que se ejerce por delegación del poderoso, tiene una enorme capacidad de redención de todas las miserias personales y colectivas, y es por eso que los totalitarismos encuentran tantos seguidores entre los miserables.

Sonaba el timbre e, indefectiblemente, con la mirada severa del que se entrega con abnegación al cumplimiento de un deber sagrado, nos cerraba la puerta.

En el patio, apenas en unos segundos, se hacía el silencio. Los poco más de trescientos alumnos, todos chicos, porque las niñas y las chicas entraban por una puerta diferente e iban a aulas separadas, se alineaban ordenadamente en filas de dos con los de su clase y trazaban en el rectángulo del patio unas largas líneas rectas paralelas de niños adiestrados, herméticos, silenciosos, rígidos y tiesos como los barrotes de hierro que en las viejas construcciones militares o en las cárceles cierran la vano de las ventanas ... Los maestros recorrían las filas y con pequeños, pero enérgicos, empujones, en los que descargaban quién sabe qué profundas frustraciones personales, corregían desviaciones milimétricas. Después, se colocaban al frente, de cara a su grupo de alumnos, y esperaban la señal del director que, de pie sobre los dos escalones que separaban el patio del vestíbulo de entrada convertidos en podio de grandeza para su insignificante persona, era la figura que sobresalía por encima de las cabezas alineadas. La inmovilidad absoluta densificaba el silencio opaco y plúmbeo. A veces un poco de brisa pasaba entre las ramas de la buganvilla, rompiendo el silencio con un temblor de hojarasca, y arrancaba algunas hojas moradas, que revoloteaban erráticas, como una lluvia hemática, sobre las filas de niños.

Esta ceremonia no duraba más de dos minutos. Pero la eternidad, que, privada de principio y de fin, no tiene duración, se concentraba en aquellos dos minutos. Si la vida y las personas, en lugar de ser materia, carne y hueso, fuéramos metáforas, habríamos visto, gracias a aquella lamentable puesta en escena, la figura del director ascender por los aires hasta las cimas más altas de la gloria seguido de la seráfica cohorte de sus acólitos batiendo las alas a sus pies -aunque probablemente le odiaban- y toda la multitud de criaturas convertidas en gusanos miserables a ras de suelo, entre el polvo.

Pero, éramos carne y hueso y nervios y corazón y sangre y ojos y pensamiento, y lo que veíamos era una presencia omnipotente, que nos atenazaba el ánimo y nos hacía latir el corazón con un ritmo frenético y angustiado, porque sabíamos que en cualquier momento podíamos ser castigados. De lo que estábamos seguros -lo habíamos descubierto con un penoso aprendizaje- es de que éramos culpables ... Y no tenéis que preguntaros de qué éramos culpables: éramos culpables de nada, culpables y basta. Culpables en abstracto. Culpables por definición, por naturaleza, por posición. Cuando alguien, con un gesto, con la mirada, con un toque de silbato, tiene potestad para dejarte clavado donde estés, mudo, ciego, inmóvil y con el pensamiento pendiente tan sólo de su presencia, sabes claramente que eres culpable... Culpable de no ser él, y esta es una culpa muy profunda, existencial, metafísica, porque nace de la imposibilidad de ser el Otro. En la tradición judeocristiana la culpa bíblica es precisamente esta, la imposibilidad de ser el Otro, y es por ello que el origen de esa culpa ha sido llamado desde siempre "pecado original".

Finalmente, el director, manos a la espalda, hacía chasquear los dedos y, cuando sonaba aquel sonido mínimo que se sentía en todo el patio, las filas se ponían en movimiento, empezando por los más pequeños. La señal del director no se acompañaba de ningún gesto complementario, ni del cuerpo, ni de la cara, ni de los ojos. Era un chasquido seco, breve, suficiente.

Fuera, en la calle, quienes no habían llegado a tiempo de entrar, formaban ante la portezuela un grupito apretado, los unos enojados, los otros atemorizados, algunos llorosos porque se sabían doblemente culpables, ante la escuela y ante sus padres, que también les pedirían cuentas por el retraso y les impondrían el castigo consiguiente.

A cada lado de la puerta de hierro, el silencio y la circunspección eran los mismos. Finalmente, a los que estaban fuera, el ruido de pasos ordenados les hacía saber que empezaba el desfile de los alumnos hacia las aulas respectivas. Y el silencio que les llegaba del patio y que hasta entonces había sido denso y lleno, se iba adelgazando poco a poco, hasta convertirse en el silencio resonante de los espacios vacíos.

Los alumnos entraban en el aula. A medida que empezaban a quitarse la ropa de abrigo y, con la bata puesta, iban ocupando sus puestos, se filtraba por las ventanas un alboroto incontrolado, una descarga de tensión que en el ánimo de quienes, en la calle, esperaban que se abriera la puerta, incrementaba la sensación de abatimiento y de fracaso. Al cabo de un par o tres de minutos, el golpe seco de la regla del maestro sobre la mesa se iba repitiendo indefectiblemente tras los cristales de todas las ventanas, y se hacía el silencio. Ahora, sin embargo, era un silencio irregular, que alternaba con el alboroto aquí y allá ... Pero, con poco tiempo de diferencia, de cada aula empezaba a llegar hasta la calle, como un eco amortiguado, la recitación coral de las oraciones de la mañana ... El padrenuestro, el avemaría, el gloria, se sucedían con una cantinela vetusta, arrastrada y contagiosa ...

Entonces se abría la puerta y el portero hacía un gesto a los alumnos que esperaban en la calle para que se pusieran en fila. Pese a la severidad del momento, la rigidez del portero se había ablandado y no se resistía a hacer algunos comentarios a veces indulgentes, a veces sarcásticos: otra vez tú ..., no aprenderéis nunca ..., si yo fuera tu padre irías más derecho ..., siempre los mismos ..., si tuvierais unos padres como Dios manda ...

Guiados por el portero, los alumnos seguían en fila hasta delante de la puerta del despacho del director ... Al cabo de un momento de espera eran interrogados sobre el porqué del retraso, se les reiteraban las admoniciones que hacían al caso y se les pedía el nombre -aunque, por conocido, no fuera necesario este trámite- y eran "fichados", castigados y amenazados con un castigo más severo si reincidían. Después, cabizbajos, iban a las aulas respectivas, donde los compañeros habían comenzado ya el trabajo de la mañana o de la tarde. Llamaban prudentemente a la puerta del aula. Pero, a menudo, la puerta no se abría. El profesor, probablemente molesto por la interrupción, o tal vez reclamando la parcela de autoridad que hasta ese momento le había sido usurpada primero por el portero y luego por el director, había decidido erigirse él mismo en juez del delito.

Cuando finalmente se abría la puerta del aula, al alumno o a los alumnos rezagados les ordenaba que se quedaran de pie junto a la pizarra, ante el resto de los compañeros, o alineados en la pared, sin apoyarse en ella, inmóviles, cargados con su cartera ... A veces, y según la edad, los hacían permanecer de cara a la pared. Finalmente, el profesor, los regañaba, los sermoneaba y, si el ánimo se le encendía lo bastante con el propio discurso, o debido a la reincidencia de uno u otro, o si consideraba que la falta de puntualidad de sus alumnos le comprometía ante la dirección, decidía aplicar una punición ejemplar. Y el alumno, antes de culminar ese pequeño calvario e incorporarse al trabajo, tenía que alargar la palma de la mano, o la mano con la punta de los dedos en piña, para recibir la penitencia de una palmetada como bálsamo redentor que tenía que salvarle de ser un desgraciado en el futuro.

Con un poco de suerte, no habían pasado más de veinte minutos o media hora cuando el alumno castigado se incorporaba al trabajo del aula. Es decir que el objetivo de aquella puntualidad rigurosa y toda la puesta en escena que la acompañaba no era el aprovechamiento del tiempo, ni la mejora del rendimiento escolar, ni nada que tuviera que ver con la educación...

Quizá podríamos decir que el objetivo era el cumplimiento estricto de la norma ... Pero, tampoco era eso. Era solo el ejercicio arbitrario del poder, el enaltecimiento de la autoridad gratuita, la alimentación del poder mediante el sometimiento..., y un puñado de cosas más cuyas razones profundas encontrarían mejor explicación en la psiquiatría social y la historia de la época que en mis recuerdos ...

En la pared del aula, sobre la pizarra, a un lado y a otro, los retratos de Franco y de José Antonio. Entre ambos, un crucifijo ... Las miradas del Jefe del Estado y del líder fascista atravesaban el aula, se cruzaban en el aire a mitad de camino y se perdían más allá de las paredes ... El Cristo de la cruz tenía los ojos cerrados, sin mirada, y la cabeza gacha ... De vergüenza.
publicado por Carlos Loures às 19:00
link | comentar | favorito
Quarta-feira, 8 de Dezembro de 2010

Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________



Independència, un camí de llarg recorregut


Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades recentment han donat, com vam comentar oportunament en aquesta secció, una majoria important a Convergència i Unió, que se situa a poca distància de la majoria absoluta. El poble de Catalunya ha fet confiança al catalanisme de signe conservador, amb un perfil que li permet ocupar un espai de centre a l’estil de les democràcies occidentals. Cal fer l’observació que l’adjectiu “conservador” es refereix a tot el programa polític de CiU amb l’excepció de les qüestions identitàries, perquè a Catalunya la defensa de la identitat no pot ser “conservadora”, cosa que voldria dir que aquest país hauria assolit un nivell de “normalitat” que avui li és negat; per això, pel que fa a la identitat, CiU és un partit vindicatiu, militant, que integra en les seves files des de partidaris de l’acord i el pacte amb l’Estat espanyol fins a independentistes conveçuts.
Algunes de les altres forces parlamentàries integren també, abundantment, afiliats i votants que consideren irrenunciables les qüestions identitàries. Alguns, com el Partit Socialista de Catalunya (PSC), avui lligat al PSOE, defensen sobretot la via federalista; d’altres, com Esquerra Republicana, la via independentista que hauria d’assolir la independència per la via del referèndum; d’altres, com Iniciativa per Catalunya, opten també pel federalisme; només Solidaritat Catalana per la Independència (SI), un partit de nou encuny que ha integrat en les seves files defensors de l’independentisme que es veien excessivament limitats en altres partits i que ha donat la presidència de la formació a Joan Laporta, l’expresident del Futbol Club Barcelona, que alguns veuen com un bloof inconsistent i que, si més no, encara ha de demostrar si és capaç de liderar una opció política, defensen clarament la independència, que s’hauria d’obtenir mitjançant una declaració unilateral d’independència del Parlament de Catalunya. També Reagrupament, un partit, que va ser inicialment un Moviment, articulat al voltant de Joan Carretero, un dissident d’Esquerra Republicana, defensa la proclamació d’independència, però no ha aconseguit integrar en les seves files la iniciativa de Joan Laporta ni ha pogut fer-se amb representació al Parlament de Catalunya.
Enfront d’aquests partits, que, en una proporció més o menys significativa, donen valor a la qüestió identitària i que representen diverses vies per a la conquesta de la independència de Catalunya o d’una certa independència garantida per fórmules federalistes, hi ha els partits espanyolistes, que són bàsicament el Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s), malgrat que el PSC-PSOE i IC incorporen també un nombre important de votants espanyolistes als quals, per les seves opcions ideològiques d’esquerres, els repugna votar pel PP o per C’s, malgrat que hi coincideixen pel que fa a la defensa de la via espanyolista enfront de la via catalanista. Com hi ha també votants de CiU que se sentirien còmodes votant el PP, si no fos per l’anticatalanisme d’aquest partit. El tret més curiós dels partits defensors de l’espanyolisme és que, malgrat que no deixen passar cap opció per a la defensa a ultrança del nacionalisme espanyol ni per a atiar l’anticatalanisme, s’autoproclamen catalans i defensors de “l’única via política possible”, que és la integració “subordinada” de Catalunya –la petitesa “provinciana”– a Espanya –la grandesa. Vol dir això que la noció identitària està tan arrelada en la societat catalana que fins i tot els partits espanyolistes i anticatalanistes necessiten presentar-se com a partits “catalans”.
Avui, a més, podem dir que l’opció independentista, a Catalunya, està present en la societat. Però, no ens enganyem, l’independentisme ha de fer encara un llarg camí per arrelar en la societat catalana amb la força necessària per convertir la seva proposta en quelcom més que un desig. En política, i sobretot quan es neda contracorrent, els errors es paguen cars, i l’error en la defensa de la independència de Catalunya seria confondre el desig amb la realitat. I la realitat és que, malgrat que el poble de Catalunya cansat de rebre greuges i menyspreus totalment injustos i injustificats..., l’independentisme no té encara la solidesa ni la capacitat de cohesió social necessàries per canviar l’estatus polític del país.
Cal tenir en compte, a més, que Catalunya és tradicionalment, en el conjunt de l’Estat, la nació d’on han sorgit les propostes més vàlides i volenteroses per a la cohesió política d’Espanya. Cap altra nació espanyola no ha fet mai un esforç de conciliació i harmonització semblant sobre la base del respecte identitari i de la col·laboració democràtica. Una gran part de la població catalana –i no només pel fet que moltes famílies catalanes provinguin de la immigració interior d’altres punts de la Península– té propensió a l’entesa i a les fórmules d’encaix amb Espanya. En això, la societat catalana és més tossuda del que l’experiència i la realitat aconsellen. Les queixes, tan justificades, tan legítimes i tan persistents com els greuges que les motiven, sovint perden força quan algú planteja una nova possibilitat d’entesa, encara que l’experiència ens hauria d’haver ensenyat que, amb l’Estat espanyol –com ens ha passat històricament amb l’Estat francès o amb Anglaterra i altres potències europees– sempre en sortim escaldats.
Per això, l’esclat independentista no dóna mai la mesura ni l’abast de l’independentisme real a Catalunya. I a l’hora de fer pronòstics, cal ser prudents i mesurats. Les estratègies de l’independentisme no s’han d’establir a curt termini, malgrat que calgui ja encetar el camí. L’itinerari cap a la independència no serà gens fàcil: cal teixir molta complicitat internacional, cal convertir l’independentisme en una força de cohesió social més enllà de l’emotivitat, que sempre té un component superficial; i cal mantenir una actitud vindicativa coherent i convincent també davant l’Estat espanyol, que, en aquest moment, és incapaç de pensar-se a si mateix sense Catalunya malgrat tots els esforços que ha fet al llarg dels anys per desplaçar indústries, societats i capitals catalans a d’altres capitals i zones estratègiques de la geografia espanyola. I és per això que l’Estat espanyol no deixarà anar Catalunya fàcilment i intentarà, per tots els mitjans, desmobilitzar el catalanisme i desnaturalitzar la identitat catalana, com ho està fent –amb un cert èxit– al País Valencià i a les Illes Balears.
L’Estat espanyol no ha seguit fins ara l’estratègia adequada, en part perquè no s’entén ell mateix, perquè fonamenta la seva identitat en una falsa noció de si mateix. Però, malgrat estar equivocat, persistirà en l’error i aconseguirà sense dificultat les complicitats internacionals necessàries per contrarestar l’avanç independentista a Catalunya. Per això l’independentisme català necessita construir sòlidament la seva argumentació davant el món, explicar-se amb solvència i esdevenir un referent de confiança i una acreditació davant la mateixa societat catalana, de manera transversal i interclassista.
L’independentisme ha crescut a Catalunya i està present en la vida política transversalment en la pluralitat parlamentària, però no hi ha cap indici que permeti augurar la independència a curt o mitjà termini. Per tant, si volem avançar en aquesta direcció, cal treballar molt i molt bé, amb realisme i amb la major objectivitat possible, perquè el camí serà, probablement, llarg i difícil.

Independencia, un camino de largo recorrido

Los resultados de las elecciones al Parlamento de Cataluña celebradas recientemente han dado, como comentamos oportunamente en esta sección, una mayoría importante a CiU, que se ha situado a poca distancia de la mayoría absoluta. El pueblo de Cataluña ha dado su confianza al catalanismo de signo conservador de CiU, cuyo perfil le permite ocupar un espacio de centro al estilo de las democracias occidentales. Hay que señalar que el adjetivo "conservador" se refiere a todo el programa político de CiU con la excepción de las cuestiones identitarias, porque en Cataluña la defensa de la identidad no puede ser "conservadora", porque eso querría decir que este país habría alcanzado un nivel de "normalidad" que hoy le es negado; por eso, en lo referente a la identidad, CiU es un partido reivindicativo, militante, que integra en sus filas desde partidarios del acuerdo y el pacto con el Estado español hasta independentistas convencidos.
Algunas de las otras fuerzas parlamentarias integran también, abundantemente, afiliados y votantes que consideran irrenunciables las cuestiones identitarias. Algunos, como el Partit Socialista de Catalunya (PSC), hoy ligado al PSOE, defienden sobre todo la vía federalista; otros como Esquerra Republicana, optan por buscar la independencia por la vía del referéndum; otros, como Iniciativa per Catalunya Verds, optan también por el federalismo, sólo Solidaritat Catalana per la Independència (SI), un partido de nuevo cuño que ha integrado en sus filas a los defensores del independentismo que se veían excesivamente limitados en otros partidos, defienden claramente, en el arco parlamentario, el acceso a la independencia mediante una declaración unilateral del Parlamento de Cataluña. También Reagrupament, un partido articulado en torno a un disidente de Esquerra Republicana, defiende la proclamación de independencia, pero no ha conseguid representación parlamentaria.
Frente a estos partidos, que, en una proporción más o menos significativa, abren espacio a la defensa identitaria, están los partidos españolistas, que son básicamente el Partido Popular (PP) y Ciutadans (C's), a pesar de que el PSC-PSOE e IC incorporan también un número importante de votantes españolistas a los que, por sus opciones ideológicas de izquierdas, repugna votar por el PP o por C's, aunque coinciden con estos partidos en la defensa de la vía españolista frente a la vía catalanista. El rasgo más curioso de los partidos defensores del españolismo es que, aunque defienden a ultranza del nacionalismo español, se autoproclaman catalanes y defensores de "la única vía política posible ", que es la integración" subordinada "de Cataluña –una Cataluña provinciana– en España –una España grande y uniforme. Quiere esto decir que la noción identitaria está tan arraigada en la sociedad catalana que incluso los partidos españolistas y anticatalanistas necesitan presentarse como partidos "catalanes".
En conclusión, hoy podemos decir que la opción independentista ha cobrado fuerza en la sociedad catalana. Pero, no nos engañemos, el independentismo tiene que recorrer todavía un largo camino hasta arraigar en la sociedad catalana con la fuerza necesaria para convertir su propuesta en algo más que un deseo. En política, y sobre todo cuando se nada contracorriente, los errores se pagan caros, y el error en la defensa de la independencia de Cataluña sería confundir el deseo con la realidad. Y la realidad es que, pese a que el pueblo de Cataluña está cansado de recibir agravios y menosprecios totalmente injustos e injustificados..., el independentismo no tiene aún la solidez ni la capacidad de cohesión social necesarias para cambiar el estatus político del país.
Hay que tener en cuenta, además, que Cataluña es tradicionalmente, en el conjunto del Estado, la nación de donde han surgido las propuestas más válidas y voluntaristas para la cohesión política de España. Ninguna otra nación española ha hecho nunca un esfuerzo de conciliación y armonización similar sobre la base del respeto identitario y de la colaboración democrática. Una gran parte de la población catalana tiene propensión entendimiento ya las fórmulas de encaje con España. En esto, la sociedad catalana es más terca de lo que la experiencia y la realidad aconsejan. Las quejas, tan justificadas, tan legítimas y tan persistentes como los agravios que las motivan, a menudo pierden fuerza cuando alguien plantea una nueva posibilidad de entendimiento, aunque la experiencia nos debería haber enseñado que, con el Estado español –como nos ha pasado históricamente con el Estado francés o con Inglaterra y otras potencias europeas– siempre salimos escaldados.
Por ello, la explosión independentista no da nunca la medida ni el alcance real del independentismo en Cataluña. Y a la hora de hacer pronósticos, hay que ser prudentes y comedidos. Las estrategias del independentismo no se establecerán a corto plazo, a pesar de que es necesario empezar ya el camino.
El itinerario hacia la independencia no será nada fácil: hay que tejer mucha complicidad internacional, hay que convertir el independentismo en una fuerza de cohesión social más allá de la emotividad, que siempre supone un componente superficial, y hay que mantener una actitud vindicativa coherente y convincente también ante el Estado español, que, en este momento, es incapaz de pensarse a sí mismo sin Cataluña a pesar de haber desplazado industrias, sociedades y capitales catalanes a otras capitales y zonas estratégicas de la geografía española. Por eso, el Estado español no va a soltar Cataluña fácilmente e intentará, por todos los medios, desmovilizar el catalanismo y desnaturalizar la identidad catalana, como lo está haciendo con un cierto éxito en el País Valencià y en las illes Balears.
El Estado español no ha seguido hasta ahora la estrategia adecuada, en parte porque no se entiende a sí mismo, porque fundamenta su identidad en una falsa noción de sí mismo. Pero, a pesar de estar equivocado, persistirá en el error y conseguirá sin dificultad las complicidades internacionales necesarias para contrarrestar el avance independentista en Cataluña. Por eso el independentismo catalán necesita construir sólidamente su argumentación ante el mundo, explicarse con solvencia y convertirse en un referente de confianza y acreditado ante la misma sociedad catalana, de manera transversal e interclasista.
El independentismo ha crecido en Cataluña y está presente com un eje transversal en la política parlamentaria, pero no hay ningún indicio que permita augurar la independencia a corto o medio plazo. Por lo tanto, si queremos avanzar en esta dirección, hay que trabajar mucho y muy bien, con realismo y con la mayor objetividad posible, porque el camino será, probablemente, largo y difícil.

Josep A. Vidal
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | comentar | ver comentários (1) | favorito
Segunda-feira, 6 de Dezembro de 2010

Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________



La Constitució espanyola


La Constitució</personname> espanyola compleix ja trenta-dos anys. Potser són pocs anys per a un text legal cridat a esdevenir el marc de totes les lleis, però són molts anys, massa anys si tenim en compte els canvis en profunditat que s'han produït en aquest període en la societat espanyola i al món en general. Per això, la Constitució espanyola s'ha convertit, en aquests trenta-dos anys, en una mòmia venerable.
Val a dir que hauria resistit més bé el pas dels anys si hagués nascut amb una mica més de vitalitat, però va néixer lleugerament anèmica.
La dictadura va deixar el país en una situació difícil. Segons les paraules del dictador, tot quedava "lligat i ben lligat". El guió del postfranquisme havia estat dissenyat abans de la mort del dictador: la consolidació del Movimiento –la macroorganització del règim franquista per al control del país–, la instauració monàrquica, la successió... També hi havia dissenyats, en el mateix període de la dictadura, altres guions paral·lels o alternatius: el del monarca, que sabia que si no s'encetava un procés democratitzador no hi havia futur per al seu regnat; el de l'oposició i de les forces antifranquistes; el de les nacions sotmeses a l'Estat espanyol, especialment els Països Catalans i el País Basc..., i encara d'altres. Però, el poder no havia canviat de mans, i el franquisme estava instal·lat en la vida social, en tots els estadis de l'Administració, en l'Exèrcit, en les grans estructures del capital...
La reivindicació democràtica va esclatar amb força. Repassar l'hemeroteca de l'època és reviure o descobrir una societat agitada i convulsa, que sabia que es jugava el futur en cada moviment, una societat amb l'ai al cor, valenta i atemorida alhora, que no acabava de creure's que fos possible la sortida del túnel, que la vida en democràcia no podia durar gaire, que els tentacles del règim podien tornar a escanyar. Hi ha prou fets luctuosos en aquella etapa com per creure que els temors i la incertesa no eren infundats.
En aquell clima es va pactar la Constitució espanyola. I per això va néixer esguerrada i impotent per a un desenvolupament democràtic que assumís les reivindacions plantejades per les diferents forces democràtiques, les aspiracions dels diferents territoris i la voluntat del poble espanyol de recuperar les regnes de la història després de sortir del túnel de la dictadura. Però, la situació va imposar cauteles, grans prudències... Calia apaivagar els ànims en un context socioeconòmic complicat, amb l'entrada en la Comunitat Europea com a objectiu... La Constitució espanyola va prendre forma en l'ambigüitat, en fórmules que podien significar una cosa o una altra segons la perspectiva des de la qual es llegís. Totes les forces polítiques sabien que calia tancar el text constitucional, com fos, i que tancant-lo amb l'ambigüitat amb què es tancava, caldria en el futur tornar a discutir-ho tot indefinidament.
Els qui aleshores no van fer costat a la Constitució, perquè consideraven que enterrava l'herència del franquisme, avui –ells o els seus hereus– han esdevingut els defensors de la Constitució a capa i espasa. Qualsevol suggeriment de revisió del text constitucional és considerat gairebé un sacrilegi. S'ha escampat, sobretot entre els partits nacionalistes espanyols, els partits espanyolistes de dretes i d'esquerres, un constitucionalisme ultraconservador que fa inviable qualsevol iniciativa que no s'adigui amb la Constitució i que abomina de qualsevol possibilitat o proposta de reforma constitcional.
Així, la Constitució espanyola ha envellit molt de pressa i és avui, amb els seus trenta-dos anys, una venerable anciana que necessita molt més que un lifting, molt més que tots els avenços de la cirurgia estètica, per poder mirar el futur amb l'eficàcia que li demana la complexitat real de l'Estat, és a dir, establint un marc de llibertats i una projecció de l'Estat en què càpiguen tots els ciutadans sense diferències, exclusions ni privilegis. Una Constitució deslliurada finalment de l'herència i les servituds que van condicionar el seu naixement ara fa trenta-dos anys.

La Constitución española, agotada

La Constitución española cumple ya treinta y dos años. Quizás son pocos para un texto legal llamado a convertirse en el marco de todas las leyes, pero son muchos años, demasiados años si tenemos en cuenta los cambios en profundidad que se han producido en este periodo en la sociedad española y en el mundo en general. Por ello, la Constitución española se ha convertido, en estos treinta y dos años, en una momia venerable.
Cabe decir que habría resistido mejor el paso de los años si hubiera nacido con algo más de vitalidad, pero nació ligeramente anémica.
La dictadura dejó al país en una situación difícil. Según las palabras del dictador, todo quedaba "atado y bien atado". El guión del posfranquismo había sido diseñado antes de la muerte del dictador: la consolidación del Movimiento -la macroorganización del régimen franquista para el control del país-, la instauración monárquica, la sucesión... También había diseñados, en el mismo período de la dictadura, otros guiones paralelos o alternativos: el del monarca, que sabía que si no se iniciaba un proceso democratizador no había futuro para su reinado; el de la oposición y de las fuerzas antifranquistas; el de las naciones sometidas o sin encaje eficaz en el Estado español, especialmente los Cataluña y el País Vasco ... Pero, el poder no había cambiado de manos, y el franquismo estaba instalado en la vida social, en todos los estamentos de la Administración, en el Ejército, en las grandes estructuras del capital ...
La reivindicación democrática estalló con fuerza. Repasar la hemeroteca de la época es revivir o descubrir una sociedad agitada y convulsa, que sabía que se jugaba el futuro en cada movimiento, una sociedad con el alma en vilo, valiente y atemorizada a la vez, que no acababa de creerse que fuera posible la salida del túnel, que creía que la vida en democracia era frágil y no podía durar mucho, que los tentáculos del régimen podían volver a estrangularla. Bastantes hechos luctuosos hay en aquella etapa como para creer que los temores y la incertidumbre eran infundados.
En aquel clima se pactó la Constitución española. Y por eso nació lisiada e impotente para un desarrollo democrático que asumiera las reivindicaciones planteadas por las diferentes fuerzas políticas democráticas, las aspiraciones de los diferentes territorios y la voluntad del pueblo español de recuperar las riendas de la historia después de salir del túnel de la dictadura . Pero la situación impuso cautelas, grandes prudencias ... Había que apaciguar los ánimos en un contexto socioeconómico complicado, con la entrada en la Comunidad Europea como objetivo... La Constitución española tomó forma en la ambigüedad, en fórmulas que podían significar una cosa u otra según la perspectiva desde la que se leyera. Todas las fuerzas políticas sabían que había que cerrar el texto constitucional como fuera, y que cerrándolo con la ambigüedad con que se cerraba, en el futuro habría que volver a discutirlo todo, una vez y otra, indefinidamente.
Quienes entonces no apoyaron la Constitución, porque consideraban que enterraba la herencia del franquismo, hoy –ellos mismos aún o sus herederos– se han convertido en los defensores a ultranza de la Constitución. Cualquier sugerencia de revisión del texto constitucional es considerado casi un sacrilegio. Se ha extendido, sobre todo entre los partidos nacionalistas españoles, en los partidos españolistas de derechas y de izquierdas, un constitucionalismo ultraconservador que hace inviable cualquier iniciativa que no se ajuste a la Constitución y que abomina de cualquier posibilidad o propuesta de reforma constitcional.
Así, la Constitución española ha envejecido muy rápido y es hoy, con sus treinta y dos años, una venerable anciana que necesita mucho más que un lifting, mucho más que todos los avances de la cirugía estética, para poder mirar el futuro con la eficacia que le pide la complejidad real del Estado, es decir, estableciendo un marco de libertades y una proyección del Estado en el que quepan todos los ciudadanos sin diferencias, exclusiones ni privilegios. Una Constitución liberada finalmente de la herencia y las servidumbres que condicionaron su nacimiento hace treinta y dos años.

publicado por Carlos Loures às 09:00
link | comentar | favorito
Quarta-feira, 24 de Novembro de 2010

Quatre Barres - direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.



Uma ponte de direcção dupla entre a Catalunha e Portugal


No passado dia 11 foi apresentada em Lisboa, na Casa Fernando Pessoa, a revista "Capicua, uma ponte entre as letras Catalãs e portuguesas" (http://www.catalunyapresenta.org/index.php/activitats/capicua/), promovida pela Asociación Cultural CatalunyApresenta (www.catalunyapresenta.org), que fora apresentada antes em Valência, em 27 de Outubro e que colocou em distribuição o seu primeiro número.


Capicua define-se como uma revista de tradução literária. Neste primeiro número encontrareis os nomes de Mercè Rodoreda, de Maria-Antònia Oliver e de Xavi Sarrià, no campo da narrativa, juntamente com os de Jacinto Lucas Pires e Inês Pedrosa; na secção Dossier, o narrador catalão Jaume Cabré e o poeta lisboeta José Carlos Ary dos Santos; na rubrica de poesia, os nomes de Teresa Rita Lopes, Gastão Cruz e Pinto do Amaral ao lado de Vicent Andrés Estellés, Joan Margarit e Ponç Pons, e no espaço dedicado ao ensaio o catalão Gaziel e o português Agostinho da Silva.

Também em Lisboa, no passado dia 22 de Novembro, o escritor catalão Lluís-Anton Baulenas encerrou o ciclo "Catalunha em pó" con a apresentação de "La felicitat", o romance com que venceu o prémio Prudenci Bertrana no ano 2000, agora editado em português com o titulo "A Felicidade".


Desde 23 de abril, data da celebração do Dia do Livro na Catalunha, têm-se sucedido em Lisboa, no âmbito deste ciclo, várias sessões de apresentação de algumas excelentes páginas da actual literatura catalã, tal como a colectânea de Joan Margarit "Casa da Misericórdia", obras narrativas como "Pandora no Congo" de Albert Sánchez Piñol, "As Vozes do Rio Pamano" de Jaume Cabré e "No Último Azul" de Carme Riera, além do já mencionado romance de Baulenas e de um dos grandes títulos da narrativa catalã do século XX, "Bearn ou a Sala das Bonecas" de Llorenç Villalonga.

Estes títulos juntam-se a outras obras da literatura catalã que foram traduzidas e publicadas en português, tais como "Os Plátanos de Barcelona" de Víctor Mora e as imprescindíveis "A Pele de touro" do poeta Salvador Espriu e "A praça do Diamante" da romancista Mercè Rodoreda, entre outros.


Estas iniciativas, plenas de vontade de futuro, têm por detrás de si uma longa tradição, que já conta muitos séculos, de encontro e de irmandade entre as culturas portuguesa e catalã. Não vamos aquí fazer uma enumeração dos marcos mais importantes desta relação, mas convidamos o leitor a lançar um olhar sobre a exposição “800 anos de literatura catalã”, criada em 1989 pela Instituição das Letras Catalãs, que percorreu um total de 29 cidades(Amesterdão Berlim, Francoforte, Gotemburgo, Helsínquia, Londres, Montreal, Moscovo, Oxford, Paris, Veneza, Viena, Zurique ...). O material desta exposição, que foi digitalizadoe pode ser consultado na Internet em diferentes idiomas, entreeles o português


http://cultura.gencat.net/ilc/literaturacatalana800/pt/index58284.htm



oferece uma síntese muito rigorosa e clara das relações seculares entre a Catalunha e Portugal, quer nahistória, na cultura, na literatura, e inclusivamente na gestação de projectos políticos e culturais comuns.


Un pont de doble direcció entre Catalunya i Portugal




El passat dia 11 es va presentar a Lisboa, a la Casa Fernando Pessoa, la revista “Capicua, uma ponte entre as letras catalâs e portuguesas” (http://www.catalunyapresenta.org/index.php/activitats/capicua/), promoguda per l’Associació cultural catalunyapresenta (www.catalunyapresenta.org), que havia estat presentada abans a València, el 27 d’octubre, i que ja ha posat el primer número al carrer.


Capicua es defineix com una revista de traducció literària. En aquest primer número hi trobareu els noms de Mercè Rodoreda, Maria-Antònia Oliver i Xavi Sarrià, dins l’apartat de narrativa, juntament amb els de Jacinto Lucas Pires i Inês Pedrosa; en la secció Dossier, el narrador català Jaume Cabré i el poeta lisboeta José Carlos Ary dos Santos; en l’apartat de poesia, els noms de Teresa Rita Lopes, Gastâo Cruz i Pinto do Amaral juntament amb Vicent Andrés Estellés, Joan Margarit i Ponç Pons; i en l’apartat d’assaig el català Gaziel i el portuguès Agostinho da Silva.

També a Lisboa, el 22 de novembre, l’escriptor català Lluís-Anton Baulenas tancarà el cicle “Catalunha em pó” amb la presentació de La felicitat, la novel•la amb la qual guanyà el premi Prudenci Bertrana l’any 2000 i que ara es publica en portuguès (A felicidade).

Des del 23 d’abril, data de celebració del Dia del Llibre a Catalunya, s’han succeït diversos actes de presentació d’algunes pàgines excel•lents de la literatura catalana actual, com el poemari de Joan Margarit Casa da Misericórdia, obres narratives com Pandora no Congo d’Albert Sánchez Piñol, As Vozes do Rio Pamano de Jaume Cabré No Último Azul de Carme Riera, a més de la ja esmentada de Baulenas i d’un dels grans títols de la narrativa catalana del segle XX, Bearn ou a Sala das Bonecas de Llorenç Villalonga.

Aquests títols s’afegeixen a d’altres obres de la literatura catalana que han estat traduïdes i publicades en portuguès, com Os plátanos de Barcelona de Víctor Mora i les imprescindibles A pele de touro del poeta Salvador Espriu i A praça do Diamante de la novel•lista Mercè Rodoreda, entre d’altres.

Aquestes iniciatives, carregades de voluntat de futur, tenen al darrere una llarga tradició, de molts segles, de trobada i agermanament entre les cultures portuguesa i catalana. No en farem ara una enumeració de les fites més importants d’aquesta relació, però convidem el lector a fer una ullada a l’exposició “800 anys de literatura catalana”, creada l’any 1989 per la Institució de les Lletres Catalanes, que va itinerar fins al 1996 per un total de 29 ciutats (Amsterdam, Berlín, Frankfurt, Göteborg, Hèlsinki, Londres, Montreal, Moscou, Oxford, París, Venècia, Viena, Zuric...). El material d’aquesta exposició, que va ser digitalitzat i es pot consultar a Internet en diferentes idiomes, entre els quals el portuguès

http://cultura.gencat.net/ilc/literaturacatalana800/pt/index58284.htm)

, ofereix una síntesi molt precisa i clara de les relacions seculars entre Catalunya i Portugal, tant per la història, com per la cultura i la literatura, com, fins i tot, per la gestació de projectes polítics i culturals comuns.
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | comentar | favorito
Quarta-feira, 17 de Novembro de 2010

Quatre Barres . direcció de Josep Anton Vidal

_____________________


Fèlix Cucurull foi uma daquelas vozes incómodas que, ao longo de todo o consulado franquista, nunca deixou de defender a cultura catalã  e de a tentar proteger da agressiva aculturação a que a ditadura submeteu as nacionalidades integradas no espaço geográfico do estado espanhol.

Os seus livros, muitos deles publicados em Portugal, foram sempre escritos em catalão. Em todo o caso, Cucurull nunca se eximiu de falar castelhano sempre que isso facilitava o contacto e  a aproximação, porque a sua luta não era contra a cultura castelhana - era contra a repressão exercida pelo governo fascista de Franco. E a partir dos anos 60, vindo com frequência a Portugal, mercê de uma bolsa da Fundação Calouste Gulbenkian, aprendeu português. Falava e escrevia na nossa língua e era, sobretudo, um excelente tradutor de português para catalão. A ele se deve a divulgação na Catalunha de grandes escritores portugueses.

Em 1975 foi lançado em Portugal o seu ensaio Dois Povos Ibéricos (Portugal e Catalunha), que em 1966 fora vencedor do prestigiado e prestigioso Prémio Josep Yxart. Da edição portuguesa (Assírio & Alvim, Cadernos Peninsulares, Lisboa, 1975) seleccionámos este texto complementar do ensaio. A tradução, revista pelo autor, foi de Carlos Loures. As notas finais são de Josep Anton Vidal.

«Os Lusíadas» em Catalão
Fèlix Cucurull
Toda a gente sabe como é arriscada a tentativa de traduzir poesia. Trata-se de um dos empreendimentos literários em que mais difícil se torna obter resultados satisfatórios. Por isso, tantas vezes se tem erguido a voz da prudência pedindo que os poetas apenas sejam traduzidos em prosa. Desta maneira, a traição fica atenuada pela renúncia expressa à fidelidade, Reduzir o verso a prosa é quase o mesmo que reproduzir uma pintura a preto e branco. Porém, os que têm razão talvez sejam os mais cautos, os mais escrupulosos; aqueles que afirmam que não se deveria sequer tentar traduzir a poesia. Mas, na impossibilidade de aprender todas as línguas, é preciso escolher entre a limitação dos nossos conhecimentos poéticos e o perigo de que nos seja dado gato por lebre. E, habituados a que nos dêem gato, é caso para se ficar deslumbrado quando, excepcionalmente, se encontra uma tradução à altura do texto original.
Na versão catalã de Os Lusíadas (Editorial Alpha, Barcelona, 1964), Guillem Colom e Miquel Dolç obtiveram uma perfeita equivalência entre os versos portugueses e os que eles criaram. E digo criaram, porque esta tradução é tão perfeita que não temo afirmar que Os Lusíadas foram, de certo modo, criados novamente.
Logo no início do Canto Primeiro nos surpreende encontrar na versão de Dolç e Colom o mesmo sentido e a mesma cadência do texto português. Tenhamos  em conta que, por outro lado, não recorreram à facilidade do verso livre. Os versos da tradução catalã são rimados, de acordo com os portugueses:
As armas e os Barões assinalados
Que, da Ocidental praia Lusitana,
Por mares nunca de antes navegados
Passaram ainda além da Taprobana (…)

em catalão ficou:

Les armes i els barons mês distingits
que, de l’extrema riba lusitana,
per uns mars de ningú mai no fendits,
passaren més enllà de Taprobana (...)
Os Lusíadas existem de novo. Agora noutra língua. Existem novamente, penso eu, tal como se Camões os teria escrito se se tivesse valido da língua catalã.
Vejamos, por exemplo, como fica resolvida poeticamente a estrofe em que se encontra o verso, tantas vezes citado, da «austera, apagada e vil tristeza»:
No cantis, Musa, més, que destrempada
tinc ja la lira amb enronquit accent,
i no del cant, sinó veient que errada,
canta una sorda i endurida gent.
El favor del qual més l’enginy s’agrada,
no el dóna, no, la pàtria, adherent
al gust d’ambició i a la rudesa
d’una austera, apagada i vil tristesa.

Foi Miquel Dolç quem redigiu o prefácio e as 1248 notas incluídas neste volume de Els lusíades. E, de facto, foi Miquel Dolç quem sustentou o principal peso na tradução. Tradução que já prevíamos excelente, dado o facto de os dois escritores que a realizaram serem notáveis poetas, ambos bem treinados no delicado labor de traduzir. É preciso lembrar que Guillem Colom (1) traduziu Mistral para Catalão. E que Miquel Dolç, catedrático de latim na Universidade de Valença (2), é um destacado humanista, autor das impecáveis versões catalãs de Marcial, Ovídio, Pérsio Flaco, Virgílio, Tácito, Estácio, Tertuliano, etc., publicadas pela Fundação Bernat Metge. Mas, se Miquel Dolç foi sempre um tradutor prestigioso, temos de confessar que o que conseguiu agora com Guillem Colom, em Els lusíades, ultrapassa o que se possa imaginar como possível na arriscada e muitas vezes desafortunada missão de traduzir poesia.


(1) Guillem Colom i Ferrà (1890-1979). Poeta i dramaturg mallorquí. Fou autor de reculls poètics, d'un extens poema èpic, “El comte Mal” (1950), i d'obres dramàtiques. A més de Camões i Mistral, va traduir Èsquil i Horaci, entre d'altres). Les seves memòries, amb el títol  Entre el caliu i la cendra (1890-1965), es van publicar l'any 1972.
(2) Miquel Dolç i Dolç (1912-1994). Intel·lectual mallorquí. Fou catedràtic de filologia llatina  Sevilla i València entre 1955 i 1968. Des del 1968 fou degà de la Universidad Autónoma de Madrid. Va publicar poesia i assaig, especialment estudis històrics i literaris. Va traduir al català  l'Eneida de Virgili i obres de Marcial, Tàcit, Tertul·lià i Ovidi, entre d'altres. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1961) i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970).
Os clássicos, em tempos de crise


Josep A. Vidal


Nos momentos em que tudo se parece conjugar para levar o desânimo ao coração dos catalães, surgem iniciativas admiráveis que levantam o moral até mesmo dos mais propensos ao fatalismo. Somos um povo impulsivo, arrebatado. O Partido Popular e outras forças espanholistas remetem para os tribunais as leis que protegem o Catalão e que estimulam o seu uso e cria todo o tipo de obstáculos para evitar que este país possa viver em liberdade; nós, entretanto, sem deixarmos de proferir as inevitáveis lamentações que o caso requer, pomos em marcha uma iniciativa editorial que não encontra paralelo no âmbito cultural do nosso meio.


Não parecerá ao leitor um facto extraordinário que na Catalunha se tenha posto à venda nos quiosques, em edições fac-similares, uma selecção de cinquenta títulos de autores gregos e latinos, com o texto original e a tradução catalã, escolhidos entre os mais de 360 que constituem a colecção clássica da Fundação Bernat Metge? Porém, mais extraordinário ainda, é que a operação tenha sido considerada um êxito. De acordo com fontes da própria Fundação, houve 3000 compradores do primeiro número da colecção. Da “Odisseia”, de Homero, venderam-se 15 000 exemplares!


Esta experiência encorajou novas iniciativas editoriais e fez que num momento de crise e de incerteza no sector editorial – que coincide com um momento crítico da nossa história, surjam iniciativas para relançar a edição dos clássicos literários de todos os tempos. Por um lado, a Editorial Alpha, ligada, tal como a Fundação Bernat Metge, ao Institut Cambó, iniciou este mês de Novembro a colecção "Clássicos de todos os tempos", e fê-lo com “Os Lusíadas (Els lusíades) de Camões, obra cimeira da literatura europeia, numa tradução catalã de uma requintada qualidade: a que Miquel Dolç e Guillem Colom levaram a cabo em 1964, provavelmente a melhor que alguma vez se realizou da obra de Camões. A fidelidade ao original, quer na forma, quer no conteúdo, não perde nem uma gota da inspiração, da elevação poética, da intensidade lírica e épica, bem como na capacidade de comunicar e emocionar, contidas no original.


A qualidade e a excelência não se improvisam nem surgem do nada; são o resultado de uma longa e sólida trajectória intelectual que credibiliza os autores da tradução, membros activos de uma extraordinária geração humanista que, apesar de ter sofrido o trauma da guerra e a derrota do país, foi capaz de realizar uma obra de uma grande solidez antes de 1936, foi capaz de dinamizar as comunidades catalãs no exílio depois de 1939, encorajou e liderou a recuperação nos territórios catalães no pós-guerra e colocou as bases sobre as quais hoje podemos construir a nossa cultura, aguantar a nossa língua e a nossa literatura firmemente apesar de todos os esforços dissolventes, todas as políticas de ataque e de destruição.


A Editorial Alpha propõe-se editar anualmente quatro títulos, e, conhecendo a extraordinária qualidade do seu catálogo e a excelência das traduções, este projecto desperta grandes expectativas.


Além disso, a Editorial Barcino, chancela editorial da Fundació Lluís Carulla, anunciou a reedição dos clássicos catalães, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Bernat Metge, Jordi de Sant Jordi ... E põe em marcha a plataforma "Amigos dos clássicos"
[Error: Irreparable invalid markup ('<amicsdelsclassics.cat>') in entry. Owner must fix manually. Raw contents below.]

<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/_lgs4qjqN_tc/TNkftCDJKhI/AAAAAAAABoA/GcPpAtYPoNA/s1600/Imagem1.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; cssfloat: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;" rel="noopener"><img border="0" px="true" src="https://1.bp.blogspot.com/_lgs4qjqN_tc/TNkftCDJKhI/AAAAAAAABoA/GcPpAtYPoNA/s1600/Imagem1.jpg" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div><span style="color: orange;"></span><span style="color: blue;">_____________________</span> <br /><span style="color: blue;"><br /></span><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://www.eugyart.com/fot/Salichs/F%C3%A8lix%20Cucurull%20Tey(Oli%20sobre%20tela%2055x46).jpg" imageanchor="1" style="clear: right; cssfloat: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;" rel="noopener"><img border="0" height="320" ox="true" src="http://www.eugyart.com/fot/Salichs/F%C3%A8lix%20Cucurull%20Tey(Oli%20sobre%20tela%2055x46).jpg" width="240" /></a></div><strong>Fèlix Cucurull</strong> foi uma daquelas vozes incómodas que, ao longo de todo o consulado franquista, nunca deixou de defender a cultura catalã  e de a tentar proteger da agressiva aculturação a que a ditadura submeteu as nacionalidades integradas no espaço geográfico do estado espanhol. <br /><br />Os seus livros, muitos deles publicados em Portugal, foram sempre escritos em catalão. Em todo o caso, Cucurull nunca se eximiu de falar castelhano sempre que isso facilitava o contacto e  a aproximação, porque a sua luta não era contra a cultura castelhana - era contra a repressão exercida pelo governo fascista de Franco. E a partir dos anos 60, vindo com frequência a Portugal, mercê de uma bolsa da Fundação Calouste Gulbenkian, aprendeu português. Falava e escrevia na nossa língua e era, sobretudo, um excelente tradutor de português para catalão. A ele se deve a divulgação na Catalunha de grandes escritores portugueses.<br /><br />Em 1975 foi lançado em Portugal o seu ensaio <strong>Dois Povos Ibéricos <em>(Portugal e Catalunha), </em></strong>que em 1966 fora vencedor do prestigiado e prestigioso Prémio Josep Yxart. Da edição portuguesa (Assírio &amp; Alvim, Cadernos Peninsulares, Lisboa, 1975) seleccionámos este texto complementar do ensaio. A tradução, revista pelo autor, foi de Carlos Loures. As notas finais são de Josep Anton Vidal.<br /><em><a name="more" rel="noopener"></a><br /><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span style="color: #b45f06; font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 16pt; line-height: 115%;">«Os Lusíadas» em Catalão</span></b></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 12pt; line-height: 115%;">Fèlix Cucurull</span></b></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 12pt; line-height: 150%;">Toda a gente sabe como é arriscada a tentativa</span><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 16pt; line-height: 150%;"> </span><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 12pt; line-height: 150%;">de traduzir poesia. Trata-se de um dos empreendimentos literários em que mais difícil se torna obter resultados satisfatórios. Por isso, tantas vezes se tem erguido a voz da prudência pedindo que os poetas apenas sejam traduzidos em prosa. Desta maneira, a traição fica atenuada pela renúncia expressa à fidelidade, Reduzir o verso a prosa é quase o mesmo que reproduzir uma pintura a preto e branco. Porém, os que têm razão talvez sejam os mais cautos, os mais escrupulosos; aqueles que afirmam que não se deveria sequer tentar traduzir a poesia. Mas, na impossibilidade de aprender todas as línguas, é preciso escolher entre a limitação dos nossos conhecimentos poéticos e o perigo de que nos seja dado gato por lebre. E, habituados a que nos dêem gato, é caso para se ficar deslumbrado quando, excepcionalmente, se encontra uma tradução à altura do texto original.</span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 12pt; line-height: 150%;">Na versão catalã de <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Os Lusíadas </i>(Editorial Alpha, Barcelona, 1964), Guillem Colom e Miquel Dolç obtiveram uma perfeita equivalência entre os versos portugueses e os que eles criaram. E digo <i style="mso-bidi-font-style: normal;">criaram,</i> porque esta tradução é tão perfeita que não temo afirmar que <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Os Lusíadas </i>foram, de certo modo, criados novamente.</span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 12pt; line-height: 150%;">Logo no início do Canto Primeiro nos surpreende encontrar na versão de Dolç e Colom o mesmo sentido e a mesma cadência do texto português. Tenhamos<span style="mso-spacerun: yes;">  </span>em conta que, por outro lado, não recorreram à facilidade do verso livre. Os versos da tradução catalã são rimados, de acordo com os portugueses:</span></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;;">As armas e os Barões assinalados</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;;">Que, da Ocidental praia Lusitana,</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;;">Por mares nunca de antes navegados</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;;">Passaram ainda além da Taprobana (…)</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><br /></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 12pt;">em catalão ficou:</span></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><br /></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;;">Les armes i els barons mês </span></i><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">distingits</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">que, de l’extrema riba lusitana,</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">per uns mars de ningú mai no fendits,</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">passaren més enllà de Taprobana (...)</span></i></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 12pt; line-height: 150%;">Os Lusíadas </span></i><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 12pt; line-height: 150%;">existem de novo. Agora noutra língua. Existem novamente, penso eu, tal como se Camões os teria escrito se se tivesse valido da língua catalã.</span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 12pt; line-height: 150%;">Vejamos, por exemplo, como fica resolvida poeticamente a estrofe em que se encontra o verso, tantas vezes citado, da «austera, apagada e vil tristeza»:</span></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;;">No cantis, Musa, més, que </span></i><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">destrempada</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="FR" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: FR;">tinc ja la lira amb </span></i><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">enronquit</span></i><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="FR" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: FR;"> accent</span></i><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">,</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">i no del cant, sinó veient que errada,</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">canta una sorda i endurida gent.</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">El favor del qual més l’enginy s’agrada,</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">no el dóna, no, la pàtria, adherent</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">al gust d’ambició i a la rudesa</span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: CA;">d’una austera, apagada i vil tristesa. </span></i></div><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; mso-line-height-alt: 5.0pt; text-align: justify;"><br /></div><div style="border-bottom: black 1.5pt solid; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; mso-element: para-border-div; padding-bottom: 1pt; padding-left: 0cm; padding-right: 0cm; padding-top: 0cm;"><div class="MsoNormal" style="border-bottom: medium none; border-left: medium none; border-right: medium none; border-top: medium none; line-height: 150%; margin: 0cm 0cm 10pt; mso-border-bottom-alt: solid black 1.5pt; mso-padding-alt: 0cm 0cm 1.0pt 0cm; padding-bottom: 0cm; padding-left: 0cm; padding-right: 0cm; padding-top: 0cm; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 12pt; line-height: 150%; mso-ansi-language: CA;">Foi Miquel Dolç quem redigiu o prefácio e as 1248 notas<i style="mso-bidi-font-style: normal;"> </i>incluídas neste volume de <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Els lusíades.</i> E, de facto, foi Miquel Dolç quem sustentou o principal peso na tradução. Tradução que já prevíamos excelente, dado o facto de os dois escritores que a realizaram serem notáveis poetas, ambos bem treinados no delicado labor de traduzir. É preciso lembrar que Guillem Colom (1) traduziu Mistral para Catalão. E que Miquel Dolç, catedrático de latim na Universidade de Valença (2), é um destacado humanista, autor das impecáveis versões catalãs de Marcial, Ovídio, Pérsio Flaco, Virgílio, Tácito, Estácio, Tertuliano, etc., publicadas pela Fundação Bernat Metge. Mas, se Miquel Dolç foi sempre um tradutor prestigioso, temos de confessar que o que conseguiu agora com Guillem Colom, em <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Els lusíades, </i>ultrapassa o que se possa imaginar como possível na arriscada e muitas vezes desafortunada missão de traduzir poesia.</span></div></div><div class="ListParagraph" style="line-height: 150%; margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"><br /></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"><br /></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 10pt; line-height: 150%;">(</span></i><span style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 10pt; line-height: 150%;">1) Guillem Colom i Ferrà (1890-1979)</span><span style="font-family: Calibri;">. Poeta i dramaturg mallorquí. <span lang="FR" style="mso-ansi-language: FR;">Fou autor de reculls poètics, d'un extens poema èpic, “<i>El comte Mal</i>” (1950), i d'obres dramàtiques. A més de Cam</span></span><span lang="FR" style="font-family: &quot;Tahoma&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-ansi-language: FR;">õ</span><span lang="FR" style="mso-ansi-language: FR;"><span style="font-family: Calibri;">es i Mistral, va traduir Èsquil i Horaci, entre d'altres). Les seves memòries, amb el títol<span style="mso-spacerun: yes;">  </span>Entre el caliu i la cendra (1890-1965), es van publicar l'any 1972.</span></span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"><span lang="FR" style="font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; font-size: 10pt; line-height: 150%; mso-ansi-language: FR;">(2) </span><span style="font-family: Calibri;"><span lang="FR" style="mso-ansi-language: FR;">Miquel Dolç i Dolç (1912-1994). Intel·lectual mallorquí. Fou catedràtic de filologia llatina<span style="mso-spacerun: yes;">  </span>Sevilla i València entre 1955 i 1968. Des del 1968 fou degà de la Universidad Autónoma de Madrid. </span>Va publicar poesia i assaig, especialment estudis històrics i literaris. Va traduir al català<span style="mso-spacerun: yes;">  </span>l'<i>Eneida</i> de Virgili i obres de Marcial, Tàcit, Tertul·lià i Ovidi, entre d'altres. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1961) i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970). </span></div><div class="MsoNormal" style="line-height: 150%; margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;"></div><span style="color: #b45f06; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: large;"><strong>Os clássicos, em tempos de crise</strong></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /><strong><span style="color: #b45f06; font-size: large;"></span></strong></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong>Josep A. Vidal</strong></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /><strong></strong></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Nos momentos em que tudo se parece conjugar para levar o desânimo ao coração dos catalães, surgem iniciativas admiráveis que levantam o moral até mesmo dos mais propensos ao fatalismo. Somos um povo impulsivo, arrebatado. O Partido Popular e outras forças espanholistas remetem para os tribunais as leis que protegem o Catalão e que estimulam o seu uso e cria todo o tipo de obstáculos para evitar que este país possa viver em liberdade; nós, entretanto, sem deixarmos de proferir as inevitáveis lamentações que o caso requer, pomos em marcha uma iniciativa editorial que não encontra paralelo no âmbito cultural do nosso meio.</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Não parecerá ao leitor um facto extraordinário que na Catalunha se tenha posto à venda nos quiosques, em edições fac-similares, uma selecção de cinquenta títulos de autores gregos e latinos, com o texto original e a tradução catalã, escolhidos entre os mais de 360 que constituem a colecção clássica da Fundação Bernat Metge? Porém, mais extraordinário ainda, é que a operação tenha sido considerada um êxito. De acordo com fontes da própria Fundação, houve 3000 compradores do primeiro número da colecção. Da “Odisseia”, de Homero, venderam-se 15 000 exemplares!</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Esta experiência encorajou novas iniciativas editoriais e fez que num momento de crise e de incerteza no sector editorial – que coincide com um momento crítico da nossa história, surjam iniciativas para relançar a edição dos clássicos literários de todos os tempos. Por um lado, a Editorial Alpha, ligada, tal como a Fundação Bernat Metge, ao Institut Cambó, iniciou este mês de Novembro a colecção "Clássicos de todos os tempos", e fê-lo com “Os Lusíadas (Els lusíades) de Camões, obra cimeira da literatura europeia, numa tradução catalã de uma requintada qualidade: a que Miquel Dolç e Guillem Colom levaram a cabo em 1964, provavelmente a melhor que alguma vez se realizou da obra de Camões. A fidelidade ao original, quer na forma, quer no conteúdo, não perde nem uma gota da inspiração, da elevação poética, da intensidade lírica e épica, bem como na capacidade de comunicar e emocionar, contidas no original.</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">A qualidade e a excelência não se improvisam nem surgem do nada; são o resultado de uma longa e sólida trajectória intelectual que credibiliza os autores da tradução, membros activos de uma extraordinária geração humanista que, apesar de ter sofrido o trauma da guerra e a derrota do país, foi capaz de realizar uma obra de uma grande solidez antes de 1936, foi capaz de dinamizar as comunidades catalãs no exílio depois de 1939, encorajou e liderou a recuperação nos territórios catalães no pós-guerra e colocou as bases sobre as quais hoje podemos construir a nossa cultura, aguantar a nossa língua e a nossa literatura firmemente apesar de todos os esforços dissolventes, todas as políticas de ataque e de destruição. </span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">A Editorial Alpha propõe-se editar anualmente quatro títulos, e, conhecendo a extraordinária qualidade do seu catálogo e a excelência das traduções, este projecto desperta grandes expectativas.</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Além disso, a Editorial Barcino, chancela editorial da Fundació Lluís Carulla, anunciou a reedição dos clássicos catalães, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Bernat Metge, Jordi de Sant Jordi ... E põe em marcha a plataforma "Amigos dos clássicos" <amicsdelsclassics.cat>para interagir com los leitores e estimular a aproximação da juventude aos clássicos de la literatura escrita em catalão.</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Mariano Rajoy, o líder estatal do Partido Popular, teve o desembaraço – e a falta de cultura para tal necessária – de dizer que o uso do Catalão pelo papa na sua visita pastoral a Barcelona para a consagração da Sagrada Família (de Gaudí) foi a melhor coisa que aconteceu ao Catalão em mil anos ... Este senhor – ao qual não vou censurar a sua exibição de ignorância sempre que fala da Catalunha e do Catalão, porque também sou ignorante de muitas coisas e não devo escarnecer da ignorância seja de quem for –, não sabe, provavelmente, que nos arquivos vaticanos dos pontificados de Calisto III e de Alexandre VI, os papas da família Bórgia, abundam os documentos em Catalão, e que os papas Bórgia se exprimiam então nesta língua que, como valencianos, era a sua, empregando-a no seu meio pessoal e alternando-a com o italiano e, muito raramente, e em circunstâncias muito particulares, com o castelhano.</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Porém nem esse uso do Catalão pelos papas da segunda metade do século XV, nem o uso que o papa actual dele fez são, nem de longe, nem de perto, o melhor que aconteceu ao Catalão, seja em mil anos ou sequer no último ano. O melhor que aconteceu e acontece com a nossa língua é contar com uma plêiade extraordinária de autores desde o século XIII e com um grande número de intelectuais, humanistas e linguistas de um extraordinário nível, que fizeram, a partir da falta de recursos de um país sem Estado e dividido, uma obra comparável ás melhores de outras culturas do espaço europeu. Figuras como Miquel Dolç, ou Guillem Colom que assina juntamente com Dolç a tradução da obra de Camões, ou como Carles Riba, para apenas referir três nomes clássicos relacionados com as iniciativas que comentámos, constituem um luxo e um privilégio para qualquer país, e especialmente para um país nas circunstâncias do nosso. E é isso que, inclusivamente nos momentos difíceis, nos permite dar os sinais de vitalidade como estes de que aqui nos ocupámos.</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="color: #b45f06; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: large;"><strong>Els clàssics, en temps de crisi</strong></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /><span style="color: #b45f06; font-size: large;"></span></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">En els moments en què tot sembla conjurar-se per dur el desànim al cor dels catalans, sorgeixen iniciatives admirables, que aixequen la moral fins dels més propensos al fatalisme. Som un poble rampellut, arrauxat. El Partido Popular i altres forces espanyolistes porten als tribunals les lleis que protegeixen el català i n'estimulen l'ús i posen pals a les rodes per evitar que aquest país pugui viure en llibertat, i, alhora que proferim les inevitables lamentacions que fan al cas, posem en marxa una iniciativa editorial que no té parió en els àmbits culturals del nostre entorn.</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">No li sembla al lector un fet extraordinari que a Catalunya s'hagi posat a la venda en quioscos, en edicions facsímil, una selecció de cinquanta títols d'autors grecs i llatins, amb el text original i la traducció catalana, triats entre els més de 360 que formen la col•lecció clàssica de la Fundació Bernat Metge? Però, el més extraordinari és que l'operació es pugui considerar un èxit! Segons fons de la mateixa Fndació, prop de 3000 compradors; del primer número de la col•lecció, L'Odissea d'Homer, se'n van vendre 15000 exemplars!</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Aquella experiència ha encoratjat noves iniciatives editorials i ha fet que, en un moment de crisi i incertesa del sector editorial –que coincideix amb un moment crític en la nostra història–, sorgeixin iniciatives editorials per rellançar l'edició del clàssics literaris de tots els temps. D'una banda, l'Editorial Alpha, vinculada, com la Fundació Bernat Metge, a l'Institut Cambó, ha iniciat aquest mes de novembre la col•lecció "Clàssics de tots els temps", i ho ha fet amb Els lusíades de Camões, obra cabdal de la literatura europea, en una traducció catalana d'una qualitat exquisida: la que en van fer Miquel Dolç i Guillem Colom l'any 1964, probablement la millor que mai s'ha fet de l'obra de Camões. La fidelitat a l'original, tant en la forma com en el contingut, no resta ni una engruna d'inspiració, d'alçada poètica, d'intensitat lírica i èpica i de capacitat de comunicar i d'emocionar de l'original.</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La qualitat i l'excel•lència no s'improvisen ni sorgeixen del no res; són el resultat d'una llarga i sòlida trajectòria intel•lectual que acredita els autors de la traducció, que formaren part d'una generació humanista extraordinària, que, malgrat que va haver de patir el trauma de la guerra i la desfeta del país, va ser capaç de fer una obra d'una gran solidesa abans del 1936, va ser capaç de dinamitzar les comunitats catalanes a l'exili després del 1939, va encoratjar i liderar la represa als territoris catalans en la postguerra i va posar les bases damunt les quals avui podem construir la nostra cultura i aguantar la nostra llengua i la nostra literatura fermament malgrat totes les voluntats disgregadores i les polítiques d'atac i destrucció.</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L'Editorial Alpha es proposa editar quatre títols cada any, i coneixent l'extraordinària qualitat del seu catàleg i l'excel•lència de les traduccions, aquest projecte desperta grans expectatives.</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Alhora, l'Editorial Barcino, segell editorial de la Fundació Lluís Carulla, ha anunciat la reedició dels clàssics catalans, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Bernat Metge, Jordi de Sant Jordi... I posa en marxa la plataforma "Amics dels clàssics" <amicsdelsclassics.cat>per interactuar amb els lectors i estimular l'apropament del jovent als clàssics de la literatura escrita en català.</span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Mariano Rajoy, el líder estatal del Partido Popular, va tenir l'acudit –i la manca de cultura necessària– per dir que l'ús del català pel papa en la seva visita pastoral a Barcelona per a la consagració de la Sagrada Família era el millor que li havia passat al català en mil anys... Aquest senyor –al qual no li retreuré la seva exhibició d'ignorància cada vegada que parla de Catalunya i del català, perquè jo sóc ignorant també de moltes coses i no puc fer escarni de la ignorància de ningú– no sap, probablement, que als arxius vaticans dels pontificats de Calixt III i d'Alexandre VI, els papes Borja, hi abunden els documents en català, i que els papes Borja s'expressaven aleshores en aquesta llengua, que, com a valencians, era la seva, i l'empraven en el seu entorn personal tot alternant-la amb l'italià i, molt rarament i en situacions molt condicionades, el castellà. </span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Però ni aquell ús del català pels papes de la segona meitat del XV ni l'ús que n'ha fet el papa actual són, ni de bon tros, el millor que li ha passat al català ni en mil anys, ni el darrer any. El millor que li ha passat i li passa a la nostra llengua és comptar amb una plèiade extraordinària d'autors d'ençà del segle XIII i un munt d'intel•lectuals, humanistes i lingüistes d'un nivell extraordinari, que han fet, des de la migradesa dels recursos d'un país sense Estat i dividit, una obra comparable a les millors d'altres cultures de l'àmbit europeu. Figures com Miquel Dolç, o Guillem Colom que signa amb Dolç la traducció de l'obra de Camões, o com Carles Riba, per esmentar només tres noms clàssics vinculats a les iniciatives que comentem, són un luxe i un privilegi per a qualsevol país, i especialment per a un país en les circumstàncies del nostre. I és això el que, fins i tot en els moments difícils, ens permet mostres de vitalitat com les que hem comentat. </span><br /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></span><br /><br /><div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt;"><strong><span style="font-size: large;"><span style="color: #b45f06;"><span style="color: black; font-family: &quot;Arial&quot;, &quot;sans-serif&quot;; mso-fareast-font-family: &quot;Times New Roman&quot;;"><span style="color: orange;">Aquest espai està dedidat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als qui segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. </span><span style="color: #b45f06;">Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecte als uns i als altres.</span></span><span style="color: orange; font-family: &quot;Times New Roman&quot;, &quot;serif&quot;; mso-fareast-font-family: &quot;Times New Roman&quot;;"></span></span></span></strong></div></em><div class="blogger-post-footer">www.estrolabio.net</div>
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | comentar | ver comentários (2) | favorito
Segunda-feira, 15 de Novembro de 2010

Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecte als uns i als altres.


_____________________


Mário de Sá-Carneiro 

(1890-1926)

Traducció de Josep A. Vidal





IMATGE FALSA


És sols or fals allò que em fa el ulls d'or;
sóc esfinx sens misteri en el ponent.
La tristesa de tot el que no fou
en la meva ànima cau veladament.

Al meu dolor s'hi esberlen coltells d'ànsia,
rebrots de llum amb tenebra es mixturen.
Les ombres que propago no perduren,
com l'Ahir, m'és l'Avui només distància.

Ja no tremolo davant del secret;
res no m'exalça ja, res no m'aterra:
la vida em passa pel damunt en guerra,
sense ni el més petit estremiment!

Sóc l'estel ebri del cel desviat,
sirena folla que fugí del mar,
sóc temple sense déu que prest caurà,
imatge falsa encara al pedestal.




Mário de Sá-Carneiro num desenho de Almada Negreiros  


Estátua falsa

Só de ouro falso os meus olhos se douram;
Sou esfinge sem mistério no poente.
A tristeza das coisas que não foram
Na minha'alma desceu veladamente.

Na minha dor quebram-se espadas de ânsia,
Gomos de luz em treva se misturam.
As sombras que eu dimano não perduram,
Como Ontem, para mim, Hoje é distância.

Já não estremeço em face do segredo;
Nada me aloira já, nada me aterra:

A vida corre sobre mim em guerra,
E nem sequer um arrepio de medo!

Sou estrela ébria que perdeu os céus,
Sereia louca que deixou o mar;
Sou templo prestes a ruir sem deus,
Estátua falsa ainda erguida ao ar...

(da obra "Indícios de Oiro", publicada postumamente em 1937 pela Presença)
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | comentar | favorito
Segunda-feira, 18 de Outubro de 2010

Després de 70 anys, se celebren les primeres exèquies fúnebres per Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel franquisme

Josep Anton Vidal

En un article recent en què comentava per als lector d'Estrolabio els fets del 6 d'octubre del 1934 a Catalunya i a Espanya, hi feia referència a l'assassinat del president de Catalunya Lluís Companys el dia 15 d'octubre del 1940. Se n'han complert enguany 70 anys d'aquella ignomínia que va merèixer el blasme i la condemna de tothom que no estigués contaminat del virus del feixisme.

Lluís Companys, el president assassinat, caigué abatut per les bales d'un piquet d'execució militar en compliment d'una sentència dictada contra tots els principis de la jurisprudència en un consell de guerra sumaríssim en el qual un civil va ser considerat culpable de sedició militar. Companys va ser condemnat a mort per una sola raó: haver estat el president de Catalunya. En la mort de Lluís Companys, s'acomplia de fet, però també simbòlicament, un dels designis essencials de Franco: matar Catalunya. Només amb aquest objectiu Franco havia fet durar tres anys una guerra que podia haver-se resolt molt abans i de manera menys sagnant.

Companys va sortir de Barcelona camí de França el 23 de gener de 1939, tres dies abans que les tropes nacionals entressin a Barcelona i celebressin una missa de campanya a la plaça de Catalunya com a acció de gràcies per la culminació de la Santa Cruzada –nom arqueològic amb què van designar el bany de sang i el munt de cadàvers que els van servir per enfilar-se al capdamunt del poder. El 4 de febrer va passar a França on es va instal•lar a La Baule (Bretanya). Com molts d'altres, Companys podia haver passat a Anglaterra i d'allà cap a Amèrica, però es va quedar a França perquè era allà on hi havia la major part dels refugiats catalans, que les autoritats franceses havien concentrat en diferents camps. A més, però, Companys vivia en aquells moments un problema afegit de caràcter familiar: havia perdut el seu fill Lluïset, internat en un sanatori mental a París. Quan els alemanys van envair la capital francesa, es va produir un èxode massiu de parisencs que abandonaven la ciutat fugint de l'amenaça nazi. La direcció del sanatori va voler traslladar també el fill de Lluís Companys, però, en el desordre provocat per un bombardeig alemany, el noi va ser arrossegat per la multitud i es va perdre.

Per això, Companys no va voler abandonar França, malgrat que, amb els alemanys a París i, sabuda la connivència entre els governs espanyol, alemany i francès, tothom li aconsellava que passés a Anglaterra. Va romandre a La Baule, amb la seva segona esposa Carme Ballester, pendents de la cerca del Lluïset.

El mes d'agost del 1940 La Baule estava ja en poder dels alemanys. El dia 13 Companys, a instàncies del govern espanyol, va ser detingut per la policia militar alemanya, que es va presentar a la residència del president acompanyada de policies espanyols. Companys va ser traslladat a la presó de La Santé de París, on ingressà el 20 d'agost. Set dies després va ser portat a la frontera francoespanyola, al pont d'Irún, on la Gestapo el lliurà a la policia franquista contravenint, com havia fet amb la detenció, tots els tractats internacionals que emparaven el dret d'assil.

Des de Irún, Companys va ser portat a Madrid i tancat, el 29 d'agost, als calabossos de la Dirección General de Seguridad, a la Puerta del Sol de Madrid (actualment seu de la presidència del govern de la Comunitat Autònoma de Madrid), on va ser interrogat i torturat, i hi va romandre tot el mes de setembre.

El 3 d'octubre va ser traslladat a Barcelona i tancat al castell de Montjuïc, un edifici de presència sinistra per als catalans i en particlar per als barcelonins des de la seva construcció i encara fins a avui. El 14 d'octubre es va celebrar un consell de guerra sumaríssim en el qual va ser condemnat a mort. De fet, ja havia estat condemnat abans que se celebrés el judici, que va ser només una manera d'oficialitzar l'acte criminal.


Permeteu-me una puntualització: no es tractava pas de donar aparença legal a l'assassinat. Franco no la necessitava: ell es considerava la llei o per damunt de la llei, i, per tant, no creia que la seva decisió necessités emparar-se en cap judici. El consell de guerra era una exhibició; calia que el president de Catalunya s'enfrontés als homes uniformats amb les insígnies del poder triomfador, investits amb les essències de la nació vencedora. El consell de guerra era un ritual necessari, però no pas per raons de justícia, sinó de domini, de conquesta, d'exhibició de la força dels vencedors i d'humiliació col•lectiva del poble vençut, personificat en la figura del seu president. Per això, el tribunal va "pronunciar" la sentència, però no la va dictar. Companys estava condemnat abans de celebrar-se el judici. I estava condemnat de manera inapel•lable. I la decisió i la responsabilitat eren directament i personalment del general Franco.



El president Companys sabia qui tenia al davant. Sabia que els homes que seien formant el tribunal eren homes de palla. Per això, en ser-li llegida la sentència, es va adreçar al tribunal amb aquestes paraules que recull Josep Benet en l'obra "El president Companys, afusellat" i que recullo del article de Josep Maria Soria publicat a La Vanguardia del 14 passat: "Vostès no tenen la culpa de la meva mort (...) Ha pesat damunt de vostès una coacció tremenda [que] ha coartat el seu esperit de justícia."



Dubto molt que els membres del tribunal del consell de guerra tinguessin l'esperit de justícia que els atribueix Companys. Potser sí que el tenien, però em costa de creure-ho. El que em sembla evident és que Companys desemmascara valentament el responsable directe de la seva mort. Ell sabia que era el mateix Franco qui dictava l'ordre d'execució.



El convenciment que la seva mort no tenia cap mena de relació amb les seves accions personals ni amb les seves accions polítiques, sinó amb la seva qualitat com a president de Catalunya el va portar a assumir el seu destí amb una grandesa que está infinitamente per damunt dels judicisi de valor que hom pugui fer de la seva acció política, dels encerts i dels errors del seu govern. "Moriré serè i molt tranquil pels meus ideals..., i sense ni una ombra de rancor", va dir Companys davant els membres del tribunal.



Aquell mateix dia, el 14 d'octubre, el capità nomenat d'ofici com a defensor de Companys, va enviar un telegrama a Franco demanant l'indult. No hi va haver resposta.



Les germanes del president, avisades de la sentència, van acudir al castell, on se'ls va negar l'autorització per veure el seu germà. Van haver de cercar una autorització especial del jutge militar per poder estar amb ell una estona abans de l'execució.



El president estava tranquil i serè. La seva preocupació en aquell moment era tenir notícies del Lluïset, el seu fill perdut a França. Ramona, una de les seves germanes, li va dir que l'havient trobat, només per tranquil•litzar-lo. La veritat, però, és que el fill del president havia estat trobat uns dies abans, però la família encara no n'estava assabentada. Les paraules de Ramona van ser, per tant, una mentida pietosa. Ella mateixa escriu al seu diari, on narra les últimes hores del president, que aquest els va dir "Moro pels meus ideals i per Catalunya."



Després van visitar el president un capellà castrense i un jesuïta, i hi va parlar durant força estona. Va oir missa i va combregar.



L'execució havia de ser a les sis, però era massa fosc, i van esperar fins que claregés. Companys mateix va ser qui, arribat el moment, va dir: "Au, anem..." El petit grup d'homes armats amb el reu, el seu defensor, els dos sacerdots i les altres persones que hi assistien es va posar en marxa pels patis del castell fins al fossat de Santa Eulàlia. Allà Companys va parlar animadament amb els sacerdots que l'acompanyaven, va abraçar el seu defensor, el capità Josep Maria de Colubí, i es va situar, pel seu propi peu, a tocar del mur. El jove tinent que comandava el piquet se li va acostar per embenar-li els ulls i girar-lo de cara a la paret. Companys, amb un gest, ho va refusar i, amb els ulls destapats i de cara al piquet, va esperar la mort. Quan es va donar l'ordre de disparar, Companys va cridar: "Per Catalunya..." i va caure abatut.



El jove tinent s'hi va acostar i li va disparar un tret de gràcia. Eren dos quarts de set del matí.



Avisades les germanes del president, van acudir al castell on els en van lliurar el cos perquè l'enterressin. En fer-se càrrec de la despulla del president assassinat, Ramona va dir als militars que la hi lliuraven: "Heu mort un home honrat".



La mort de Companys es va anar sabent a poc a poc, passant de boca a orella, per la ciutat i per tot Catalunya. Aquell assassinat va ser sentit com la llosa que consumava la victòria contra Catalunya.



Des d'aquell 15 d'octubre el dictador va viure encara 35 anys 1 mes i 5 dies instal•lat en el poder. Fins que va morir. I encara, dos mesos abans de morir, va signar la sentència de mort de Joan Paredes Manot, el Txiqui. Tampoc aquí les demandes d'indult que se li van adreçar, fins i tot des del Vaticà, no van tenir resposta. També el Txiqui sabia que estava condemnat abans que el tribunal dictés la sentència.



El dictador va viure i va morir matant.



Malgrat que s'ha demanat reiteradament l'anul•lació del procés i el judici contra Lluís Companys, i que fins i tot el govern del president Zapatero, en paraules de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, s'hi va comprometre, ha estat denegat pels tribunals. La democràcia espanyola ha fet un llarg camí i, crec jo, s'ha consolidat. Però no ha aconseguit de desfer-se de l'ombra del franquisme, que com un tètric fantasma sorgeix aquí i allà massa vegades i està present en les ignoràncies que emboteixen tants cervells.



Aquest passat divendres, al cap de 35 anys de la mort del dictador i de 70 anys de la mort de Lluís Companys, s'han celebrat a Catalunya les primeres exèquies cíviques pel president assassinat. Setanta anys després...!



Algunes institucions han finançat parcialment els actes, però no hi ha hagut representació oficial a les exèquies. L'historiador Hilari Raguer va glossar la figura del president i va desmuntar amb una allau de dades els arguments dels qui avui dia menystenen l'acció política del president amb el propòsit d'esborrar l'aurèola de president màrtir que li confereix la seva mort. Com a conclusió de l'acte es va interpretar el Rèquiem de Mozart.



La figura de Lluís Companys continua essent, per a l'Espanya democràtica, i potser també per a les forces polítiques catalanes, una memòria incòmoda. Com ho són els milers de víctimes de la Guerra (In)civil i del franquisme. Amb la Transició, la democràcia espanyola va voler girar el full i canviar la memòria en oblit. Però, la sang, i sobretot la sang injusta, és tenaç, persistent.



M'agradaria poder dir que la història farà justícia. Però he de reconèixer la força dels manipuladors de la història és també molt gran.
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | comentar | favorito

.Páginas

Página inicial
Editorial

.Carta aberta de Júlio Marques Mota aos líderes parlamentares

Carta aberta

.Dia de Lisboa - 24 horas inteiramente dedicadas à cidade de Lisboa

Dia de Lisboa

.Contacte-nos

estrolabio(at)gmail.com

.últ. comentários

Jestem osobą fizyczną oferującą pożyczki międzynar...
I got my already programmed and blanked ATM card t...
Meu nome é Valeria Marco. Há 6 meses atrás, meu ne...
Meu nome é Patricia Martins, de Portugal, mãe solt...
Você está interessado em um empréstimo? nós oferec...
Sera que não vai sair do roupeiro? ? E a roupa fic...
Hoje entrou uma para o meu roupeiro e não a consig...
Para todas as suas necessidades de financiamento p...
Para todas as suas necessidades de financiamento p...
Para todas as suas necessidades de financiamento p...

.Livros


sugestão: revista arqa #84/85

.arquivos

. Setembro 2011

. Agosto 2011

. Julho 2011

. Junho 2011

. Maio 2011

. Abril 2011

. Março 2011

. Fevereiro 2011

. Janeiro 2011

. Dezembro 2010

. Novembro 2010

. Outubro 2010

. Setembro 2010

. Agosto 2010

. Julho 2010

. Junho 2010

. Maio 2010

.links