Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.
Recordo, dels temps d'infant, una extravagant lliçó de geografia d'Europa, en què un amic de la família –no pas un mestre– mostrant-me el mapa del continent girat de manera que l'extrem occidental quedés al capdamunt, m'hi feia veure una figura humana vestida amb faldilles amples o una llarga túnica que s'obria en ventall als seus peus.
-És una reina –em deia–. Fixa't en el vestit, com s'eixampla...
I m'assenyalava la hipotètica cintura de la figura entre l'extrem més interior del mar Adriàtic i la península de Jutlàndia, des d'on resseguia el perfil amb el dit fins a l'eixamplament de la Gran Plana Europea, per les costes fredes de l'Àrtic, baixava per la serralada dels Urals, fins al mar d'Azov, i des d'aquí fins a Grècia. Després, resseguia el litoral mediterrani fins a la península Itàlica.
-Mira –em deia–, porta el braç aixecat i a la mà... Saps què hi porta, a la mà?...
I esperava la meva resposta, mentre jo me'l mirava embadalit i encara desconcertat, intentant de compondre aquella figura que m'assenyalava i que apareixia als meus ulls cada vegada més nítida.
-No... –responia jo, mirant-me l'illa de Sicília, que em semblava realment enganxada a l'extrem del que fins aleshores havia estat per a mi no pas un braç, sinó una bota.
-Porta un ceptre... I saps per què? –I, sense esperar la meva resposta, hi afegia:- Perquè és una reina. Mira...
I n'assenyalava aleshores el bust, certament estrafet, entre el golf de Gènova i el golf del Lleó. Però la migradesa d'aquell bust monàrquic ja no era obstacle per a la meva fantasia, que havia entrat plenament en el joc imaginatiu que em proposaven.
-Això és el cap –em deia–. Mira la barbeta –i assenyalava el tros de costa des del cap de la Nau fins al cap de Palos–, la boca –el cap de Gata, a Almeria–, el nas –Gibraltar– i els ulls –el golf de Cadis.
Aleshores em va mirar, preparat per donar l'últim cop d'efecte al meu enlluernament, i va dir:
-I al cap, no veus què hi porta? –I assenyalava el rectangle de Portugal fins a l'extrem gallec de Fisterra–. Es la corona!
Mai més no em van tornar a repetir aquesta lliçó singular, però l'he recordada sovint en mirar-me el mapa d'Europa. Perquè vaig aprendre que de vegades és bo de mirar d'una manera inèdita les coses que estem habituats a veure des d'una sola perspectiva. He tornat a recordar aquesta història recentment, tot llegint "Península", un poema de l'amic Carlos Loures:
"No extremo de um cansado continente,
um rosto de mulher emerge do oceano..."
Potser Carlos Loures va tenir en la seva infantesa la experiència d'una lliçó semblant a la meva? No ho sé... Però, la seva mirada al continent, i a la anciana península que el culmina per l'occident meridional, abocada a l'Atlàntic, petonejada per l'oreig càlid del continent africà, ens retorna a la realitat, ben diferent del quasi conte de fades d'aquell meu descobriment infantil del continent europeu. Els pobles ibèrics –desfeu-vos, siusplau, de l'esquema reduccionista i mistificador dels Estats constituïts (és de pobles, que us parlo)– no han après mai a veure's com a cap coronat del continent. Potser sí que els poderosos, d'un temps o un altre, han somiat grandeses, potser sí que s'han cregut en algun moment que el món es podia partir en dos en funció dels seus interessos de domini exclusius, i potser sí que en algun moment de la seva història, els poderosos, van dir orgullosos que als seus dominis mai no es ponia el sol...
Però, els pobles ibèrics, els qui hem poblat aquestes terres antigues, assedegades, fetes de pedra i pols, excessives de muntanyes i excessives de planes, pobres d'aigua, on cada tros de terra conreat parla de lluita esforçada contra un paisatge indòmit..., els pobles ibèrics –repeteixo– no ens hem sentit mai el cap coronat del continent. Al contrari, hem alimentat el sentiment de la marginalitat. I la història ens hi ha ajudat.
Tancats i aïllats, amorrats a la terra, ancorats en el passat, i oprimits per poders absoluts, retrògrads, obscurantistes... ens hem avesat a mirar cap al nord amb una barreja d'enveja i esperança. En la història recent, oprimits pel jou del feixisme, miràvem amb un dolorós estoïcisme, llargament après, cap a les terres d'Europa... Bé, no pas de tot Europa, sinó cap al Nord i, especialment, cap al cor del continent, cap a la centralitat que ens mancava. El Nord era el progrés, la cultura, la civilitat... Era sobretot la llibertat.
Potser la mirada esperançada cap al Nord ens ha desacostumat de mirar amb amor real cap a aquest extrem del continent on vivim i, avui, quan sabem que la nostra llibertat –salvant les distàncies que calgui– és homologable a la dels altres països d'Europa, i fins i tot envejable per a bona part dels pobles europeus orientals, ens adonem que hem desaprès de conèixer-nos, d'estimar-nos, de valorar-nos nosaltres mateixos i entre nosaltres. I ignorem més del que cal allò que de nosaltres mateixos hauríem de conèixer. I fins i tot m'atreviria a dir que menystenim allò que podríem tenir en comú, allò que hauríem de compartir i d'estimar com a patrimoni comú, perquè és el que ens pot fer forts, segurs i cultes. Cal, però –com diu el poeta català Salvador Espriu en el seu Assaig de càntic en el temple –, que ens descobrim a nosaltres mateixos estimant, "amb un desesperat dolor", la nostra "pobra, bruta, trista, dissortada" pàtria.
Penso novament en aquella singular lliçó de geografia d'Europa de la meva experiència infantil i en el que em va ensenyar: Val la pena l'esforç d'obrir la nostra mirada a una perspectiva diferent o inèdita.
Josep A. Vidal
Allà als confins remots d'un cansat continent
el rostre d'una dona sorgeix de l'oceà,
perfil d'esfinx que esguarda l'occident.
Un oreig africà li petoneja el coll
i té els cabells nevats de pedra i fam.
Serenament espera. Vull dir,
amb la serenitat que ha après durant mil·lennis,
va consumint la seva pell d'escorça, vinya i blat,
es va podrint, amb amarga tristesa, la seva carn d'ametlla,
d'oliveres, i els llavis de taronja,
i les dents minerals, i els seus ulls d'aigua i por.
Guarda un secret, guarda un secret amor,
la pregona esperança engendrada
al seu ventre de silenci i dolor.
Malgrat que mil presons li capolin el cos,
encara que el seu rostre torturat
sigui un crit dreçat a l'occident,
la lluminosa Ibéria, l'estimada,
amb la serenitat que ha après durant mil·lennis,
va consumint la vida tot plantant cara al temps.
Espera, espera sempre la llibertat.
Aquí, al capdavall del continent,
hi ha un rostre que el temps va esgarrinxant,
que adreça al Sol, tristament, un somriure
i espera.
Espera.
Carlos Loures ("O cárcere e o prado luminoso")
Traducció: Josep A. Vidal
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu ("El caminant i el mur", 1951-1953)
. Ligações
. A Mesa pola Normalización Lingüística
. Biblioteca do IES Xoán Montes
. encyclo
. cnrtl dictionnaires modernes
. Le Monde
. sullarte
. Jornal de Letras, Artes e Ideias
. Ricardo Carvalho Calero - Página web comemorações do centenário
. Portal de cultura contemporânea africana
. rae
. treccani
. unesco
. Resistir
. BLOGUES
. Aventar
. DÁ FALA
. hoje há conquilhas, amanhã não sabemos
. ProfBlog
. Sararau