Segunda-feira, 20 de Junho de 2011

Fotografia de José Magalhães com poema de Sílvio Castro

 

 O TATO E AS MÃOS                                                                                                            

 

Suspensas e ensimesmadas

as mãos são pássaros vagantes

sem asas que voam entre

tatilidade e o quase nada

 

Os pássaros agora mãos

não sabem se os seres

táteis já agora são

não asas, puro chão. 

 

As mãos agarram-se ao chão

tatilidade certa, mas sem garra

que essas asas mais que suas  são

dos pássaros errantes.

 

 

Como perdidas asas no espaço

as duas mãos encontram o tátil

mais que chão,

abraçando-se em duas tatalidades,

não  vôos, somente mãos.

 

Sílvio Castro  

 

Com este belo poema de Sílvio Castro, encerramos a Exposição de José Magalhães.

 

Até breve.

                           

 

     

 

publicado por Carlos Loures às 23:59

editado por João Machado às 22:08
link | comentar | favorito
7 comentários:
De Luis Moreira a 21 de Junho de 2011
Muito bonito! Parabéns.
De Josep Anton Vidal a 21 de Junho de 2011
Es pot atrapar el temps en la instantània d’una fotografia? La pregunta sembla una obvietat, perquè el temps, l’instant, és consubstancial en la fotografia. Un “clic” damunt el percussor i es captura una imatge que esdevé perpetuació d’una frontera, la que separa un “abans”, del qual no sabem res, d’un “després”, del qual ho ignorem tot. Aquesta imatge ancorada en l’instant, és temps? Jo respondria que “no”, perquè el temps només existeix en la tensió entre l’«abans» i el «després».
Només els poetes de la fotografia són capaços de mostrar en una instantània la tensió dinàmica del temps. Només els grans de la fotografia aconsegueixen el miracle. I en la selecció de fotografies de José Magalhães que ens ha ofert Estrolabio s’acompleix perfectament el miracle, la plasmació de l’instant com a transició.
Des dels rostres francs i oberts dels vells, que ens fan present la història de segles de vida... Una vida lligada a la terra, al treball, a l’esforç i al cansament; una existència esforçada, solcada pel sofriment i les derrotes del dia a dia, i, no obstant, capaços encara d’obrir-nos la mirada a un món original, natural, tot formant-ne part, esdevenint la dimensió humana del paisatge... El vent, la sequedat, l’aspror de la terra, l’ardor del sol i l’ímpetu de les torrentades, el rigor de l’hivern, els han anat configurant el rostre al mateix temps que configuraven les formes de la terra, alhora obrien barrancs i torrenteres...
Des d’aquests rostres francs i oberts dels vells, fins a les mans atrapades en el gest expressiu d’explicar o reconèixer, en el gest sensible de tocar, de resseguir perfils, contorns, volums i formes... Què segueixen aquestes mans, què cerquen? Van encara a l’encalç d’alguna cosa o, com les mans del cec, construeixen un paisatge interior, el reflex personal, íntim, de les coses viscudes, conegudes, que ens recorden que som, al capdavall, allò que vivim, les coses que ens envolten, allò que hem aconseguit de fer passar de l’espai exterior, apte per als sentits, a un espai interior on s’agombolden sensacions, sentiments, pensaments, projectes i memòries; aquell espai interior, tan i tan profund, on la persona es construeix i se sap ella mateixa... La realitat de l’espai exterior i la imatge interior que genera no són pas el mateix; l’una existeix en si mateixa, de manera objectiva, i l’altra es fa, es construeix a base de reflexos sempre diferents. Com el reflex en les aigües d’un llac, que, malgrat que és fidel als arbres, a les formes del relleu, als núvols que es miren en la superfície de cristall, són sempre diferents, per la llum, per la brisa, per l’hora, per la mirada...
Des dels rostres dels vells, a les mans, tot passant pel paisatge, en aquestes fotografies de José Magalhães es construeix un joc de reflexos tan dinàmic com la vida dels homes, de les dones... Tan iguals els uns als altres, tan plurals i, malgrat tot, tan singulars, tan irrepetibles... En l’estricte espai de l’enquadrament fotogràfic, José Magalhães obre espais infinits, dels quals és impossible senyalar-ne límits precisos... L’espai es prolonga en les ombres, que es fonen en el negre, dur, contrastat, o es prolonga en la llum, que es perd també en un espai obert, fora de la mirada. I les formes precises, presumptament tangibles, es confonen en un joc de reflexos que situa la mirada en una dimensió personal, reflexiva, conceptual. L’espectador avança per una galeria de miralls, en la qual res no existeix sense el seu reflex, els seus múltiples reflexos, i on cada reflex ens remet a una realitat sensitiva, objectiva... No hi ha refugi ni evasió possible, ni tancar-se en el reducte de l’existència, ni diluir-se en la realitat sensible. El paisatge, i les persones que en formen part, és fet tant de realitats com de paraules, tant de coses tangibles com de conceptes. En aquesta dialèctica, la paraula –el concepte, el verb original, la voluntat– es forja en el paisatge, en la realitat sensible, i alhora el paisatge s’expressa en la paraula, en el concepte.
Les fotografies de José Magalhães sí capturen el temps, perquè copsen la força creadora; la que, mostrant-nos un instant precís, construeix espais interiors en els quals la mirada es multiplica, es fa diversa i ressegueix viaranys inconeguts vers la fondària on habita cadascú.
De José Magalhães a 29 de Junho de 2011
Com um atrazo só desculpavel pela ausência e pouca capacidade (pelo que demorou o seu tempo) em traduzir este belo texto, que daria um post com muita qualidade, venho agradecer a poesia e o comentário.
Obrigado
De Luis Moreira a 21 de Junho de 2011
Que belos textos são os teus comentários, caro Josep.
De Augusta Clara a 21 de Junho de 2011
Não consigo destacar um poema de entre os seleccionados para este excelente serão de poesia, por se tratar dum conjunto de poetas que muito aprecio. Agradeço os deliciosos momentos de leitura que me proporcionaram. E agradeço, igualmente, ao José Magalhães os clarões de vida que nos apresentou. Espero que mos vás emprestando, Zé.
De José Magalhães a 29 de Junho de 2011
Obrigado Augusta Clara.
De José Magalhães a 29 de Junho de 2011
Obrigado Sílvio Castro, pelo lindo poema

Comentar post

.Páginas

Página inicial
Editorial

.Carta aberta de Júlio Marques Mota aos líderes parlamentares

Carta aberta

.Dia de Lisboa - 24 horas inteiramente dedicadas à cidade de Lisboa

Dia de Lisboa

.Contacte-nos

estrolabio(at)gmail.com

.últ. comentários

Jestem osobą fizyczną oferującą pożyczki międzynar...
I got my already programmed and blanked ATM card t...
Meu nome é Valeria Marco. Há 6 meses atrás, meu ne...
Meu nome é Patricia Martins, de Portugal, mãe solt...
Você está interessado em um empréstimo? nós oferec...
Sera que não vai sair do roupeiro? ? E a roupa fic...
Hoje entrou uma para o meu roupeiro e não a consig...
Para todas as suas necessidades de financiamento p...
Para todas as suas necessidades de financiamento p...
Para todas as suas necessidades de financiamento p...

.Livros


sugestão: revista arqa #84/85

.arquivos

. Setembro 2011

. Agosto 2011

. Julho 2011

. Junho 2011

. Maio 2011

. Abril 2011

. Março 2011

. Fevereiro 2011

. Janeiro 2011

. Dezembro 2010

. Novembro 2010

. Outubro 2010

. Setembro 2010

. Agosto 2010

. Julho 2010

. Junho 2010

. Maio 2010

.links