Estrolabio

Tal vegada no hauria d'intervenir en el debat suscitat per l'article "Geração da crise ou Geração parva?" de Júlio Marques Mota, que ha generat algun comentari igualment interessant, i dic que potser no hauria d'intervenir-hi perquè tant el text com els comentaris tenen referències específiques a la conjuntura portuguesa, que no conec prou bé. Però, malgrat tot, en el contingut del l'article reconec perfectament el problema que hi exposa l'autor, perquè el veig i el visc diàriament en el meu entorn, al meu país, i el reconec també en altres realitats i altres contextos.

Aquesta coincidència malgrat la diversitat vol dir que, al marge de les peculiaritats socioeconòmiques, polítiques i culturals de cada país, estem parlant d'un problema que afecta molts paÍsos de la mateixa àrea si no és que afecta tot el món occidental. Explicar-lo en termes de retret o de culpa és una crida a les consciències individuals i a les responsabilitats col·lectives, però aboca en el tema una càrrega tan gran de subjectivitat que no afavoreix l'anàlisi objectiva de la realitat. És cert que hi ha mancances generacionals,  que s'han comès errades per ignorància, per manca de perspectiva, per inconsciència... Parlo de mancances comeses per les generacions que han tingut a les mans la responsabilitat d'educar els joves d'avui. Però, és possible que s'equivoquin tant, tantes persones alhora i a tants llocs i tan diversos?

Si passa així, és que hi ha factors de tipus solciològic que depassen l'àmbit personal i el condicionen.

Les generacions adultes han abdicat d'"educar"? Han fomentat l'hedonisme, l'egocentrisme, la indiferència..., en contra de l'estímul, el treball, la superació, la responsabilitat i altres grans paraules que les generacions adultes vam rebre com la màxima expressió dels valors, que calia seguir cegament? Probablement no es pot contestar amb un sí ni amb un no, perquè  tant una resposta com l'altra requeririen moltes matisacions. Però, entretenir-se en això és perdedor i, potser, massa simple.

En els anys de l'existència de les generacions pretesament "responsables" dels efectes que comentem s'han  viscuts canvis profunds, en molts àmbits i d'un abast tan gran, que no podem afirmar sense un excés de temeritat, que hagi estat possible assimilar-los. Malgrat els canvis, els models educatius d'abans -els més profunds-  han perdurat i s'han mantingut  sovint aliens a la profunditat  i la significació dels canvis. Avui, el sistema educatiu -o els sistemes, perquè en parlo en un sentit global- estan aclaparats per la magnitud enorme de dinàmiques molt poderoses que no controlem i que no sabemcom es poden integrar en els processos educatius. I no ho sabem perquè ni hem pogut analitzar-ho prou, ni hem pogut elaborar alternatives eficaces, ni hem pogut experimentar de manera adient i integrar els resultats de l'experimentació en un sistema amb capacitat de futur o, si més no, de respondre coherentment a les necessitats educatives de les generacions actuals.

En educació, avui, tot és necessàriament nou. Naturalment, podem proclamar que, en una situació de desconcert, cal agafar-se, com a un ferro roent, a aquelles coses que al llarg dels anys han provat la seva solidesa i la seva eficàcia didàctica i educativa; però amb això no n'hi ha prou, perquè la solució no és aquesta i perquè el problema és real i, per tant, persistent. El desconcert, gairebé l'estupor dels educadors és tan gran com l'arrogància o la gosadia dels qui pensen que tenen la solució i proclamen tornades al passat o aventures fantàstiques a partir de lectures insuficients de la realitat.

Cal assumir que ens queden molts anys de treball i d'investigació educativa per anar generant, introduint i afinant procediments i didàctiques i estils de comunicació i de mediació de la realitat que serveixin a una redefinició de les necessitats i les prioritats educatives. I, en parlar d'educació, no em refereixo exclusivament a l'escola, malgrat que sigui l'entorn més específicament educatiu i el més professionalitzat, aquell en què es produeix de manera específica l'acompliment de les finalitats de formació, capacitació i integració social i cultural. Em refereixo també a l'entorn familiar o pròxim de cada persona, i a l'entorn social més ampli...

El fracàs educatiu -o el desconcert educatiu i la manca de resultats satisfactoris i la manca de connexió entre educació i imón laboral, entre altres aspectes- no és exclusivament escolar: és també un fracàs social, és un fracàs de l'entorn familiar o l'entorn humà de proximitat com a mediadors de coneixements, experiències, conceptes, principis i valors. El fracàs està instal·lat en el nucli mateix de la transmissió cultural. Utilitzo la paraula "fracàs" en el seu sentit més "físic", com a col·lapse, com a falla, com a trencament profund en la transmissió cultural.

El repartiment de culpes en aquest moment neix de la immediatesa dels problemes, de l'angoixa i la tensió que genera en les persones una situació que no satisfà ningú i que ens porta a una involució social -paradoxalment, a contra corrent del progrés científic, tecnològic i cultural-, perquè l'anomenat fracàs educatiu perpetua i augmenta les desigualtats entre les persones i les seves possibilitats de molts de participar dels béns socials.

Ens calen anàlisi, reflexió, compromís i gosadia. Els experts educatius han de tocar de peus a terra, i els educadors, en el sentit ampli que ja he comentat abans, han d'assumir el risc d'educar en un món en canvi. És a dir, el risc d'educar-se per a educar, de canviar, ells mateixo encara que això els comporti la pèrdua de les seguretats i l'assumpció de nous riscos. Perquè situar-se un mateix en una dinàmica personal de canvi i de formació és la premissa bàsica per recuperar la capacitat d'educar.

Ningú no té la fórmula, o potser no n'hi ha cap, de fórmula; però hi ha camins més dreturers i ferms que d'altres. I els educadors han de saber elegir-ne els més adients, i seguir-los. Amb humilitat, sense arrogància. Potser recordant aquells versos del gran poeta Antonio Machado:

¿Tu verdad? No, la verdad.

Y ven conmigo a buscarla.

La tuya, guárdatela.

Josep A. Vidal