Estrolabio

Petrarca (1304 -1374) és, probablement, el creador de la lírica moderna. Amb ell canvien no només el llenguatge i el ritme, sinó també la sensibilitat poètica i el sentit de la poesia. La seva obra humanística, en llatí, es complementa amb la seva poesia en el dialecte toscà (Canzoniere, Trionfi). La vinculació entre la corona d'Aragó, i, per tant, Catalunya, i la cort de Nàpols, va obrir la porta d'entrada dels models petrarquistes a la Península Ibèrica. El barceloní Bernat Metge (1340/46?-1416), membre de la Cancelleria Reial, fou el primer traductor al català d'una obra de Petrarca, Griseldis. I també fou Metge un dels primers a deixar constància en la seva obra, especialment en "Lo somni", de l'empremta del poeta italià. L'eclosió de la influència petrarquista en la lírica catalana es produeix, sobretot, en els poetes del segle XV, i de manera molt especial en Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs Marc, poetes en què el seguiment de Petrarca no coarta ni ofega l'expressió personal de la pròpia poesia. En autors posteriors, Petrarca será un "model" més que no pas una inspiració.

També fou un català, el barceloní Joan Boscà (1487/92?-1542), que escriví sobretot en castellà, qui va introduir el petrarquisme en la literatura castellana. Joan Boscà fou també qui portà la influència del poeta valencià Ausiàs Marc (1397-1459) a la literatura castellana, a través de la seva estreta amistat amb el Toledano Garcilaso de la Vega (1501/03?-1536). La influència de Marc, fosa en certa manera amb la de Petrarca, potser com les dues cares d'una mateixa moneda, penetra fondament en la lírica castellana i arriba inequívocament a la lírica portuguesa en l'obra de Luís de Camões.

Crec que tampoc en aquest cas hi ha documentació que permeti afirmar que Camões va llegir Ausiàs Marc en català, però tampoc no n'hi ha que permeti afirmar el contrari. No obstant, sembla prou probable que el llegís en castellà, en la traducció que dels versos marquians va fer Jorge de Montemor (1520-1561), que en els manuals de literatura castellana anomenen Jorge de Montemayor, publicada a València l'any 1560.

Per aprofundir en el tema es pot llegir el treball del professor Jorge Osório, de la Universidade do Porto, publicat en el número 0 de la revista "Península", 2003 (http://ler.letras.up.pt/uploads/ficheiros/artigo12651.pdf).

Jo deixo aquí les referències erudites. Perquè, de fet i com he anunciat a l'inici d'aquesta exposició, només pretenc recordar al lector quatre dades que li serveixin de base suficient per fer volar la imaginació.

I per imaginar... què?

Per imaginar un espai cultural obert, en el qual les idees i la creació circula per canals sense dics ni barreres des del cor de la Mediterrània fins a la costa atlàntica. I que ens permet resseguir l'itinerari o els itineraris múltiples des d'un extrem a l'altre com es pot seguir la circulació de la saba pel tronc d'un arbre o la de la sang per l'organisme.  

Durant segles i mil·lennis els poderosos s'han esforçat a aixecar fronteres. Els "limes" del vell Imperi Romà. "Limes" és l'arrel llatina de "límits", les línies militaritzades que s'aixecaven allà on acabaven les "províncies" de l'Imperi. Etimològicament la "província" és la "terra dels vençuts", terra conquerida, vençuda. I avui, al cap dels mil·lennis, quan al món es parla de "globalització" –malgrat que aquest concepte sigui encara vague i imprecís–, crec que tots plegats ens hem rendit a la idea dels límits i que els nostres horitzons no van més enllà de la terra dels vençuts.

Les fronteres, que avui van perdent força física, han guanyat força psicològica als nostres caps i als nostres esperits. Hem encotillat la literatura, el pensament, l'art, la sensibilitat i les idees en motlles nacionals. I discutim sobre la nacionalitat o la pertinença d'un escriptor a un territori o a un altre. I no ho fem pas perquè de la "nacionalitat" que li atribuïm depengui la seva grandesa literària, la validesa de la seva obra o l'alçada poètica del seu vers, sinó perquè pretenem que la condició nacional que li atribuïm reverteixi en nosaltres. Volem supeditar el seu mèrit a la nostra autocomplaença i, en definitiva, a la nostra mesquinesa. I són tan fermes i tan fondes aquestes barreres psicològiques que ens "estranyem", ens fem "estranys" –els llatins en deien "bàrbars"– els uns als altres. I aquest sentiment d'estranyesa el projectem fins i tot sobre la llengua.

El Senat espanyol, per exemple, duplica el servei de traducció per a les intervencions en català dels senadors de la Comunitat Valenciana i dels senadors de Catalunya, malgrat que parlin la mateixa llengua. Perquè l'obstacle no és pas la llengua, sinó els "limes", els límits mentals, les barreres, allò que tanca el nostre pobre esperit vençut i el separa i protegeix de les terres obertes i indòmites –bàrbares– on hi ha "l'enemic", l'estrany.

Des dels temps de l'Imperi Romà, des del cor de la Mediterrània fins a les costes atlàntiques –i afegiu-hi a més la major part del continent americà–, tots "nosaltres", italians, catalans, francesos, castellans, portuguesos..., compartim una mateixa base lingüística. I si les diferències lingüístiques són suficients per singularitzar clarament les llengües respectives i totes i cadascuna de les seves varietats dialectals, no són prou fortes com per constituir barreres insalvables.

Probablement l'habitud de llegir, amb més o menys esforç –i si cal amb la traducció al costat– alhora en portuguès i en gallec, en català o valencià, en castellà, en italià, en francès..., ens faria més permeables, més amatents a la realitat, més oberts i, probablement, contribuiria, en un moment de descrèdit de les fronteres físiques entre els pobles, a enderrocar les fronteres psicològiques i mentals que ens tanquen en l'estretor d'unes preteses literatures nacionals, compartimentades, reduccionistes, que ens serveixen per autoafirmar-nos davant l'"estrany".

Són Dante o Petrarca italians? És Shakespeare anglès? És Ausiàs Marc català? És Camões portuguès? Què són Cervantes, Swift, Defoe, Tolstoi, Txèkhov, Mann, Ibsen, Brecht, Camus, Faulkner, Pessoa, Delibes...?

Us asseguro que jo no sóc capaç de llegir-los sense sentir-los, tots ells, ben meus. I, sense ells, tampoc no sabria explicar-me a mi mateix.

Josep A. Vidal