Segunda-feira, 7 de Março de 2011

De Camões i el seu temps. Poesia sense fronteres (per Josep Anton Vidal)

Aquest espai està dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als qui segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i els altres.

 

 

Tanto do meu estado me acho incerto

 Luis de Camões

 

Tanto de meu estado me acho incerto,
Que em vivo ardor tremendo estou de frio;
Sem causa, justamente choro e rio,
O mundo todo abarco e nada aperto. 1

É tudo quanto sinto, um desconcerto;
Da alma um fogo me sai, da vista um rio;
Agora espero, agora desconfio,
Agora desvario, agora acerto.

Estando em terra, chego ao Céu voando; 2
Numa hora acho mil anos, e é jeito
Que em mil anos não posso achar uma hora.

Se me pergunta alguém por que assim ando,
Respondo que não sei; porém suspeito
Que só porque vos vi, minha Senhora. 3

 

            

 

És tanta la incertesa en què ara em veig

 

És tanta la incertesa en què ara em veig,

que en viva ardor, gelat de fred, tremolo;

sense cap causa, alhora ric i ploro;

e tot lo món abraç e no estrenc res. 1

 

Tot el que sento és un desconcert;

de l'ànima em surt foc, un riu dels ulls;

ara cerco conhort, ara no en vull,

ara desvariejo, ara tinc seny.

 

Fermat en terra, pujo al cel volant; 2

una hora em són mil anys, i és de manera

que ni en mil anys una hora no m'és bona.

 

Si em demanen raó del meu estat,

responc que no ho sé pas; però he de creure

que és sols perquè us he vist, a Vós, Senyora. 3

 

            Luís de Camões

            Trad.: Josep A. Vidal

 

Si el lector ho vol, després de deixar-se seduir per la musicalitat, la sensualitat i la bellesa dels versos de Camões (1524-1580), pot parar esment a aquests versos (1, 2) i entretenir-se breument en alguna precisió erudita per, després, poder fer volar la imaginació i eixamplar la seva mirada cap a espais més oberts que els que es tanquen en l'estretor –física i mental– dels mapes polítics.

 

Coneixia Camões, quan va escriure aquests versos, la "Cançó d'opòsits" del poeta valencià Jordi de Sant Jordi?... Vegem-ne un fragment (http://www.rialc.unina.it/164.17.htm):

 

Tots jorns aprench e desaprench ensemps,
e visch e muyr, e fau d’enuig plaser,
axi mateix fau de l’avol bon temps,
e vey sens ulls e say menys de saber,
e no strench res e tot lo mon abras, 1
vol sobre·l cel e no·m movi de terra,
2
e ço que·m fuig incessantment acas

e·m fuig aço que·m segueix e m’afferra.


Jordi de Sant Jordi, nascut al País Valencià probablement el 1399 o el 1400,  fou cambrer reial en la cort d'Alfons el Magnànim. Fet presoner per les tropes de Francesco Sforza l'any 1423, va escriure el poema "Lo presoner" (que podem sentir cantat per Raimon en una versió de extraordinària musicalitat http://www.goear.com/listen/aae00b3/desert-damics-raimon-jordi-de-sant-jordi), un cant elegíac que constitueix la part més coneguda de la seva obra, en la qual destaca el poema "Estramps" (http://www.escriptors.cat/autors/jdsjordi/poemes.html). Va morir l'any 1424.

 

No hi ha probablement cap document que permeti acreditar que Camões hagués llegit Jordi de Sant Jordi. I naturalment tampoc no n'hi ha que permetin afirmar el contrari. Però, el més probable és que l'un i l'altre haguessin llegit Petrarca, i, pel que fa als versos que comentem del poeta portuguès i del poeta català, el sonet CXXXIV del "Canzoniere" (http://www.liberliber.it/biblioteca/p/petrarca/canzoniere/pdf/canzon_p.pdf):

 

Pace non trovo, et non ò da far guerra;

e temo, et spero; et ardo, et son un ghiaccio;

et volo sopra 'l cielo, et giaccio in terra; 2

et nulla stringo, et tutto 'l mondo abbraccio. 1

 

Tal m'à in pregion, che non m'apre né serra,

né per suo mi riten né scioglie il laccio;

et non m'ancide Amore, et non mi sferra,

né mi vuol vivo, né mi trae d'impaccio.

 

Veggio senza occhi, et non ò lingua et grido;

et bramo di perir, et cheggio aita;

et ò in odio me stesso, et amo altrui.

 

Pascomi di dolor, piangendo rido;

egualmente mi spiace morte et vita:

in questo stato son, donna, per voi. 3

 

                        Francesco Petrarca

 

 

Petrarca (1304 -1374) és, probablement, el creador de la lírica moderna. Amb ell canvien no només el llenguatge i el ritme, sinó també la sensibilitat poètica i el sentit de la poesia. La seva obra humanística, en llatí, es complementa amb la seva poesia en el dialecte toscà (Canzoniere, Trionfi). La vinculació entre la corona d'Aragó, i, per tant, Catalunya, i la cort de Nàpols, va obrir la porta d'entrada dels models petrarquistes a la Península Ibèrica. El barceloní Bernat Metge (1340/46?-1416), membre de la Cancelleria Reial, fou el primer traductor al català d'una obra de Petrarca, Griseldis. I també fou Metge un dels primers a deixar constància en la seva obra, especialment en "Lo somni", de l'empremta del poeta italià. L'eclosió de la influència petrarquista en la lírica catalana es produeix, sobretot, en els poetes del segle XV, i de manera molt especial en Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs Marc, poetes en què el seguiment de Petrarca no coarta ni ofega l'expressió personal de la pròpia poesia. En autors posteriors, Petrarca será un "model" més que no pas una inspiració.

 

També fou un català, el barceloní Joan Boscà (1487/92?-1542), que escriví sobretot en castellà, qui va introduir el petrarquisme en la literatura castellana. Joan Boscà fou també qui portà la influència del poeta valencià Ausiàs Marc (1397-1459) a la literatura castellana, a través de la seva estreta amistat amb el Toledano Garcilaso de la Vega (1501/03?-1536). La influència de Marc, fosa en certa manera amb la de Petrarca, potser com les dues cares d'una mateixa moneda, penetra fondament en la lírica castellana i arriba inequívocament a la lírica portuguesa en l'obra de Luís de Camões.


Crec que tampoc en aquest cas hi ha documentació que permeti afirmar que Camões va llegir Ausiàs Marc en català, però tampoc no n'hi ha que permeti afirmar el contrari. No obstant, sembla prou probable que el llegís en castellà, en la traducció que dels versos marquians va fer Jorge de Montemor (1520-1561), que en els manuals de literatura castellana anomenen Jorge de Montemayor, publicada a València l'any 1560.


Per aprofundir en el tema es pot llegir el treball del professor Jorge Osório, de la Universidade do Porto, publicat en el número 0 de la revista "Península", 2003 (http://ler.letras.up.pt/uploads/ficheiros/artigo12651.pdf).


Jo deixo aquí les referències erudites. Perquè, de fet i com he anunciat a l'inici d'aquesta exposició, només pretenc recordar al lector quatre dades que li serveixin de base suficient per fer volar la imaginació.


I per imaginar... què?


Per imaginar un espai cultural obert, en el qual les idees i la creació circula per canals sense dics ni barreres des del cor de la Mediterrània fins a la costa atlàntica. I que ens permet resseguir l'itinerari o els itineraris múltiples des d'un extrem a l'altre com es pot seguir la circulació de la saba pel tronc d'un arbre o la de la sang per l'organisme.  


Durant segles i mil·lennis els poderosos s'han esforçat a aixecar fronteres. Els "limes" del vell Imperi Romà. "Limes" és l'arrel llatina de "límits", les línies militaritzades que s'aixecaven allà on acabaven les "províncies" de l'Imperi. Etimològicament la "província" és la "terra dels vençuts", terra conquerida, vençuda. I avui, al cap dels mil·lennis, quan al món es parla de "globalització" –malgrat que aquest concepte sigui encara vague i imprecís–, crec que tots plegats ens hem rendit a la idea dels límits i que els nostres horitzons no van més enllà de la terra dels vençuts.


Les fronteres, que avui van perdent força física, han guanyat força psicològica als nostres caps i als nostres esperits. Hem encotillat la literatura, el pensament, l'art, la sensibilitat i les idees en motlles nacionals. I discutim sobre la nacionalitat o la pertinença d'un escriptor a un territori o a un altre. I no ho fem pas perquè de la "nacionalitat" que li atribuïm depengui la seva grandesa literària, la validesa de la seva obra o l'alçada poètica del seu vers, sinó perquè pretenem que la condició nacional que li atribuïm reverteixi en nosaltres. Volem supeditar el seu mèrit a la nostra autocomplaença i, en definitiva, a la nostra mesquinesa. I són tan fermes i tan fondes aquestes barreres psicològiques que ens "estranyem", ens fem "estranys" –els llatins en deien "bàrbars"– els uns als altres. I aquest sentiment d'estranyesa el projectem fins i tot sobre la llengua.


El Senat espanyol, per exemple, duplica el servei de traducció per a les intervencions en català dels senadors de la Comunitat Valenciana i dels senadors de Catalunya, malgrat que parlin la mateixa llengua. Perquè l'obstacle no és pas la llengua, sinó els "limes", els límits mentals, les barreres, allò que tanca el nostre pobre esperit vençut i el separa i protegeix de les terres obertes i indòmites –bàrbares– on hi ha "l'enemic", l'estrany.


Des dels temps de l'Imperi Romà, des del cor de la Mediterrània fins a les costes atlàntiques –i afegiu-hi a més la major part del continent americà–, tots "nosaltres", italians, catalans, francesos, castellans, portuguesos..., compartim una mateixa base lingüística. I si les diferències lingüístiques són suficients per singularitzar clarament les llengües respectives i totes i cadascuna de les seves varietats dialectals, no són prou fortes com per constituir barreres insalvables.


Probablement l'habitud de llegir, amb més o menys esforç –i si cal amb la traducció al costat– alhora en portuguès i en gallec, en català o valencià, en castellà, en italià, en francès..., ens faria més permeables, més amatents a la realitat, més oberts i, probablement, contribuiria, en un moment de descrèdit de les fronteres físiques entre els pobles, a enderrocar les fronteres psicològiques i mentals que ens tanquen en l'estretor d'unes preteses literatures nacionals, compartimentades, reduccionistes, que ens serveixen per autoafirmar-nos davant l'"estrany".


Són Dante o Petrarca italians? És Shakespeare anglès? És Ausiàs Marc català? És Camões portuguès? Què són Cervantes, Swift, Defoe, Tolstoi, Txèkhov, Mann, Ibsen, Brecht, Camus, Faulkner, Pessoa, Delibes...?


Us asseguro que jo no sóc capaç de llegir-los sense sentir-los, tots ells, ben meus. I, sense ells, tampoc no sabria explicar-me a mi mateix.

 

Josep A. Vidal

 

publicado por Josep Anton Vidal às 11:00
link | comentar | favorito
1 comentário:
De Luis Moreira a 7 de Março de 2011
É um belissimo trabalho. Li a primeira vez destas influências no livro "A vida ignorada de Camões" do José António Saraiva

Comentar post

.Páginas

Página inicial
Editorial

.Carta aberta de Júlio Marques Mota aos líderes parlamentares

Carta aberta

.Dia de Lisboa - 24 horas inteiramente dedicadas à cidade de Lisboa

Dia de Lisboa

.Contacte-nos

estrolabio(at)gmail.com

.últ. comentários

Ei telespectadoresMeu nome é Patricia, dos estados...
Ei telespectadoresMeu nome é Patricia, dos estados...
Este grupo de CYBER GURUS ajudou minha família a c...
HAVE YOU BEEN IN SEARCH FOR GENUINE HACKER'S ONLIN...
Este grupo de CYBER GURUS ajudou minha família na ...
Olá Andreia, Depois de ler a sua exposição sobre o...
Este grupo de CYBER GURUS ajudou minha família na ...
Olá a todos, Precisa de serviços de hacking? TESTA...
Gostava de postar uma foto, mas não consigo. Ela e...
Olá AndreiaMoro no Porto (Gaia) e tenho um osga a ...

.Livros


sugestão: revista arqa #84/85

.arquivos

. Setembro 2011

. Agosto 2011

. Julho 2011

. Junho 2011

. Maio 2011

. Abril 2011

. Março 2011

. Fevereiro 2011

. Janeiro 2011

. Dezembro 2010

. Novembro 2010

. Outubro 2010

. Setembro 2010

. Agosto 2010

. Julho 2010

. Junho 2010

. Maio 2010

.links