Després de la Consulta: el dret a decidir
Aquest espai està dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als qui segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i els altres.
La consulta sobre la independència de Catalunya ha arribat a Barcelona després d'un any i mig de recorregut pels diferents municipis del país. En les pàgines d'Estrolabio, Pedro Godinho ha comentat i explicat amb precisió aquesta trajectòria i la importància de la convocatòria dels barcelonins a les urnes. Els comentaris que ha suscitat el seu article demostren l'interès amb què s'ha seguit en aquest espai l'evolució de la jornada del 10 d'abril.
Com en la magna manifestació del 7 de juliol del 2010, també en aquest cas ha estat la societat civil la que s'ha mobilitzat. Potser rau aquí el fet més extraordinari i l'èxit més impressionant de la jornada. La Consulta, a la qual se li ha negat el dret de dir-se referèndum, ha mobilitzat a Barcelona i en el total de les consultes celebrades arreu del país milers de voluntaris; hi han assistit cinquanta-un observadors internacionals a Barcelona que s'han afegit als que van presenciar les consultes anteriores fins a totalitzar-ne cent cinquanta. I han emès el seu vot, també a Barcelona, més de dues-centes cinquanta mil persones, el 89,7 % de les quals van fer seva l'opció del "sí". En total, a Catalunya, han participat en les diferents consultes prop de nou-centes mil persones, el 91,74 % de les quals han votat "sí". Els resultats amb detall per municipis i per demarcacions es poden consultar a http://www.elpunt.cat/canals/politica/consulta-independencia/resultats-consulta-independencia.html.
La Consulta ha estat un èxit molt important. Però, mentre que, amb la seva actitud i els seus comentaris els partits polítics d'àmbit estatal han mirat de marcar distàncies, trivialitzar o blasmar la iniciativa amb els arguments inconsistents de sempre, els partits d'àmbit català, a més de marcar territori, no han pogut evitar haver de definir-se. Diguin el que diguin els partits polítics de qualsevol costat i tendència, la Consulta arrodoneix aquell punt d'inflexió que va marcar la manifestació multitudinària del juliol, poc després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya. D'aleshores ençà, l'invent polític del postfranquisme, l'anomenat Estat de les Autonomies, està esgotat com a projecte polític. La crisi econòmica i les maniobres de l'Estat espanyol per desviar el seu dèficit carregant-lo al compte de les Comunitats Autònomes proporciona, a més, la coartada necessària per una virada centralista i de desnaturalització de les Comunitats i, especialment –amb el pretext de l'homologació i l'evitació de greuges comparatius– de Catalunya.
Des del govern de l'Estat s'ha tret foc a la consulta dient que "no és vinculant" i què "no té valor jurídic". És a dir, que, al capdavall, no han dit res. Perquè la discusió i el debat i l'opinió i la crítica no són mai vinculants; i és clar que no! Però això no els treu significació ni importància. La discrepància no vincula però "obliga" al posicionament dels antagonistes. I el discurs polític pel que fa a l'argumentació en què es basa el concepte constitucional de l'Estat s'enfronta al dilema d'haver de redefinir-se, perquè ha de rebatre un argumentari que es fonamenta sobre tesis que, fins ara i mentre s'ha pogut mantenir el miratge de la Transició, no s'havien tret al debat polític amb la claredat i la contundència amb què ara es fa. Ni amb un recolzament tan gran de la societat civil, ni amb un espectre argumental tan divers. Perquè si fins ara la dominància en l'argumentació independentista eren la nació, la història i la llengua, ara hi destaca el projecte polític de futur (el "volem ser" per damunt de l'"hem estat"), la voluntat integradora d'una societat diferent i diferenciada, la capacitat de desenvolupament i creixement econòmic i la convicció que les bases damunt les quals s'ha pretès construir la convivència amb Espanya són un dogall que coarta les possibilitats de desenvolupament social i econòmic de Catalunya.
Naturalment que la consulta a més de no ser vinculant, com hem vist, no té valor jurídic. A aquest argument hi hauríem de respondre amb un estirabot, tot recordant-los, per exemple, que tampoc les revolucions –penseu en la que us vingui més de gust– no en tenen, de valor jurídic. Tampoc no era vinculant ni tenia valor jurídic la lluita social pel dret de vot de les dones, ni moltes de les accions que es fan en defensa dels drets humans, o de la defensa del medi ambient; ni el tenia tampoc la lluita contra l'esclavisme, que sí era un sistema legal, establert amb ordenances i jurisprudència vinculant... Res del que en la història, passada o recent, ha subvertit un sistema, un ordre establert no ha tingut mai valor jurídic... Però, mireu la història: n'és plena d'iniciatives que, sense valor jurídic ni capacitat vinculant, han defensat la raó contra el despropòsit –i de vegades també el despropòsit contra la raó– i han aconseguit els seus objectius i, en el millor dels casos, han desemmascarat la injústicia, l'abús de poder, l'opressió i l'atac a les llibertats de les persones i dels pobles.
Des del govern o des dels partits polítics poden continuar amb els seus arguments arnats i displicents, però la Consulta sobre la Independència ha fet evident, a Catalunya, amb rigor i claredat, una opinió, una voluntat, un sentiment i uns arguments que no es poden ignorar i que no solament no poden quedar al marge del debat polític, sinó que obliguen a reformular la reflexió i l'anàlisi polítiques diferentment.
Demà dimecres, 13 d'abril, el Parlament de Catalunya ha de votar les esmenes a la totalitat presentades pel Partit Socialista de Catalunya (PSC), el Partit Popular (PP) i Ciutadans contra el Projecte de Llei de Proclamació Unilateral d'Independència presentat per Solidaritat per la Independència (SI). Naturalment, les tres forces polítiques que han presentat les esmenes a la totalitat votaran contra el Projecte de Llei; Convergència i Unió se n'abstindrà, probablement, i el Projecte no prosperarà ni podrà ser debatut al Parlament, perquè la resta de la cambra (IC, ERC i SI) no aconseguiran de tòrcer aquest resultat, atès que no tenen la capacitat numèrica necessària ni, en algun cas, la voluntat de fer-ho. I això anirà així malgrat que membres molt significats de CiU –la Coalició que té en aquesta legislatura la majoria parlamentària i el Govern– i molts militants i votants d'aquesta formació han participat en la Consulta sobre la Independència i s'han arrenglerat amb el "sí". Com ho han fet també molts militants del PSC. No hi haurà llibertat de vot, i els parlamentaris quedaran obligats a la decisió de la direcció dels partits respectius.
És aquesta una peculiar característica de les democràcies que tenim, per ara i mentre la democràcia no vagi més enllà: l'opinió dels ciutadans, les manifestacions massives, les consultes, els arguments... no són vinculants, però les decisions de la directiva dels diferents partits és vinculant fins i tot en l'exercici del vot.
Precisament per això la consulta sobre la Independència és un fet extraordinari i una lliçó de gran abast històric per als qui sàpiguen llegir la Història dia a dia. No només pels seus resultats, sinó per la manera com s'ha produït.
Josep A. Vidal
El Parlament de Catalunya haurà de debatre la proposició de Llei de Proclamació de la Independència
Aquest espai està dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als qui segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i els altres.
Recentment la mesa del Parlament de Catalunya ha admès a tràmit la proposició de Llei de declaració d'independència de Catalunya, presentada per Solidaritat Catalana per la Independència.
Malgrat que els grups majoritaris a la cambra estan en contra de la proposta o bé no hi votaran a favor, i, per tant, la proposició de Llei no s'aprovarà, per primera vegada la posibilitat de declaración unilateral d'independència haurà de ser debatuda per la cambra legislativa catalana. Naturalmente, hi haurà maniobres per impedir que s'arribi a aquest debat, i les forces nacionalistes espanyoles blasmaran la iniciativa, probablement, fins a l'insult. Però en si mateix, aquest fet és rellevant i té un valor històric perquè marca un punt d'inflexió en l'enfrontament i la situació d'incompatibilitat a què ens ha portat la manca de visió política de l'Estat espanyol i de les seves conviccions federalistes o de respecte democràtic a la diversitat.
Per això, oferim aquí als lectors d'Estrolabio un extracte de la Proposició de Llei de Declaració d'Independència de Catalunya.
Josep A. Vidal
Proposició de Llei de declaració d'independència de Catalunya
ANTECEDENTS
Estableix l’article 1.2 de la Carta de l’Organització de les Nacions Unides, que els propòsits de les Nacions Unides són “Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte en el principi de la igualtat de drets i el de la lliure determinació dels pobles”. A l’article 55 diu: “Amb el propòsit de crear les condicions d’estabilitat i benestar necessàries per les relacions pacífiques i amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i el de la lliure determinació dels pobles, l’organització promourà:
a) Nivells de vida més elevats, treball permanent per a tothom i condicions de progrés i desenvolupament econòmic i social;
b) La solució de problemes internacionals de caràcter econòmic, social i sanitari, i d’altres problemes relacionats; i la cooperació internacional en l’ordre cultural i educatiu; i
c) El respecte universal als drets humans i les llibertats fonamentals de tothom, sense distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat de tals drets i llibertats”
De manera reiterada, el Parlament de Catalunya ha aprovat resolucions sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya, exercint així competència en aquesta matèria, que ha assumit com a pròpia. [...]
Finalment, cal tenir present la Sentència del Tribunal Penal Internacional referent a Kosovo, on per primera vegada es reconeix que la Declaració Unilateral d’Independència s’ajusta a la legalitat internacional.
EXPOSICIÓ DE MOTIUS
La pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol ha portat la Nació catalana a una profunda crisi moral, cultural, econòmica, institucional i d’identitat.
L’agressió que ha significat la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut ha confirmat que l’autonomisme condemna el país a l’extinció i que la relació amb Espanya no és fruit d’un pacte entre iguals sinó d’una situació de dominació. Després de més de trenta anys de règim constitucional espanyol, una majoria de la societat catalana ja expressa inequívocament la seva voluntat de superar el sistema autonòmic i constituir un Estat català al si de la Unió Europea.
La independència de Catalunya és l’única alternativa viable per a la continuïtat del projecte nacional català i per garantir el benestar dels catalans i les catalanes, davant d’una Espanya pètria decidida, com sempre, a uniformitzar les nacions no espanyoles i assimilar-les, i en la qual qualsevol temptativa federal, de recuperació estatutària, o de concert econòmic, tenint en compte la impossibilitat de reformar la Constitució, representa una fantasia irrealitzable, una aventura irresponsable perquè depèn de la voluntat dels espanyols. Només la independència és assolible, perquè només la independència depèn exclusivament de la voluntat majoritària del poble català.
La sentència del Tribunal Constitucional culmina la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. El procés va començar amb el Cop d'Estat del 23 de febrer de 1981 i ha frustrat les esperances posades en el restabliment de la Generalitat abolida el 1714 i el retorn del seu President a l’exili des de 1939.
La modificació unilateral de l'Estatut aprovat pel poble català en referèndum fa impossible restablir-lo amb cap altra llei, ni cap altra mesura. Només queda la submissió a l’acte de força espanyol i resignar-se a ser una mera regió espanyola, o acollir-se a la legalitat internacional per proclamar la independència.
La reducció de Catalunya al règim autonòmic general s'ha aplicat, sobretot, en el finançament de la Generalitat i la manca de despesa pública estatal a Catalunya. Aquest fet ha provocat un dèficit crònic insostenible a la balança fiscal entre Catalunya i l'Estat Espanyol, més del 10% del PIB anual, uns 22.000 milions d’euros (3.000 euros per català i any que se’n van a Espanya i no tornen a Catalunya).
A causa d’aquest dèficit la crisi catalana és la més greu dels països industrials d’Europa. A 30 de juny de 2010 hi havia 676.000 aturats al nostre país, un 17,71% de la població activa. La mitjana d'atur dels països de la zona euro era del 10%; el País Basc, que no pateix l’espoli gràcies al Concert Econòmic, tenia una taxa del 10,4%. Sense espoli fiscal, a Catalunya hi hauria 280.000 aturats menys.
Catalunya no sortirà de la crisi econòmica fins que no esdevingui un Estat de la Unió Europea. [...]
Des de 1978 ha continuat la minorització de la llengua i la cultura catalana perquè Espanya no reconeix la territorialitat de la llengua i cultura catalana.
La Constitució espanyola tracta els catalans com a minoria lingüística dins el seu propi país. Només la immersió lingüística a les escoles aplicava el principi de la territorialitat, però aquesta mesura ja ha estat invalidada per les sentències del Tribunal Suprem espanyol que ordenen la reintroducció de la llengua castellana en tot l’ensenyament.
La llengua i la cultura catalana es troben en una situació límit que no garanteix la seva supervivència. Només un Estat propi pot invertir la tendència a la minorització a què ens aboca la dependència.
Tot altre projecte que no sigui la proclamació unilateral de la independència és inviable i generarà impotència i frustració. Només la proclamació d’independència és viable perquè significa construir una nova legalitat amb el vot de 68 diputats catalans i ha estat avalada per la Cort Internacional de Justícia de l’ONU.
El poble català ja ha reaccionat front als poders espanyols que busquen enterrar la seva voluntat d’existir, i ja s’ha pronunciat en les consultes populars sobre la independència amb més de 500 comissions locals, més de 50.000 voluntaris i més de mig milió de vots per la independència, i amb l’espectacular manifestació de 10 de juliol de 2010 en la qual més d’un milió de ciutadans es rebel·laven contra la decisió del Tribunal Constitucional tot reclamant la independència.
PROPOSICIÓ DE LLEI
Article 1.
Catalunya és una Nació.
Article 2.
El poble de Catalunya és l’únic titular de la sobirania nacional.
Article 3.
El Parlament de Catalunya és el representant democràticament elegit del poble de Catalunya.
Article 4.
El poble de Catalunya no renuncia ni ha renunciat mai al dret a l’autodeterminació, a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat.
Article 5.
El Parlament de Catalunya es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a determinar lliurement el seu futur.
Article 6.
La sobirania nacional del poble de Catalunya és el fonament del futur Estat sobirà i independent de la Nació catalana.
Article 7.
La decisió de declarar la independència li correspon al poble de Catalunya com a titular de la sobirania nacional, i al Parlament de Catalunya com a representant seu democràticament elegit.
Article 8.
Per mitjà d’aquesta Llei es faculta al Govern de la Generalitat a negociar el reconeixement internacional de la declaració d’independència.
Article 9.
En el termini de tres mesos a partir de l’aprovació de la present Llei es constituirà l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que treballarà perquè sigui declarada la independència al conjunt dels Països Catalans.
Article 10.
La declaració d’independència serà efectiva:
- Quan sigui aprovada la present Llei procedimental de declaració d’independència.
- Quan sigui negociada amb la comunitat internacional la forma i el moment de la declaració d’independència.
- Quan sigui declarada per una majoria absoluta de diputats en sessió solemne del Parlament de Catalunya convocada a tal efecte.
Disposició transitòria
La declaració d’independència es farà en la present legislatura quan es compleixi allò que disposa l’article 10 de la present Llei.
Palau del Parlament, 2 de febrer de 2011
Alfons López i Tena
Representant del Subgrup de Solidaritat Catalana per la Independència
editado por Luis Moreira em 13/02/2011 às 23:53link | favorito
Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal
________________
Algunas de las otras fuerzas parlamentarias integran también, abundantemente, afiliados y votantes que consideran irrenunciables las cuestiones identitarias. Algunos, como el Partit Socialista de Catalunya (PSC), hoy ligado al PSOE, defienden sobre todo la vía federalista; otros como Esquerra Republicana, optan por buscar la independencia por la vía del referéndum; otros, como Iniciativa per Catalunya Verds, optan también por el federalismo, sólo Solidaritat Catalana per
Frente a estos partidos, que, en una proporción más o menos significativa, abren espacio a la defensa identitaria, están los partidos españolistas, que son básicamente el Partido Popular (PP) y Ciutadans (C's), a pesar de que el PSC-PSOE e IC incorporan también un número importante de votantes españolistas a los que, por sus opciones ideológicas de izquierdas, repugna votar por el PP o por C's, aunque coinciden con estos partidos en la defensa de la vía españolista frente a la vía catalanista. El rasgo más curioso de los partidos defensores del españolismo es que, aunque defienden a ultranza del nacionalismo español, se autoproclaman catalanes y defensores de "la única vía política posible ", que es la integración" subordinada "de Cataluña –una Cataluña provinciana– en España –una España grande y uniforme. Quiere esto decir que la noción identitaria está tan arraigada en la sociedad catalana que incluso los partidos españolistas y anticatalanistas necesitan presentarse como partidos "catalanes".
En conclusión, hoy podemos decir que la opción independentista ha cobrado fuerza en la sociedad catalana. Pero, no nos engañemos, el independentismo tiene que recorrer todavía un largo camino hasta arraigar en la sociedad catalana con la fuerza necesaria para convertir su propuesta en algo más que un deseo. En política, y sobre todo cuando se nada contracorriente, los errores se pagan caros, y el error en la defensa de la independencia de Cataluña sería confundir el deseo con la realidad. Y la realidad es que, pese a que el pueblo de Cataluña está cansado de recibir agravios y menosprecios totalmente injustos e injustificados..., el independentismo no tiene aún la solidez ni la capacidad de cohesión social necesarias para cambiar el estatus político del país.
Hay que tener en cuenta, además, que Cataluña es tradicionalmente, en el conjunto del Estado, la nación de donde han surgido las propuestas más válidas y voluntaristas para la cohesión política de España. Ninguna otra nación española ha hecho nunca un esfuerzo de conciliación y armonización similar sobre la base del respeto identitario y de la colaboración democrática. Una gran parte de la población catalana tiene propensión entendimiento ya las fórmulas de encaje con España. En esto, la sociedad catalana es más terca de lo que la experiencia y la realidad aconsejan. Las quejas, tan justificadas, tan legítimas y tan persistentes como los agravios que las motivan, a menudo pierden fuerza cuando alguien plantea una nueva posibilidad de entendimiento, aunque la experiencia nos debería haber enseñado que, con el Estado español –como nos ha pasado históricamente con el Estado francés o con Inglaterra y otras potencias europeas– siempre salimos escaldados.
Por ello, la explosión independentista no da nunca la medida ni el alcance real del independentismo en Cataluña. Y a la hora de hacer pronósticos, hay que ser prudentes y comedidos. Las estrategias del independentismo no se establecerán a corto plazo, a pesar de que es necesario empezar ya el camino.
El Estado español no ha seguido hasta ahora la estrategia adecuada, en parte porque no se entiende a sí mismo, porque fundamenta su identidad en una falsa noción de sí mismo. Pero, a pesar de estar equivocado, persistirá en el error y conseguirá sin dificultad las complicidades internacionales necesarias para contrarrestar el avance independentista en Cataluña. Por eso el independentismo catalán necesita construir sólidamente su argumentación ante el mundo, explicarse con solvencia y convertirse en un referente de confianza y acreditado ante la misma sociedad catalana, de manera transversal e interclasista.
El independentismo ha crecido en Cataluña y está presente com un eje transversal en la política parlamentaria, pero no hay ningún indicio que permita augurar la independencia a corto o medio plazo. Por lo tanto, si queremos avanzar en esta dirección, hay que trabajar mucho y muy bien, con realismo y con la mayor objetividad posible, porque el camino será, probablemente, largo y difícil.
Dia 11 de Setembro - Diada nacional de Catalunya - Dia Nacional da Catalunha
L'onze de setembre del 1714, Barcelona, fortament assetjada per les tropes de Felip d'Anjou comandades pel duc de Berwick i traïda i abandonada per les potències europees, queia sota l'assalt de l'exèrcit borbònic. Aquella data és, encara avui, un punt de referència per als catalans, que n'han fet la Festa Nacional de Catalunya. Hi ha qui diu que celebrem una derrota, i n'hi ha també que afegeixen o fan entenedor que els pobles que celebren derrotes han perdut la capacitat de fer-se un lloc propi en la història. No és pas així; els catalans no celebrem cap derrota, perquè les derrotes les celebren els vencedors. Els vençuts commemorem (és a dir, "compartim la memòria") un fet que ens diu clarament qui som, d'on venim i quins camins hem transitat, alhora que ens empeny a la reflexió de cap on volem anar i ens porta a compartir també l'esforç de fer i aconseguir un projecte per al nostre país.
Així, doncs, en tancar-se el cercle, els extrems es toquen: d'on venim i on volem anar.
Som una nació i volem ser una nació.
El 1714, però, és la data de referència de la pèrdua de les nostres llibertats. D'aleshores ençà hem estat una nació sense Estat i en un medi que ens ha fet pagar amb hostilitat manifesta no només cada intent de reivindicar la nostra identitat nacional i cultural, sinó fins i tot qualsevol mostra de singularitat per molt simple que fos.
A tall d'anècdota, un fet que no deixa de ser significatiu: Si recentment els nacionalistes espanyols han muntat un ciri per la pronunciació del Parlament de Catalunya contra les "corrides de toros", fa cosa d'un segle i mig, el governador civil de Barcelona va prohibir les corrides a la ciutat perquè considerava que els ciutadans hi posaven massa entusiasme i s'hi havien produït aldarulls per la mala qualitat del bestiar. I la prohibició es va fer efectiva amb l'aquiescència del govern espanyol, naturalment. En aquell moment van ser els catalans els qui van denunciar el fet discriminatiu respecte de la resta del Regne, però va ser inútil, i les corrides van continuar prohibides fins que els empresaris taurins van reclamar al govern indemnitzacions econòmiques per les pèrdues que la mesura els ocasionava. Això va fer que fossin autoritzades novament, però amb l'argument de l'autorització el govern va denegar les compensacions econòmiques que els perjudicats havien reclamat.
El fet que acabo de narrar succintament és, en la perspectiva històrica, trivial. Però serveix perfectament per representar el paradigma de les actituds d'hostilitat amb què se solen rebre les manifestacionsde singularitat dels catalans, fins i tot les més banals.
La pèrdua de la nostra independència no és, però, un fet extraordinari en el conjunt de les nacions. La majoria dels territoris avui integrats en els estats moderns han seguit una història semblantment arbitrària: una batalla, una herència règia, la dot matrimonial d'un príncep, un cop de fortuna, un caprici o un tractat han servit secularment per dibuixar o esborrar fronteres i llibertats. En alguns casos s'ha aconseguit amb el temps generar unions harmòniques, països integrats, identitats plurals perfectament assumides; en d'altres casos, s'han perpetuat l'antagonisme, l'enfrontament i els sentiments irreconciliables. En el nostre cas, el de Catalunya vull dir, mai no hem deixat de "saber-nos" vençuts. Dic "saber-nos", que no vol dir "sentir-nos". La raó, o una de las raons –potser la principal- és clara: la derrota de Catalunya el 1714 va significar literalment el naixement del Regne d'Espanya. Mai abans cap rei no havia pogut dir-se "rei d'Espanya". Per això aquella victòria fou congènita per a Espanya, i per això Espanya no ha volgut renunciar mai a la seva posició de vencedor i no ha deixat mai d'actuar com a tal. I la pervivència de l'esperit de victòria comporta la necessària pervivència dels vençuts.
No estic pas dient que abans d'aquella data no existís Espanya. Existia i se'n parlava sovint, però no era pas un Estat, ni era un Regne, per molt que hi hagués un sol monarca. L'Espanya "una" neix amb la pèrdua de les llibertats catalanes. Sense aquesta victòria prèvia, que havia estat buscada obstinadament al llarg del segle XVII pels Habsburgs castellans i els seus validos, l'Espanya que ha arribat fins als nostres dies no hauria existit ni hauria estat possible. Potser sí que avui dia existiria Espanya, però seria probablement una Espanya diferent, nascuda d'una altra manera, sense l'estigma del "vencedor"... Dic estigma, perquè és precisament d'aquesta identidad assumida per mitjà de la "victòria" d'on neix el sentiment profund, probablement inconscient, del nacionalisme espanyol. I del mateix pou d'on neix l'orgull espanyol –aquest que s'ha exhibit sense cap contenció a partir dels èxits de la "Roja"- és d'on neixen alhora l'expressió arrogant, l'autarquia despectiva i les pors que alimenten els nacionalistes espanyols, ja siguin o es diguin de dretes o d'esquerres. En la seva consciència hi ha el sentiment atàvic –i els sentiments no necessiten ni argumentació ni convenciment– que la recuperació de les llibertats dels catalans, la recuperació i l'exercici de la nostra identitat nacional significaria la fi d'Espanya, si més no de l'única Espanya que ells són capaços de reconèixer encara que ni existeixi ni hagi existit mai com ells la pensen.
"España se rompe" és la consigna de la caverna del nacionalisme espanyol que expressa l'amenaça i el perill més grans, alhora que expressa una por ancestral i incapacitadora, que impedeix pensar, analitzar els problemes i cercar propostes de concòrdia i solucions.
Són freqüents les manifestacions de polítics, intel•lectuals i gent comuna contra el "separatisme", perquè, és clar, en un món cada cop més global –diuen– les voluntats disgregadores, particularistes o separatistes són un anacronisme. El separatisme –insiteixen– és anar contra la dinàmica del temps, contra el progrés, contra un esperit d'obertura i universal. I un cop dit això es queden tan contents i satisfets com si haguessin dit alguna cosa i es permeten anatematitzar tothom que no pensi com ells. I és que, com hem dit abans, el sentiment no necessita anàlisi crítica ni arguments. És per això que no s'adonen que no és de "separatisme", que es parla, sinó d'independència i, indefectiblement, de llibertats.
El progrés de la humanitat es mesura en àtoms de llibertat. És el creixement de les llibertats, expressat en el reconeixement de drets i deures dels ciutadans i l'esforç per fer-los extensius a tots els pobles i a totes les persones, el que expressa el progrés global de la societat humana. I no m'estic referint a aquella llibertat individualista i anacrònica segons la qual la llibertat de l'un acaba on comença la de l'altre, sinó a una llibertat solidària en la qual la llibertat de l'un comença on comença la de l'altre. Perquè la "meva" o la "teva" llibertat són una fal•làcia si no neixen del compromís radical i irrenunciable amb la llibertat de l'altre i dels altres. Per això, dir que s'està en contra del separatisme és no dir res. Perquè, si acceptem com a premissa el dret a la llibertat, veurem que el que cal debatre no la separació, sinó sobre quines bases s'estableixen les unions. És d'això del que parlem, i qui ho aprofita per parlar de separatismes és que no vol, no sap o no li interessa mirar cara a cara el problema que es debat.
Catalunya vol establir lliurement els seus vincles, els seus compromisos, elegir les seves fidelitats. I això, en el nostre món i fins i tot en el nostre entorn més pròxim, no és només una aspiració de Catalunya.
És hora de preguntar-se si el concepte d'Estat –i les estructures de poder associades a aquest concepte– que hem heretat del passat continuen sent vàlides per al món actual, en el qual han passat, estan passant i és necessari que passin encara, i de manera imminent, moltes coses. Els organismes internacionals o supraestatals són, cada vegada més, referència obligada per als estats. És hora de preguntar-se si el model –o els models– d'Estat i les estructures estatals heretats del jacobinisme serveixen per afrontar els reptes, no ja del futur, sinó del present. L'Estat ha de ser un sistema de garanties que s'insereix en un sistema de relacions –de gran complexitat en totes les dimensions– en el qual sigui capaç moure's i articular-se amb la flexibilitat necessària per respondre adequadament i amb eficàcia als fets i a les dinàmiques de la història.
És precisament la defensa ultramontana de l'estat jacobí i dels esquemes mentals en què es fonamenta allò que va contra la història i el progrés, perquè va contra el desenvolupament de les llibertats.
Catalunya viu un moment políticament complicat, però de gran interès. Són molts els reptes que té plantejats la societat catalana a tots els nivells. I en la cerca de camins, solucions i alternatives, en l'elaboració de programes i planificacions, i en l'aplicació de polítiques concretes i necessàries, i en un miler de coses més, els catalans no volem continuar sent ni comparses, ni convidats, ni espectadors, ni subalterns... És a nosaltres que ens competeix la nostra societat, som nosaltres els qui hem de decidir què fem amb la nostra llengua i amb la nostra cultura, naturalment. Però, també som nosaltres els qui hem de decidir què fem amb la nostra economia i amb la nostra societat, i amb el nostre territori, i amb les nostres infraestructures, i amb les nostres relacions comercials, i amb les nostres relacions amb els altres països i la manera com establim els lligams amb els pobles veïns i amb el món. No reivindiquem cap separatisme –llevat potser de la caverna del nacionalisme català, que també existeix i que pot ser tan obtusa com la del nacionalisme espanyol, encara que parteixi de posicions identitàries i de força diferents–: allò que reivindiquem és la llibertat que ens correspon com a poble per incorporar-nos al sistema de relacions que ens pertoca com a nació des de posicions d'igualtat de drets, de posicions, de capacitats i de competències.
Onze de Setembro. Dia Nacional da Catalunha
Em onze de setembro de 1714, Barcelona, fortemente assediada pelas tropas de Filipe de Anjou, sob o comando do duque de Berwick, atraiçoaada e abandonada pelas potências europeias, caía sob o assalto so exército bourbónico. Esta data é, ainda hoje, um ponto de referência para os catalães, que a transformaram na Festa Nacional da Catalunha. Há quem diga que celebramos uma derrota e há também os que acrescentam ou dão a entender que os povos que festejam derrotas perderam a capacidade de ter um lugar próprio na História. Não é assim; nós, os catalães, não festejamos nenhuma derrota, pois as derrotas são os vencedores quem as festejam. Nós, os vencidos comemoramamos (ou seja, "partilhamos a memória")de um facto claramente quem somos. de onde vimos e que caminhos percorremos, ao mesmo tempo que nos leva a reflectir para onde queremos ir e nos leva também a partilhar o esforço de construir e de conseguir um projecto para o nosso país.
Assim pois, ao fechar-se o círculo, os extremos tocam-se: de onde vimos e para onde queremos ir.
Somos uma nação e queremos ser uma nação.
No entanto, 1714 é a data de referência da perda das nossas liberdades. Desde então somos uma nação sem Estado e num meio que nos fez pagar com manifesta hostilidade, não só cada tentativa de reivindicarmos a nossa identidade nacional e cultural, como também qualquer demonstração de singularidade, por mais simples que ela seja.
Em jeito de anedota, refiro um facto que não deixa de ser significativo: se recentemente os nacionalistas espanhóis ergueram as mãos ao céu devido à decisão do Parlamento catalão contra as "corridas de touros", há aproximadamente um século e meio o governador civil de Barcelona proibiu as corridas na cidade por considerar que os cidadãos as viam com demasiado entusiasmo e que isso dera lugar a distúrbios causados pela má qualidade do gado. Naquele momento foram os catalães que denunciaram o facto discrimanitivo relativamente ao resto do reino, mas foi inútil e as corridas continuaram proibidas até que os empresários taurinos exigiram ao governo indemnizações pelos prejuízos que esta medida lhes provocava. As corridas foram de novo autorizadas, mas, com o argumento da autorização, o governo não atribuiu as compensações económicas que os prejudicados tinham reclamado.
O facto que acabo de sucintamente narrar é, na perspectiva histórica, trrivial. Mas serve perfeitamente para representar o paradigma das atitudes de hostilidade com que são habitualmente recebidas as manifestações de singularidade dos catalães, inclusivamente as mais banais.
A perda da nossa independência não é, no entanto, um facto extraordinário no conjunto das nações. A maioria dos territórios hoje integrados nos estados modernos seguiram uma história similarmente arbitrária: uma batalha, uma herança régia, o dote matrimonial de um príncipe, um golpe de sorte, um capricho ou um tratado, serviram secularmente para desenhar ou para apagar fronteiras e liberdades.
Em alguns casos, conseguiu-se com o tempo gerar uniões harmoniosas, países integrados, identidades plurais perfeitamente assumidas; noutros casos perpetuou-se o antagonismo, o confronto e os sentimentos irreconciliáveis. No nosso caso, no caso da Catalunha, nunca deixámos de «nos saber vencidos». Quando digo «saber», não quero dizer «sentir». A razão, ou uma das razões - talvez a principal - é a clara: a derrota da Catalunha em 1714, significou literalmente o nascimento do Reino de Espanha. Nunca antes ninguém se pudera chamar "rei de Espanha". Por isso, essa vitória foi congénita para a Espanha, pelo que a Espanha nunca quis renunciar à sua posição de vencedora, nunca deixando de actuar como tal. E a sobrevivência do espírito de vitória, acarreta a correspondente sobrevivência dos vencidos.
Não estou a afirmar que antes dessa data não existisse a Espanha. Existia e usava-se frequentemente essa designação. Mas não era um Estado, en um Reino, mesmo havendo apenas um monarca. A Espanha «una» nasce com a perda das liberdades catalãs. Sem esta vitória prévia, que fora pertinazmente procurada ao longo de todo o século XVII pelos Habsburgo castelhanos e pelos seus validos, a Espanha que chegou até aos nossos dias não teria existido nem teria sido possível. Talvez hoje existisse Espanha, mas provacelmente seria uma Espanha diferente, nascida de outra maneira, sem o estigma do "vencedor"... Digo estigma, por ser precisamente desta identidade assumida através da "vitória" que nasce o sentimento profundo, provavelmente inconsciente, do nacionalismo espanhol. E do próprio poço onde nasce o orgulho espanhol - esse mesmo que se exibiu sem contenção a partir dos êxitos da "Roja" - é também onde se gera a expressão arrogante, a autarquia despreziva e os medos alimentados pelos nacionalistas espanhóis, quer sejam ou se digam de direita ou de esquerda. Na sua consciência perdura o sentimento atávico - e os sentimentos não precisam de argumentação nem de convencimento - de que a recuperação das liberdades dos catalães, a recuperação e o exercício da nossa identidade nacional signiificaria o fim da Espanha - pelo menos da única Espanha que eles são capazes de reconhecer, embora seja inexistente ou nunca tenha existido da forma que eles a pensam.
"A Espanha desfaz-se" é a palavra de ordem da caverna do nacionalismo espanhol, exprimindo a ameaça e o perigo maiores, ao mesmo tempo que exprime um medo ancestral e incapacitante, que impede de pensar e de analisar os problemas, de procurar propostas de concórdia e soluções.
São frequentes as manifestações de políticos, intelectuais e de gente comum contra o "separatismo", porque, claro, num mundo cada vez mais global - dizem - as aspirações desagregadoras, particularistas ou separatistas são um anacronismo. O separatismo - insistem - é ir contra a dinâmica do tempo, contra o progresso, contra um espírito de abertura universal. E, dito isto, ficam tão contentes e satisfeitos como se tivessem dito alguma coisa. E permitem-se anatematizar todo aquele que não pense como eles. E, como disse antes, o sentimento não precisa de análise crítica nem de argumentos. É por isso que não se apercebem de que não se está a falar de "separatismo", mas sim de independência e, indefectivelmente, de liberdades.
.
O progresso da humanidade mede-se em átomos de liberdade. É o crescimento das liberdades, expresso no reconhecimento de direitos e deveres dos cidadãos e o esforço para os tornar extensivos a todos os povos e a todas as pessoas, que retrata o progresso global da sociedade humana. E não estou a referir-me a essa liberdade individualista e anacrónica, segundo a qual a liberdade de um termina onde começa a liberdade do outro, mas sim a uma liberdade solidária em que a liberdade de um começa onde começa a do outro. Porque a «minha» liberdade ou a «tua» são uma falácia caso não nasçam do compromisso radical e irrenunciável com a liberdade do outro e a dos outros. Por isso, dizer-se que se está contra o separatismo é não dizer nada. Porque se aceitamos como premissa o direito à liberdade, veremos que o que há a debater não é a separação, mas saber sobre que bases se devem as uniões estabelecer, É disto que estamos a falar e quem o aproveitar para falar de separatismos é porque não quer, não sabe ou não lhe interessa olhar de frente o problema que se debate.
A Catalunha quer estabelecer livremente os seus vínculos, os seus compromissos, escolher as suas fidelidades. E isso no nosso mundo e inclusive na nossa proximidade, não constitui apenas uma aspiração da Catalunha.
É o momento de se perguntar se o conceito de Estado - as estruturas de poder associadas e esse conceito - que herdámos do passado continuam a ser válidas para o mundo actual, no qual se passaram, passam e é necessário que continuem ainda a passar-se e de maneira iminente, muitas coisas. Os Organismos internacionais ou supraestatais são, cada vez mais, referência obrigatória para os estados. É por isso o momento de se perguntar se o modelo - ou modelos - de Estado e as estruturas estatais herdadas do jacobinismo servem para enfrentar os desafios, não os do futuro, mas os do presente. O Estado deve ser um sistema de garantias que se insere num sistema de relações - de grande complexidade em todas as dimensões - no qual seja capaz de se movimentar e de se articular com a flexibilidade necessária para responder adequadamente e com eficácia aos factos e às dinâmicas da história.
Aquilo que vai contra a história e contra o progresso, por ir contra o desenvolvimento das liberdades, é precisamente a defesa ultramontana do estado jacobino e dos esquemas mentais em que ele se fundamenta.
A Catalunha vive um momento políticamente complicado, mas de um grande interesse. São muitos os desafios que a sociedade catalã tem de, a todos os níveis, enfrentar. E na procura de caminhos, soluções e alternativas, na elaboração de programas e planificações, na aplicação de politicas concretas e necessárias, e em muitas e numerosas coisas mais, nós os catalães não queremos continuar a ser comparsas, nem convidados, nem espectadores, nem subalternos... É a nós que compete a nossa sociedade, naturalmente, somos nós que devemos decidir o que fazemos com o nosso idioma e com a nossa cultura. Mas somos nós também que devemos decidir o que fazemos com a nossa economia e com a nossa sociedade, e com o nosso território, e com as nossas relações com os outros países e a maneira como estabelecemos vínculos com os povos vizinhos e com o mundo. Não reivindicamos qualquer separatismo - salvo, talvez, da caverna do nacionalismo catalão, que também existe q que pode ser tão obtuso como a do nacionalismo espanhol, embora parta de posições identitárias e de força diferentes; o que reivindicamos é a liberdade a que temos direito como povo, para integrarmos o sistema de relações que desejamos construir como nação, a partir de posições de igualdade de direitos, de posições, de cpacidades e de competências.
Iberismo? - Não, obrigado! (2)
Em entrevista à agência Lusa, em Novembro de 2008, Arturo Pérez-Reverte escritor espanhol, defendeu a existência da Ibéria como país único, sem fronteiras que separem Espanha e Portugal. Entende ser «um absurdo» que os dois países vivam «tão desconhecidos um do outro». Afirma haver «uma Ibéria indiscutível que está entre os Pirenéus e o estreito de Gibraltar, com comida, raça, costumes, história em comum e as fronteiras são completamente artificiais", Para ele, o maior erro histórico de Filipe II, no século XVI, foi não ter escolhido Lisboa como capital do império. “Teria sido mais justo haver uma Ibéria, e a história do mundo teria sido diferente". Acrescentou que a Ibéria não existe de jure, mas "qualquer espanhol que venha a Portugal se sente em casa e qualquer português que vá a Espanha sente o mesmo". (..)"É uma realidade incontestável" que precisa de um empurrão social e não político para ser concretizada”(…)”. O mundo de hoje "é um lugar de grandes mudanças sociais". O " Ocidente pacífico, sereno, poderoso, com alguma coerência cultural e social do século XX não poderá continuar. O Ocidente como o entendemos está na sua etapa final"-
Numa entrevista dada ao Diário de Notícias em 2007, José Saramago defendera também a integração de Portugal em Espanha: «Não vale a pena armar-me em profeta, mas acho que acabaremos por integrar-nos» Não seria uma integração cultural,.acrescentou: «A Catalunha tem a sua própria cultura, que é ao mesmo tempo comum ao resto de Espanha, tal como a dos bascos e a galega, nós não nos converteríamos em espanhóis.» Porém, quando o jornalista pergunta se Portugal seria mais uma província de Espanha, Saramago respondeu: «Seria isso. Já temos a Andaluzia, a Catalunha, o País Basco, a Galiza, Castilla-La Mancha e tínhamos Portugal. Provavelmente (Espanha) teria de mudar de nome e passar a chamar-se Ibéria.» E os portugueses aceitariam a integração? - quis saber o jornalista: «Acho que sim, desde que isso fosse explicado».
Comparar Portugal com a Andaluzia e com Castilla-La Mancha, territórios que têm a sua cultura própria, formas dialectais de se exprimir em castelhano, mas que nunca tiveram autonomia política, é absurdo. Os casos da Galiza, da Catalunha e do País Basco são diferentes, pois são nações submetidas e aculturadas. Coisa que nós, os Portugueses que amam o seu país, não queremos que nos aconteça. E este amor não é flor de retórica, requebro de sentimento fadista ou saudosismo de descobrimentos, de esplendores passados – é o genuíno orgulho de pertencer a um povo que desde há séculos está desfasado das vanguardas culturais da Europa, mas que, com todas as imperfeições que acompanham a sua história de nove séculos, tem logrado manter o seu território, a sua língua, os seus valores culturais e a sua independência. Somos um dos estados mais antigos do mundo - o estatuto autonómico de Castilla-La Mancha? Nem a brincar.
Ficou-nos, aos europeus do século XIX, talvez relacionada com a matriz do Romantismo, a ânsia dos grandes impérios, das grandes óperas, dos grandes amores, dos magnicídios e dos suicídios espectaculares. A unificação da Itália, a da Alemanha, sob a hegemonia prussiana, a cavalgada do Império Russo na conquista das nações circundantes, são exemplos dessa ânsia de grandeza que as elites contrapunham ao populismo das ideias igualitárias do socialismo nascente, para essas elites, redutoras da grandeza histórica a que julgavam ter direito. Il gattopardo, a grande obra de Lampedusa, dá-nos um magistral fresco desse contraste de mentalidades – o ruralismo áspero da Sicília sendo afogado pela refinada cultura aristocrática ou a ela se sobrepondo, enquanto em pano de fundo a gesta unificadora de Garibaldi corria ao som das óperas de Verdi. Os intelectuais portugueses e catalães não ficaram imunes a essa tentação de grandeza, vendo os últimos na unificação peninsular uma forma de serem autónomos sem grande esforço ou sacrifício.
Os que defendem a integração de Portugal num Estado estrangeiro, isto é, que desapareça enquanto entidade nacional, não explicam como é que essa tal Espanha aumentada ou Ibéria, seria governada – por uma monarquia? Por uma República? Sou republicano convicto, penso que a maioria dos portugueses o é também. Parece-me ridículo, no século XXI, haver quem se considere e seja considerado «ungido por Deus» e com o direito de estar à frente de uma Nação. Que seus filhos e netos, mesmo que sejam atrasados mentais, tenham o mesmo direito. Quando os vejo nas revistas «do coração» ao lado de play-boys, de jogadores de futebol e suas namoradas, numa palavra, do chamado jet set, dá-me vontade de rir e espanto-me por Saramago ter podido levar a sério coisa tão risível.
Estamos na União Europeia, com decisões importantes para as nossas vidas a serem tomadas, não nos nossos pseudo-centros de poder, nas instâncias comunitárias, em Bruxelas ou em Estrasburgo. Perdemos a moeda nacional e somos obrigados a falar inglês, a língua franca dos nossos dias. Pouca independência nos resta e mesmo essa há gente que a quer hipotecar, banqueiros, empresários. Numa entrevista que aqui reproduzimos há dias, o líder político catalão Josep – Lluís Carod – Rovira dizia que Espanha lidava mal com a independência de Portugal. O que parece ser verdade. Porém, o estado espanhol cometeria um grave erro se quisesse integrar Portugal. Não lhe bastam já os problemas que tem com a Catalunha, o País Basco e a Galiza? Aliás se Portugal tivesse governantes sérios, Espanha enfrentaria um quarto problema – o da restituição de Olivença. Uma diplomacia que não fosse cobarde, exigiria essa devolução pelo menos com a pertinácia com que os governos espanhóis exigem ao Reino Unido a devolução de Gibraltar. Apesar de tudo, com menos razão do que nós.
Nota: Num comentário de valioso conteúdo histórico ao texto antecedente, o meu querido amigo António Sales admite a solução ibérica, embora a relegue para uma próxima encarnação. Nâo creio que essa integração das nações ibéricas se venha a verificar. Neste momento, Espanha começa a revelar-se um estado inviável. Russos e sérvios, por exemplo, ao imporem o seu idioma, os seus valores e interesses ás outras nações que faziam parte dos «seus» impérios, tornaram essas federações impossíveis com os contornos trágicos de que a implosão da Jugoslávia se revestiu e com o dramatismo que a resistência tchetchena assume.
Espanha com a morte do ditador e a democratização que se seguiu poderia ter retomado o processo de federação que a II República encetara e que foi em 1936 brutalmente interrompido. Isso tê-la-ia viabilizado. Mas não, os governos democráticos, do PSOE ou do PP, têm mantido a concepção arcaica, passadista de uma Espanha “una y grande”. Aboliram o fascismo, mas comem-lhe os sobejos. A Catalunha dá sinais de querer dizer Adèu Espanya. A sua eventual saída, poderá, num efeito de dominó, fazer ruir o edifício que, há cinco séculos, foi a utopia de Isabel de Castela e de Fernando de Aragão.
O futebol e a independência da Catalunha
Dissemos ontem que o FC Barcelona era um dos símbolos da Catalunha, talvez o mais visível. A relação estreita entre futebol e política, que se verifica igualmente em Portugal, assume aqui contornos diferentes, pois o Barça é o factor de união entre os catalães. Uma poderosa alavanca no esforço de erguer um estado soberano.
Em declarações prestadas à meses, Joan Laporta, presidente do FC Barcelona, campeão de futebol da liga profissional espanhola, declarou pretender ser o próximo presidente do Governo autonómico da Catalunha, a eleger no Outono. O actual executivo de coligação entre socialistas e a Esquerda Republicana Catalã, de Josep-Lluís Carod-Rovira, está desgastado, circunstância que abre caminho a um novo ciclo político. Laporta invoca a seu favor os êxitos que tem acumulado à frente do Barça. Diz Joan Laporta:
"Se eu fosse presidente lutaria para que a Catalunha dispusesse de um Estado para tomar decisões", Na mesma entrevista, o dirigente desportivo assegurou que o Barça "é o melhor instrumento para defender o país porque não está submetido a qualquer tipo de estrutura central". Em entrevista anterios, tinha apelado a que "um milhão de catalães" o seguissem para romper definitivamente os laços políticos com Madrid, dando corpo ao projecto independentista que tem encontrado no futebol um poderoso aliado. Aos fins de semana, o Camp Nou é ponto de encontro dos defensores da independência da Catalunha.
"Quero acção política, o que significa um partido político, porque o meu objectivo é que a Catalunha tenha um Estado próprio. Como somos uma nação, a Catalunha deve ter capacidade para administrar os seus recursos.»
A dúvida é sobre se Laporta criará uma força política própria para se apresentar às autonómicas ou se irá às urnas sob a sigla do Reagrupamento, associação nacionalista catalã que concorre contra os principais partidos sediados em Barcelona - a Convergência e União, o Partido Socialista da Catalunha e a Esquerda Republicana Catalã.O mundo político da Catalunha não deu grande valor a estas declarações. Para já, sublinham a ligação entre futebol e política e a ambição que alguns dirigentes bem sucedidos acalentam de prolongar na política os êxitos desportivos.
A Catalunha quer ser independente?
Porém, de 2007 até hoje, nestes três anos, a situação modificou-se. Em Outubro daquele ano, uma sondagem veio dizer-nos que apenas 30% dos catalães desejavam a independência. Ainda em Maio deste ano, 37% pronunciaram-se pela independẽncia, enquanto 41% a rejeitavam liminarmente. A decisão do Tribunal Constitucional, no seu acórdão de 28 de Junho, de considerar inconstitucionais alguns artigos do Estatuto da Catalunha, nomeadamente os que concediam ao idioma catalão pimazia sobre o castelhano, provocando grandes manifestações populares, trazendo às ruas de Barcelona mais de um milhão de manifestantes, essa decisão parece ter alterado as coisas, pois de acordo com uma sondagem recente cerca de metade dos habitantes da Catalunha defende a independência.
Pela primeira vez, o número dos adeptos da independência ultrapassa o dos que defendem que a Catalunha deve continuar politicamente ligada ao Estado espanhol, de acordo com uma sondagem levada a cabo o mês passado pelo diário barcelonês La Vanguardia.De acordo com essa sondagem, 47% das pessoas interrogadas afirmam que optariam pela independência caso este tema fosse submetido a referendo. Apenas 36% diriam que não, o que é a mais baixa percentagem de sempre neste tipo de inquéritos.Um tema apaixonante e não só para os catalães.
E vejam como é fácil compreender o catalão, tão diferente do castelhano e, por vezes, com sonoridades tão semelhantes à do português.
.Páginas
Página inicialEditorial
.Carta aberta de Júlio Marques Mota aos líderes parlamentares
Carta aberta.Dia de Lisboa - 24 horas inteiramente dedicadas à cidade de Lisboa
Dia de Lisboa.Contacte-nos
estrolabio(at)gmail.com.últ. comentários
.Livros
sugestão: revista arqa #84/85
.arquivos
.links
. Ligações
. A Mesa pola Normalización Lingüística
. Biblioteca do IES Xoán Montes
. encyclo
. cnrtl dictionnaires modernes
. Le Monde
. sullarte
. Jornal de Letras, Artes e Ideias
. Ricardo Carvalho Calero - Página web comemorações do centenário
. Portal de cultura contemporânea africana
. rae
. treccani
. unesco
. Resistir
. BLOGUES
. Aventar
. DÁ FALA
. hoje há conquilhas, amanhã não sabemos
. ProfBlog
. Sararau