Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.
Sí, no tinc més remei que tornar una altra vegada a allò que ja he comentat en articles anteriors. De fet, el discurs del nacionalisme espanyol i del context sociopolític que l'alimenta, és de tal manera que podria haver triat algun article publicat fa dècades i serviria igual amb algun retoc conjuntural.
Breument: a l'empara de la crisi econòmica i de la necessitat de reajustar els pressupostos a la baixa i amb sensibles retalls, a Espanya s'ha encetat una via crítica envers les despeses que comporta l'Administració d'un Estat descentralitzat. I és lògic que aquesta revisió crítica es faci, com s'hauria de fer també -atès el context de crisi- als països amb una concepció centralista o amb una organització federal.
Però, a Espanya, que té una administració força descentralitzada, organitzada en Comunitats Autònomes, hi perviu una mentalitat hipercentralista, que s'autoreconeix en una simbologia -una fantasmagoria, hauríem de dir- castellana i que participa encara de la mateixa mitologia que es va gestar al llarg del XIX i que va servir de fonament al discurs nacionalista espanyol del franquisme. Això fa que en el que hauria de ser una revisió crítica dels pressupostos i dels costos de l'Administració estatal, l'Estat quedi al marge de l'anàlisi i que, de manera fàcil i acrítica, tots els mals s'atribueixin a la descentralització i a l'Estat de les Autonomies.
Per les mateixes raons adduïdes i d'altres de naturalesa clarament patològica, un cop el mal ha estat atribuït a les autonomies, el debat polític necessita personalitzar l'enemic, donar-li rostre i nom, perquè l'existència d'un enemic individualitzat fa innecessari qualsevol altra anàlisi. I, com de costum, l'enemic a vèncer torna a ser Catalunya.
Mentre el govern espanyol prepara les seves estratègies per recuperar, amb el pretext de la crisi, parcel·les de poder que havien estat traspassades a les Comunitats Autònomes, el Partido Popular posa la mirada una vegada més en Catalunya i atia el foc de l'anticatalanisme, exacerbant l'exaltació del nacionalisme espanyol i presentant-se com a redemptor de tots els mals.
En aquest context, els populars, que confien cegament en recuperar el govern de l'Estat en les pròximes eleccions i que fins i tot somien amb la majoria absoluta, han donat tribuna una vegada més a l'ex president José María Aznar. I aquest, convertit en adalid i portantveu de la caverna espanyolista, ha bramat que cal tornar al 1978 (al moment immediatament anterior a la Constitució espanyola) i redissenyar el camí. És a dir, tornar al postfranquisme original i evitar de cometre novament l'error de la descentralització de l'Estat: el PP ha brandat -ja clarament i de manera desvergonyida- la bandera i la torxa de l'Espanya única.
Sembla mentida que una persona de la migradesa intel·lectual que exhibeixen les argumentacions de José María Aznar pugui servir com a bandera d'un partit que aspira a governar un país modern. Però al capdavall José María Aznar no s'allunya gaire de la talla d'altres personatges que mouen els fils de la política europea des del govern d'altres països. Hi ha una patologia europea que ens hauria de preocupar fermament.
Des de l'obscurantisme del nacionalisme espanyol excloent, Aznar i els altres dirigents del Partido Popular han desqualificat, amb to d'ironia, l'ús de les llengües de l'Estat –el català, el gallec i l'euskera- al Senat espanyol, que, per primera vegada després de més de trenta anys de democràcia, ha acceptat de trencar l'exclusivitat del castellà. I s'han permès fer-ho amb virulència, menysteniment i irionia. No hi fa res que els parlamentaris del PP a Catalunya es permetin d'utilitzar el castellà al Parlament català sense haver de demanar permís a ningú; no els cal cap coherència: protesten i diuen exabruptes irracionals quan s'utilitzen el català, l'euskera i el gallec al Senat. I dic "exabruptes irracionals" perquè no vull ser groller. Perquè han dit animalades polítiques i disbarats culturals de tanta alçada, que qualsevol ciutadà d'un país democràtic hauria de sentir vergonya d'estar representat per polítics d'aquest nivell i d'aquest perfil. Si més no, en un país que, en lloc de practicar l'autoodi, hagués après a estimar-se ell mateix, a reconèixer en la pluralitat, i fos capaç de transmetre aquest mateix sentiment a les noves generacions.
Naturalment, no tot han estat exabruptes. També hi ha hagut intents de disfressar l'animadversió amb "arguments" polítics i de racionalitat. Així, el president del PP i candidat a la presidència del Govern, Mariano Rajoy, ha blasmat la despesa que suposa haver d'utilitzar un servei de traducció simultània al Senat espanyol en un temps de crisi. Es veu que utilitzar de tant en tant aquest servei genera a l'Estat una despesa insuportable. El mateix José María Aznar, amb el seu estil histriònic i fatxenda habitual, ha reblat el clau dient que Espanya no està per a bromes ni per a bajanades com la d'haver d'utilitzar auriculars (ell ha emprat el mot "pinganillos") al Senat.
Naturalment, el fet que José María Aznar –segons han informat els mitjans de comunicació recentment– cobri 80.000 euros anuals i vitalicis –com els cobra també Felipe González– pel fet d'haver estat president del Govern i per dedicar-se a posar l'Estat espanyol en ridícul allà on va, i que alhora cobri 600.000 euros d'una potent empresa editorial per tres llibres que fan vergonya de llegir, o que cobri 30.000 euros per cada conferència per exposar idees arnades i perillosament demagògiques, i que a més hagi estat contractat per ENDESA com a assessor –és a dir, per no fer res– amb un sou de 200.000 euros anuals, a part d'ostentar altres assessories i beneficis –Felipe Gonzáles en cobra 126 000 com a assessor de Gas Natural–, això sí que deuen ser diners ben gastats i una exhibició d'austeritat i prudència econòmica en un context de crisi! De segur que els ciutadans li agraeixen serveis tan útils i tan desinteressats!
Però, és clar, gastar 60.000 euros l'any perquè les llengües oficials de l'Estat espanyol comparteixin un 0,00001 de l'espai que el castellà controla en exclusiva –i amb prepotència excloent– és una despesa que l'Estat no es pot permetre.
La campanya centralitzadora s'ha començat, i serà l'eix vertebral de bona part del discurs polític dels pròxims mesos o dels pròxims anys.
I encara bo, si fos un discurs polític, perquè l'intercanvi democràtic d'idees i d'argumentacions no ha de molestar ningú. Però, no ens enganyem, serà tota una altra cosa. El desvergonyiment centralista del PP i de l'espanyolisme cavernari ja ho han anunciat.
I el pregoner que han triat és el pitjor presagi.
Josep A. Vidal
. Ligações
. A Mesa pola Normalización Lingüística
. Biblioteca do IES Xoán Montes
. encyclo
. cnrtl dictionnaires modernes
. Le Monde
. sullarte
. Jornal de Letras, Artes e Ideias
. Ricardo Carvalho Calero - Página web comemorações do centenário
. Portal de cultura contemporânea africana
. rae
. treccani
. unesco
. Resistir
. BLOGUES
. Aventar
. DÁ FALA
. hoje há conquilhas, amanhã não sabemos
. ProfBlog
. Sararau