Terça-feira, 29 de Março de 2011

A demissão do Governo - depoimento de Josep Anton Vidal

Davant el mirall de Portugal

 

Un vell refrany català, que té translació idèntica en castellà, resumeix el que ha estat la reacció dels mitjans i de l'opinió pública a Espanya davant el rebuig del parlament portuguès al pla de reajustament presentat pel primer ministre José Sócrates, i la posterior dimissió d'aquest: "Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar".

 

Per això, alhora que han coincidit a considerar no només inevitable i imminent, sinó fins i tot urgent el rescat de Portugal, han coincidit també a emfasitzar les "diferències" entre Espanya i Portugal. La miopía habitual de l'hispanocentrisme s'ha imposat arreu, i els analistes, entre els quals s'inclouen periodistes, opinadors i polítics, s'han oblidat, en general, de l'anàlisi de la situació portuguesa i l'han aprofitada per repetir insistentment, amb petites variants i matisos, que els experts més experts entre els experts han descartat amb força seguretat la possibilitat que "Espanya segueixi Portugal". El director d'estratègia de la USB (antiga Unió de Bancs Suïssos), Roberto Ruiz Scholtes, ho ha expressat així: "La clave es que cada debacle de un país a causa de sus problemas con la deuda pilla a España con los deberes más hechos, con mayor credibilidad, por lo que el riesgo de contagio es menor en intensidad y duración en el tiempo". En el mateix sentit s'ha expressat Alfonso García Yubero, responsable d'anàlisi de Banif Gestión: "España sigue desmarcándose de los demás, a diferencia de lo que ocurrió en los anteriores episodios de riesgo periférico". De manera semblant s'han expressat la ministra d'economia i vicepresidenta de l'Estat espanyol, Elena Salgado, i el socialista Joaquín Almunia, Comissari de Competència de la Unió Europea, que han manifestat que Espanya està fent les reformes adequades, que els riscos del sistema bancari estan sota control i que l'ajust pressupostari inspira confiança de cara al futur.

 

Però, precisament aquesta insistència en la cerca i la magnificació de les diferències en relació amb la situació de Portugal, fa evident la semblança entre els dos estats veïns. És evident que ni Alemanya, ni França, ni Gran Bretanya tenen cap necessistat d'evitar els paral·lelismes amb la situació de Portugal ni de desmarcar-se'n. Però, Espanya sí, precisament perquè la seva situació és molt semblant. L'editorial del diari Avui del dia 25 assenyalava el perill d'aquesta reacció optimista del govern espanyol i la inconsistència de la seva voluntat de distanciar-se de la crisi portuguesa: "Cert: Portugal i l'Estat espanyol tenen una potència econòmica diferent, però hi ha algunes realitats que haurien d'aigualir un optimisme suïcida que recorda molt el que s'exhibia abans que no esclatés la crisi en tota la seva cruesa", i assenyala d'una banda la similitud entre les mesures del govern socialista portuguès i les que ha adoptat i haurà d'adoptar l'executiu espanyol per reduir la despesa pública, i, d'una altra, el nombre d'actius que la banca espanyola té compromesos a Portugal. I, en la crònica de la cimera europea, el mateix diari, ara amb una subtil ironia, no s'estava de fer un pronòstic amagat rere el que sembla una nota trivial de societat: "El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero va saludar José Sócrates fent-li uns copets de compassió a l'esquena, i Sócrates li va tornar el gest, augurant-li aviat el mateix calvari".

 

 

Barclays, amb una certa prudència, no s'ha estat tampoc de marcar diferències, assenyalant que el que passi a Espanya no és independent del que passa a Portugal, tot i que "seria erroni pensar en una extrapolació automàtica". I l'editorial de La Vanguardia del dia 25, després de remarcar que la "incertesa política i econòmica" no permeten cap bon auguri per a Portugal ni al sistema de l'euro, deia: "La decisió del parlament portuguès [...] no fa res més que empitjorar les coses i probablement obligarà a fer encara més sacrificis dels que es contemplaven, governi qui governi després de eleccions [...]. El clima de desconfiança dels mercats financers internacionals cap a l'economia de Portugal, agreujat per la inestabilitat política, encarirà el cost de finançament del seu deute públic, que ja supera el 8 por cent, una xifra insostenible que pot dur el país a la suspensió de pagaments." La conclusió de l'editorial, però, tornava a recordar que "els mercats semblen haver col·locat Espanya fora de l'àrea directa de contaminació de la crisi portuguesa", tot recomanant de "no refiar-se gaire" i de "continuar tirant endavant les reformes que han contribuït a fer que la imatge espanyola hagi millorat notablement".

 

La realitat, però, no deixa gaire marge a l'optimisme. L'anàlisi separada de crisis com les de Portugal i Espanya –que tenen tants punts concomitants i que, a més de la geografia i, en gran part, la història, comparteixen també posicions geoestratègiques i econòmiques complementàries– i, sobretot, la voluntat d'establir distàncies i d'aprofundir-les, indica una falta de la creativitat i el sentit crític necessaris per sortir del laberint. En una Europa que gravita sobre l'eix Berlín-Londres, Espanya i Portugal són països subsidiaris, i, si durant els anys de bonança no han sabut crear un teixit productiu i emprenedor, en els anys de crisi, sense teixit industrial competitiu, sense recursos energètics, amb els actius hipotecats i amb un deute asfixiant, les perspectives no deixen gaire espai a l'optimisme.

 

En un article recent, "Un país modest", publicat a La Vanguardia, el periodista Enric Juliana ha descrit la situació gràficament, utilitzant els referents geogràfics, la situació espanyola vinculada a la situació portuguesa: "Espanya limita al nord amb la  disciplina econòmica alemanya i la voluntat de poder francesa. Limita al sud amb l'anarquia que ve del nord d'Àfrica [...]. Limita a l'oest amb el trist enfonsament de Portugal, el pitjor que aquests dies ens podia passar. I limita a l'est amb l'inexistent corredor mediterrani, la malmesa articulació de l'Espanya mercantil, desestimada frívolament durant els quinze anys de borratxera immobiliària." I afegeix: "Aquests són els punts cardinals d'una Espanya modesta que no aconsegueix treure's del cap els somnis de grandesa acumulats durant tres lustres econòmicament excepcionals, que no tornarán. El defalliment de Portugal és, en part, responsabilitat espanyola. Els hem acabat d'enfonsar. Portugal és avui l'herald de la penitència que ens arriba: Espanya, país modest pels segles venidors. La festa s'ha acabat per sempre." L'alternativa, reconèixer-se com a país modest i, des d'aquesta lectura de la pròpia condició –el que Juliana diu "des d'una intel·ligent modèstia"–, fer coses interessants: "apropar l'Amèrica Llatina a Europa, reconciliar-se amb la diversitat interna, optar per les exportacions, ajudar amb prudència al Mediterrani i oblidar-se per una llarga temporada dels deliris de grandesa".

 

Pel que fa específicament a Catalunya, el debat suscitat per la crisi portuguesa ha estat el rerefons permanent de la cimera celebrada el passat dia 25, amb participació del Govern de la Generalitat, els grups parlamentaris, els representants de la societat civil, els sindicats i la patronal, i un grup d'experts, el CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Económica i el Creixement), que hi ha presentat un document d'alternatives per per a la reactivació econòmica, en un esforç per evitar que Catalunya sigui arrossegada per polítiques fetes exclusivament al servei d'interessos aliens, siguin d'Espanya o de la Unió Europea, i en les quals no té ni veu ni vot, ja no com país o com a potència econòmica i amb personalitat política pròpia, sinó ni tan sols com a part afectada.

 

Les mesures proposades i debatudes no aporten més novetat que l'esforç per comprometre-hi tot l'espectre polític, els sectors econòmics i la societat civil, cercant un nivell de participació que, d'alguna manera, comporti un cert rearmament moral de la societat catalana. Les alternatives, però, són les sembla que inevitables polítiques liberals, expressades sense pal·liatius, de manera contundent i dràstica: privatitzacions de serveis, copagament de prestacions socials, desregulació de relacions laborals, contracte de treball únic, flexibilitat salarial en funció de les condicions generals de l'economia i la taxa d'atur, un nou pacte fiscal entre Catalunya i l'Estat, etc.

La necessitat d'establir un pacte transversal contra la crisi, en hi estigui compromesa la societat en un sentit molt ampli, sembla ser un sentiment compartit des de sectors ben diferents. Però el joc polític acaba imposant les seves regles i obliga tothom a marcar territori propi, a singularitzar-se, a fer creure que "els seus" –sigui un partit polític, la patronal, els sindicats o els experts i qui els paga– saben perfectament quina és la solució. Naturalment que el joc consisteix a no explicar-la, sinó només a dir que les propostes que fan els altres són un desastre i no porten enlloc.

 

La "crisi" doncs, imposa la llei i tothom n'ha de seguir el dictat. Però, tal vegada, i com a rerefons del rerefons de tot, hauríem d'anar impulsant un debat paral·lel sobre la crisi mateixa. I, com que hauríem de fer-ho amb mètode, hauríem de començar preguntant-nos què és això de la crisi i si existeix realment. I si existeix, qui afecta. I a més de mètode, potser hauríem de fer-ho amb el codi penal a les mans. El sistema econòmic capitalista, consumista, colonialista, salvatge i de terra cremada que hem practicat durant dècades no és sostenible. La crisi del sistema és inevitable... Però aquesta crisi no és la crisi del sistema, sinó una crisi per salvar el sistema.

Durant el 2010, les multinacionals espanyoles han millorat els seus beneficis espectacularment en relació amb l'exercici anterior. Però, encara que no fos així, els seus beneficis continuarien sent desmesurats i extraordinaris. I els qui no som economistes i no ens podem perdre en les fantasies de les arquitectures comptables, sabem que els beneficis, en la seva definició més rudimentària, son la diferència entre el preu de cost i logística i el preu de mercat, i que, per tant, només hi ha una manera d'augmentar els beneficis, que és vendre molt per damunt del valor real de les coses, tant si vens hortalisses, com si vens energia o serveis. Estem davant una crisi provocada per l'economia especulativa, al servei de la qual han treballat i treballen els experts en economia. Ara s'acusa del mal l'estat del benestar, les prestacions socials, els excessos de tots plegats, i se'ns demana un acte de contricció i l'acceptació d'una llarga penitència... Però, de moment, els qui estan salvant els trastos són novament els representants de l'economia especulativa a gran escala. La crisi, en definitiva, ha de salvar el sistema.

 

 

 

publicado por Carlos Loures às 23:00

editado por Luis Moreira às 23:50
link | favorito
2 comentários:
De Luis Moreira a 29 de Março de 2011
Meu caro Josep, primeiro havia uma "mão invisivel" que regulava os mercados; depois, perante o óbvio, os estados regularam os mercados; a seguir como havia muito dinheiro a ganhar os estados desregularam os mercados. A dança é conforme a música!
De Augusta Clara a 30 de Março de 2011
"Quando vires as barbas do teu vizinho a arder, põem as tuas de molho". Acho que é assim que se diz cá em Portugal, Josep . Gostei bastante do texto que li com muito esforço mas consegui perceber no essencial.

Comentar post

.Páginas

Página inicial
Editorial

.Carta aberta de Júlio Marques Mota aos líderes parlamentares

Carta aberta

.Dia de Lisboa - 24 horas inteiramente dedicadas à cidade de Lisboa

Dia de Lisboa

.Contacte-nos

estrolabio(at)gmail.com

.últ. comentários

Transcrevi este artigo n'A Viagem dos Argonautas, ...
Sou natural duma aldeia muito perto de sta Maria d...
tudo treta...nem cristovao,nem europeu nenhum desc...
Boa tarde Marcos CruzQuantos números foram editado...
Conheci hackers profissionais além da imaginação h...
Conheci hackers profissionais além da imaginação h...
Esses grupos de CYBER GURUS ajudaram minha família...
Esses grupos de CYBER GURUS ajudaram minha família...
Eles são um conjunto sofisticado e irrestrito de h...
Esse grupo de gurus cibernéticos ajudou minha famí...

.Livros


sugestão: revista arqa #84/85

.arquivos

. Setembro 2011

. Agosto 2011

. Julho 2011

. Junho 2011

. Maio 2011

. Abril 2011

. Março 2011

. Fevereiro 2011

. Janeiro 2011

. Dezembro 2010

. Novembro 2010

. Outubro 2010

. Setembro 2010

. Agosto 2010

. Julho 2010

. Junho 2010

. Maio 2010

.links