Segunda-feira, 18 de Outubro de 2010

Després de 70 anys, se celebren les primeres exèquies fúnebres per Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel franquisme

Josep Anton Vidal

En un article recent en què comentava per als lector d'Estrolabio els fets del 6 d'octubre del 1934 a Catalunya i a Espanya, hi feia referència a l'assassinat del president de Catalunya Lluís Companys el dia 15 d'octubre del 1940. Se n'han complert enguany 70 anys d'aquella ignomínia que va merèixer el blasme i la condemna de tothom que no estigués contaminat del virus del feixisme.

Lluís Companys, el president assassinat, caigué abatut per les bales d'un piquet d'execució militar en compliment d'una sentència dictada contra tots els principis de la jurisprudència en un consell de guerra sumaríssim en el qual un civil va ser considerat culpable de sedició militar. Companys va ser condemnat a mort per una sola raó: haver estat el president de Catalunya. En la mort de Lluís Companys, s'acomplia de fet, però també simbòlicament, un dels designis essencials de Franco: matar Catalunya. Només amb aquest objectiu Franco havia fet durar tres anys una guerra que podia haver-se resolt molt abans i de manera menys sagnant.

Companys va sortir de Barcelona camí de França el 23 de gener de 1939, tres dies abans que les tropes nacionals entressin a Barcelona i celebressin una missa de campanya a la plaça de Catalunya com a acció de gràcies per la culminació de la Santa Cruzada –nom arqueològic amb què van designar el bany de sang i el munt de cadàvers que els van servir per enfilar-se al capdamunt del poder. El 4 de febrer va passar a França on es va instal•lar a La Baule (Bretanya). Com molts d'altres, Companys podia haver passat a Anglaterra i d'allà cap a Amèrica, però es va quedar a França perquè era allà on hi havia la major part dels refugiats catalans, que les autoritats franceses havien concentrat en diferents camps. A més, però, Companys vivia en aquells moments un problema afegit de caràcter familiar: havia perdut el seu fill Lluïset, internat en un sanatori mental a París. Quan els alemanys van envair la capital francesa, es va produir un èxode massiu de parisencs que abandonaven la ciutat fugint de l'amenaça nazi. La direcció del sanatori va voler traslladar també el fill de Lluís Companys, però, en el desordre provocat per un bombardeig alemany, el noi va ser arrossegat per la multitud i es va perdre.

Per això, Companys no va voler abandonar França, malgrat que, amb els alemanys a París i, sabuda la connivència entre els governs espanyol, alemany i francès, tothom li aconsellava que passés a Anglaterra. Va romandre a La Baule, amb la seva segona esposa Carme Ballester, pendents de la cerca del Lluïset.

El mes d'agost del 1940 La Baule estava ja en poder dels alemanys. El dia 13 Companys, a instàncies del govern espanyol, va ser detingut per la policia militar alemanya, que es va presentar a la residència del president acompanyada de policies espanyols. Companys va ser traslladat a la presó de La Santé de París, on ingressà el 20 d'agost. Set dies després va ser portat a la frontera francoespanyola, al pont d'Irún, on la Gestapo el lliurà a la policia franquista contravenint, com havia fet amb la detenció, tots els tractats internacionals que emparaven el dret d'assil.

Des de Irún, Companys va ser portat a Madrid i tancat, el 29 d'agost, als calabossos de la Dirección General de Seguridad, a la Puerta del Sol de Madrid (actualment seu de la presidència del govern de la Comunitat Autònoma de Madrid), on va ser interrogat i torturat, i hi va romandre tot el mes de setembre.

El 3 d'octubre va ser traslladat a Barcelona i tancat al castell de Montjuïc, un edifici de presència sinistra per als catalans i en particlar per als barcelonins des de la seva construcció i encara fins a avui. El 14 d'octubre es va celebrar un consell de guerra sumaríssim en el qual va ser condemnat a mort. De fet, ja havia estat condemnat abans que se celebrés el judici, que va ser només una manera d'oficialitzar l'acte criminal.


Permeteu-me una puntualització: no es tractava pas de donar aparença legal a l'assassinat. Franco no la necessitava: ell es considerava la llei o per damunt de la llei, i, per tant, no creia que la seva decisió necessités emparar-se en cap judici. El consell de guerra era una exhibició; calia que el president de Catalunya s'enfrontés als homes uniformats amb les insígnies del poder triomfador, investits amb les essències de la nació vencedora. El consell de guerra era un ritual necessari, però no pas per raons de justícia, sinó de domini, de conquesta, d'exhibició de la força dels vencedors i d'humiliació col•lectiva del poble vençut, personificat en la figura del seu president. Per això, el tribunal va "pronunciar" la sentència, però no la va dictar. Companys estava condemnat abans de celebrar-se el judici. I estava condemnat de manera inapel•lable. I la decisió i la responsabilitat eren directament i personalment del general Franco.



El president Companys sabia qui tenia al davant. Sabia que els homes que seien formant el tribunal eren homes de palla. Per això, en ser-li llegida la sentència, es va adreçar al tribunal amb aquestes paraules que recull Josep Benet en l'obra "El president Companys, afusellat" i que recullo del article de Josep Maria Soria publicat a La Vanguardia del 14 passat: "Vostès no tenen la culpa de la meva mort (...) Ha pesat damunt de vostès una coacció tremenda [que] ha coartat el seu esperit de justícia."



Dubto molt que els membres del tribunal del consell de guerra tinguessin l'esperit de justícia que els atribueix Companys. Potser sí que el tenien, però em costa de creure-ho. El que em sembla evident és que Companys desemmascara valentament el responsable directe de la seva mort. Ell sabia que era el mateix Franco qui dictava l'ordre d'execució.



El convenciment que la seva mort no tenia cap mena de relació amb les seves accions personals ni amb les seves accions polítiques, sinó amb la seva qualitat com a president de Catalunya el va portar a assumir el seu destí amb una grandesa que está infinitamente per damunt dels judicisi de valor que hom pugui fer de la seva acció política, dels encerts i dels errors del seu govern. "Moriré serè i molt tranquil pels meus ideals..., i sense ni una ombra de rancor", va dir Companys davant els membres del tribunal.



Aquell mateix dia, el 14 d'octubre, el capità nomenat d'ofici com a defensor de Companys, va enviar un telegrama a Franco demanant l'indult. No hi va haver resposta.



Les germanes del president, avisades de la sentència, van acudir al castell, on se'ls va negar l'autorització per veure el seu germà. Van haver de cercar una autorització especial del jutge militar per poder estar amb ell una estona abans de l'execució.



El president estava tranquil i serè. La seva preocupació en aquell moment era tenir notícies del Lluïset, el seu fill perdut a França. Ramona, una de les seves germanes, li va dir que l'havient trobat, només per tranquil•litzar-lo. La veritat, però, és que el fill del president havia estat trobat uns dies abans, però la família encara no n'estava assabentada. Les paraules de Ramona van ser, per tant, una mentida pietosa. Ella mateixa escriu al seu diari, on narra les últimes hores del president, que aquest els va dir "Moro pels meus ideals i per Catalunya."



Després van visitar el president un capellà castrense i un jesuïta, i hi va parlar durant força estona. Va oir missa i va combregar.



L'execució havia de ser a les sis, però era massa fosc, i van esperar fins que claregés. Companys mateix va ser qui, arribat el moment, va dir: "Au, anem..." El petit grup d'homes armats amb el reu, el seu defensor, els dos sacerdots i les altres persones que hi assistien es va posar en marxa pels patis del castell fins al fossat de Santa Eulàlia. Allà Companys va parlar animadament amb els sacerdots que l'acompanyaven, va abraçar el seu defensor, el capità Josep Maria de Colubí, i es va situar, pel seu propi peu, a tocar del mur. El jove tinent que comandava el piquet se li va acostar per embenar-li els ulls i girar-lo de cara a la paret. Companys, amb un gest, ho va refusar i, amb els ulls destapats i de cara al piquet, va esperar la mort. Quan es va donar l'ordre de disparar, Companys va cridar: "Per Catalunya..." i va caure abatut.



El jove tinent s'hi va acostar i li va disparar un tret de gràcia. Eren dos quarts de set del matí.



Avisades les germanes del president, van acudir al castell on els en van lliurar el cos perquè l'enterressin. En fer-se càrrec de la despulla del president assassinat, Ramona va dir als militars que la hi lliuraven: "Heu mort un home honrat".



La mort de Companys es va anar sabent a poc a poc, passant de boca a orella, per la ciutat i per tot Catalunya. Aquell assassinat va ser sentit com la llosa que consumava la victòria contra Catalunya.



Des d'aquell 15 d'octubre el dictador va viure encara 35 anys 1 mes i 5 dies instal•lat en el poder. Fins que va morir. I encara, dos mesos abans de morir, va signar la sentència de mort de Joan Paredes Manot, el Txiqui. Tampoc aquí les demandes d'indult que se li van adreçar, fins i tot des del Vaticà, no van tenir resposta. També el Txiqui sabia que estava condemnat abans que el tribunal dictés la sentència.



El dictador va viure i va morir matant.



Malgrat que s'ha demanat reiteradament l'anul•lació del procés i el judici contra Lluís Companys, i que fins i tot el govern del president Zapatero, en paraules de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, s'hi va comprometre, ha estat denegat pels tribunals. La democràcia espanyola ha fet un llarg camí i, crec jo, s'ha consolidat. Però no ha aconseguit de desfer-se de l'ombra del franquisme, que com un tètric fantasma sorgeix aquí i allà massa vegades i està present en les ignoràncies que emboteixen tants cervells.



Aquest passat divendres, al cap de 35 anys de la mort del dictador i de 70 anys de la mort de Lluís Companys, s'han celebrat a Catalunya les primeres exèquies cíviques pel president assassinat. Setanta anys després...!



Algunes institucions han finançat parcialment els actes, però no hi ha hagut representació oficial a les exèquies. L'historiador Hilari Raguer va glossar la figura del president i va desmuntar amb una allau de dades els arguments dels qui avui dia menystenen l'acció política del president amb el propòsit d'esborrar l'aurèola de president màrtir que li confereix la seva mort. Com a conclusió de l'acte es va interpretar el Rèquiem de Mozart.



La figura de Lluís Companys continua essent, per a l'Espanya democràtica, i potser també per a les forces polítiques catalanes, una memòria incòmoda. Com ho són els milers de víctimes de la Guerra (In)civil i del franquisme. Amb la Transició, la democràcia espanyola va voler girar el full i canviar la memòria en oblit. Però, la sang, i sobretot la sang injusta, és tenaç, persistent.



M'agradaria poder dir que la història farà justícia. Però he de reconèixer la força dels manipuladors de la història és també molt gran.
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | favorito
Sexta-feira, 13 de Agosto de 2010

Espanha ainda não assumiu independência de Portugal” disse Josep-Lluís Carod-Rovira

Recuperamos, por nos parecer de uma grande actualidade, uma entrevista dada por Josep-Lluís Carod-Rovira, o dirigente da Esquerda Catalã Republicana (ERC), na altura número dois do executivo catalão e responsável pelas relações externas da Generalitat e de que há dias publicámos um curioso vídeo em que respondia a perguntas sobre a eventual separação da Catalunha.  Nas suas declarações, este destacado político de um país com 7,5 milhões de habitantes, afirma que pretende conseguir o apoio de Portugal para o projecto de independência que defende para a Catalunha, cujo decisivo referendo propõe que se realize em 2014. "O que menos interessa a Portugal é uma Espanha unitária", afirmou, sublinhando que "uma Catalunha independente na fachada mediterrânea poderia ser o contrapeso lógico ao centralismo espanhol".



O vice-presidente do Governo da Catalunha recorre à História, designadamente aos acontecimentos de 1640, para afirmar que "se as coisas tivessem sido ao contrário, hoje Portugal seria uma região espanhola e a Catalunha um estado independente". No século XVII, durante o reinado de Filipe III, Madrid foi confrontada com revoltas em Portugal e na Catalunha mas o Império, apoiado pela França, reprimiu as sublevações catalãs e da Biscaia.

Josep-Lluis Carod-Rovira, que fala e entende perfeitamente o português, garantiu ter "muitos aliados internacionais" para o que designa "projecto de independência para a Catalunha" mas recusou-se a aprofundar o assunto para não dar "pistas desnecessárias". Para Carod-Rovira a situação da Catalunha é específica e não é comparável a nenhuma autonomia ou a qualquer processo de independência. "A Catalunha não é o Kosovo, nem é o País Basco, nem a Madeira", disse, considerando que "os processos de independência passam por três fases: ridicularização, hostilidade e aceitação. Neste momento, estamos entre a primeira e a segunda".



Relativamente à participação activa dos imigrantes na construção de uma futura "República da Catalunha", Carod-Rovira afirma que "todos podem vir a colaborar numa nação que é permeável à contribuição exterior". Trata-se de um "projecto integrador", sublinha. "Quero ser independente e quero que Catalunha seja mais um Estado da União Europeia", salientou.

Referendo em 2014

O governante propõe um referendo para 2014 por três razões: a primeira porque em 2014 "assinalam-se os 300 anos sobre a data em que Catalunha perdeu a condição de Estado"; a segunda porque termina o investimento previsto pelo Estatuto de Autonomia da Catalunha, em matéria de infra-estruturas, por parte do executivo espanhol; e em terceiro lugar porque em 2014 acabam as ajudas do Fundo de Coesão Europeu. "O ano de 2014 não é a data para a soberania mas sim para a democracia", afirmou.

Instado sobre se o seu projecto político tem o apoio popular, Carod-Rovira diz-se convencido que sim, porque "todos estamos conscientes que a Catalunha não pode esperar mais. O défice com Espanha é insustentável. No ano passado, arrecadámos 140 milhões de euros para instituições sociais e Madrid ficou com 127. Isto é incomportável". Inquirido se o seu projecto de independência pode vir a perder força, tendo em conta que vai deixar de ser presidente da Esquerda Republicana da Catalunha, Carod-Rovira responde que há "milhares de pessoas que querem construir um Estado diferente de uma Espanha plural que não existe".

"Só quem espera verá o inesperado"

Sobre o futuro da União Europeia, Carod-Rovira defende que "todos os europeus querem construir uma Europa mas todos eles a partir do seu Estado. Nunca a Europa esteve tão unida como actualmente, mas também é verdade que nunca houve na Europa tantos estados independentes". O dirigente assumiu que uma visita a Portugal é um "tema pendente porque, afirma, "Lisboa é uma das cidades que mais estimo".

No gabinete oficial, no Palau de la Generalitat, Carod-Rovira tem uma fotografia com o ex-presidente da Câmara de Lisboa, João Soares, mas esta não é a única referência a Portugal já que utiliza o menu do telemóvel em português e um cartão de visita bilingue: em catalão e em português. No seu último livro "2014 - Que fale o povo catalão", cita uma passagem de um poema de Manuel Alegre: "Só quem espera verá o inesperado"

.
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | favorito
Quarta-feira, 14 de Julho de 2010

Carta de Barcelona - O futebol ao serviço da política centralista

 A. Vidal

Josep A. Vidal


Una vez más la parafernalia del Mundial de fútbol ha prestado oportunamente servicio a la política ayudando a silenciar los ecos de la manifestación del pasado sábado en Barcelona, un acto de afirmación y defensa de la identidad y la dignidad catalanas.


Es fácil decir que la sentencia emitida por el Tribunal Constitucional contra el Estatuto de Cataluña es un despropósito, un disparate, un ataque... Porque lo es, sin duda, al margen de la consideración que merezcan a unos y otros las argumentaciones y contraargumentaciones jurídicas esgrimidas por los miembros del tribunal. Es un despropósito ya desde su origen, pero sobre todo lo es por su desenlace; porque los miembros del Tribunal –que han necesitado cuatro años y toneladas de ridículo para ponerse de acuerdo– han venido a sentenciar que, salvo ellos, nadie en este país es capaz de leer, entender o interpretar adecuadamenta la Constitución española, ni siquiera los juristas, economistas y expertos de todo tipo que participaron en la redacción, el debate y la aprobación del Estatuto de Cataluña. Para los doce miembros del Tribunal Constitucional –uno de ellos fallecido y no sustituido–, todos aquellos juristas y expertos, asesores y políticos que intervinieron en el proceso parlamentario y que –después de mucha discusión, mucho recorte y mucho pacto– consideraron que el Estatuto de Cataluña se ajustaba suficientemente a la Constitución, son, según se ha visto, unos perfectos ignorantes en legislación.


Pero, por si el escándalo fuera poco, el Tribunal Constitucional –con el beneplácito de los dos grandes partidos de ámbito estatal: PP y PSOE– ha dejado pasar cuatro años de legislatura del Parlamento catalán y de gobierno de la Generalitat de Catalunya con el nuevo Estatuto en vigor. Cuatro años de legislatura equivalen a un gran número de leyes discutidas y aprobadas por el Parlament de Catalunya, de negociaciones y acuerdos de gobierno establecidos con unos y otros, de previsiones presupuestarias y compromisos contraídos, que ahora, a la luz de la sentencia, habrá que revisar y, en lo que proceda o en su totalidad, dejar sin efecto. Ningún país democrático y dotado de sentido común político debería permitirse un disparate semejante, y mucho menos debería dejar el control constitucional en manos de personas cuya trayectoria y cuyo posicionamiento ideológico los tiene anclados en el pasado y no son garantía de objetividad.

Pero definir como despropósito una sentencia argumentada es un simple desahogo, no tiene ninguna eficacia jurídica ni argumentativa. Por eso prefiero ver la sentencia y la actuación del Tribunal Constitucional como una “radiografía” de la realidad política española. Probablemente estoy llamando “radiografía” a algo que Valle-Inclán denominó “esperpento”: la visión de la realidad a contraluz, o en un espejo cóncavo, que nos muestra el poso trágico de sus contradicciones más profundas.

El gran mal de España, lo que impide que este país fragüe en la historia y en el mundo de hoy, es que se detesta a sí misma. A fuerza de imágenes distorsionadas –como los espejos cóncavos del esperpento valleinclanesco–, de espejismos ilusorios, de grandezas y miserias, de prejuicios y desconfianzas, de desprecios y arrogancias, ha destruido siempre lo mejor de sí misma. “For each man kills the thing he loves” (cada hombre mata lo que ama), dice Wilde en su Balada de la cárcel de Reading. De igual modo el nacionalismo español es la losa con que se ahoga la vida de este país; a fuerza de amar la imagen ilusoria de un país inexistente, de imaginarlo monolítico, unilingüe, mesiánico, es incapaz de amar su propia esencia, plural y diversa, plurilingüe, con una riqueza cultural extraordinaria y con valores y méritos suficientes –en esa su realidad no aceptada– para contribuir, desde la pluralidad, al desarrollo y la armonización de un proyecto político integrador que fuera también presencia integradora en un mundo plural, multilingüe, multicultural.

Por eso precisamente, como señalaba J. M. Brunet en las páginas de La Vanguardia (“Un fallo lleno de prejuicios y castillos en el aire”) del pasado sábado día 10, la sentencia del Tribunal Constitucional no se ha emitido desde el articulado de la ley, sino desde la prevención, desde el prejuicio. No se ha emitido para contribuir con el dictamen jurídico a la gobernación constitucional del país, sino para prevenir excesos y desviaciones. No es jurídica –o no lo es exclusivamente–, sino, ante todo, como señala certeramente el articulista, “preventiva y terapéutica”.

Con superficial inconsciencia, destacados miembros de la política española han dicho que la sentencia respeta más del 90% de la ley. Pero también en el seno del Tribunal Constitucional –cuyos miembros han tenido que pactar el veredito– hay quien lamenta no haber podido llegar más lejos en los recortes. Lo cierto es que, con independencia del tanto por ciento conservado, los recortes se han aplicado con precisión quirúrgica:

- El término “nación” puede exhibirse en relación con la cultura, la lengua y lo privado, pero no tiene validez jurídica, porque no hay más nación que la española en términos jurídico-constitucionales.

- El pueblo catalán no es sujeto jurídico, por lo que la soberanía corresponde al pueblo español en exclusiva.

- El único fundamento jurídico del autogobierno es la Constitución. No existen, en el caso de Cataluña –a diferencia de lo que ocurre con Navarra y el País Vasco– razones históricas con validez jurídica.

- La lengua catalana, oficial junto con la lengua castellana, es de uso normal, pero no preferente. Por tanto, en Cataluña no va a ser posible hacer efectiva la disponibilidad lingüística –es decir, la posibilidad de ser atendido en catalán o castellano en cualquier lugar, según los usos lingüísticos del ciudadano, comprador, cliente, etc.–, salvo en la relación con los poderes públicos. En la enseñanza, se reconoce el derecho a recibir las clases en catalán, pero se apunta hacia el establecimiento de facto de una doble vía para la enseñanza –que espero que no llegue a hacerse realidad– que produciría la segregación de dos líneas, en catalán y en castellano, como ocurre en la Comunidad Valenciana, donde el cisma lingüístico es escandaloso.

- La relación entre Cataluña y el Estado no es una relación entre iguales. Por tanto, los organismos estatales podrían actuar jerárquicamente sobre los organismos autonómicos aunque las competencias hayan sido transferidas al gobierno de Cataluña (?).

- Se suprime la obligación del Estado de invertir en infraestructuras en Cataluña en función del PIB catalán. Dicha obligación –uno de los grandes logros del Estatuto, que podría paliar el déficit histórico de la inversión estatal en infraestructuras– no es considerada vinculante para el Estado.

- En cuanto a la fiscalidad, se elimina la obligación de tener en cuenta el esfuerzo fiscal de las distintas autonomías a la hora de determinar la contribución a los fondos de solidaridad y compensación territorial, por lo que la decisión vuelve a quedar al arbitrio del Estado, con independencia del sacrificio –y el ahogamiento– que pueda producir en la economía catalana.

- Se echa por tierra la reorganización del territorio en “vegueries”, un tipo de división territorial más ágil y ajustado a la realidad que las provincias. El Tribunal acepta que pueda implantarse una división en “vegueries”, siempre y cuando las siete previstas por la ley catalana que se está debatiendo se conviertan en cuatro y sus límites territoriales coincidan con los de las cuatro provincias actuales. Es decir, un simple cambio de nombres.

En resumen, toda la voluntad de concreción del Estatuto, que pretendía cerrar una práctica política basada en la “lectura interpretativa” y en la “discusión permanente” que imponía un esfuerzo desproporcionado para dar cada paso; la voluntad de recomponer desde criterios de equidad y equilibrio territorial basados en la solidaridad pero no en la expoliación ni en el abuso; la identidad jurídica, y algunas otras cosas esenciales para Cataluña han recibido un hachazo que significa el retorno a la ambigüedad, a la subordinación y al sometimiento...

Con la posibilidad añadida de que se sume a todo ello –en mayor o menor grado– el menosprecio injusto, la arrogancia ignorante o el escarnio culpable que tan a menudo utiliza el nacionalismo español –ya sean medios de comunicación, instituciones o particulares– como respuesta a lo que ellos denominan con hastío “el incorregible victimismo de los catalanes”.

publicado por Carlos Loures às 11:00
link | favorito

.Páginas

Página inicial
Editorial

.Carta aberta de Júlio Marques Mota aos líderes parlamentares

Carta aberta

.Dia de Lisboa - 24 horas inteiramente dedicadas à cidade de Lisboa

Dia de Lisboa

.Contacte-nos

estrolabio(at)gmail.com

.últ. comentários

Transcrevi este artigo n'A Viagem dos Argonautas, ...
Sou natural duma aldeia muito perto de sta Maria d...
tudo treta...nem cristovao,nem europeu nenhum desc...
Boa tarde Marcos CruzQuantos números foram editado...
Conheci hackers profissionais além da imaginação h...
Conheci hackers profissionais além da imaginação h...
Esses grupos de CYBER GURUS ajudaram minha família...
Esses grupos de CYBER GURUS ajudaram minha família...
Eles são um conjunto sofisticado e irrestrito de h...
Esse grupo de gurus cibernéticos ajudou minha famí...

.Livros


sugestão: revista arqa #84/85

.arquivos

. Setembro 2011

. Agosto 2011

. Julho 2011

. Junho 2011

. Maio 2011

. Abril 2011

. Março 2011

. Fevereiro 2011

. Janeiro 2011

. Dezembro 2010

. Novembro 2010

. Outubro 2010

. Setembro 2010

. Agosto 2010

. Julho 2010

. Junho 2010

. Maio 2010

.links