Terça-feira, 14 de Junho de 2011

Records melangiosos, si voleu e El jorn que m'infantà mori i pereixi - dois sonetos de Luís de Camões traduzidos por Josep A. Vidal

 

Dois sonetos de Luís de Camões traduzidos para catalão por Josep A. Vidal

 

 

Malgrat que amb retard, llegeixo aquesta notícia i no puc deixar d'afegir-me a l'homenatge a Camôes, gran entre els més grans de la poesia europea, l'obra del qual admiro sense reserves. Tot compartint la profunda vibració poètica de la interpretació que Amália Rodrigues fa de Camôes, reto homenatge al poeta amb aquesta versió catalana de dos dels seus sonets:

 

Records melangiosos, si voleu

 

Records melangiosos, si voleu
que fineixi ma vida en tal estat,
no visc pas del meu mal tan enganyat
que no n'esperi encara un mal més greu.

Fa ja molt temps que, constants, m'aveseu
a viure de tot bé desesperat;
ja tinc amb la Fortuna concertat
de suportar les penes que em doneu.

Fermada tinc al rem la paciència
per a quanta dissort la vida em guarda;
que frisi tant com vulgui el pensament,

que, si no hi ha cap altra resistència
per a tan alta i dura rodolada,
li pararé dessota el sofriment.

 

 

Lembranças saudosas, se cuidais

Lembranças saudosas, se cuidais

De me acabar a vida neste estado,

Não vivo com meu mal tão enganado,

Que não espere dele muito mais.

 

De muito longe já me costumais

A viver de algum bem desesperado;

Já tenho co'a Fortuna concertado

De sofrer os trabalhos que me dais.

 

Atado ao remo tenho a paciência,

Pêra quantos desgostos der a vida;

Cuide em quanto quiser o pensamento;

 

Que, pois não há i outra resistência,

Pêra tão certa queda de subida,

Aparar-lhe-ei debaixo o sofrimento.

 

 


El jorn que m'infantà mori i pereixi

 

El jorn que m'infantà mori i pereixi
que mai el temps no el vulgui tornar a dar;
que mai més torni al Món, i, si era el cas,
que un eclipsi, aquell jorn, el Sol cobreixi.

Que li falti la llum, que el Sol negregi,
que d'acabar-se el món doni senyals,
que el jorn engendri monstres, plogui sang,
que al propi fill la mare no conegui.

I que tothom colpit, per ignorant,
els ulls plorant, la cara empal•lidida,
pensi que el món ha estat ja destruït.

O gent poruga, feu fora l'espant,
perquè aquell jorn va donar al Món la vida
més dissortada que mai hom ha vist!

 

 

O dia em que nasci moura e pereça

 

O dia em que nasci moura e pereça,

Não o queira jamais o tempo dar;

Não torne mais ao Mundo, e, se tornar,

Eclipse nesse passo o Sol padeça.

 

A luz lhe falte, o Sol se [lhe] escureça,

Mostre o Mundo sinais de se acabar,

Nasçam-lhe monstros, sangue chova o ar,

A mãe ao próprio filho não conheça.

 

As pessoas pasmadas, de ignorantes,

As lágrimas no rosto, a cor perdida,

Cuidem que o mundo já se destruiu.

 

Ó gente temerosa, não te espantes,

Que este dia deitou ao Mundo a vida

Mais desgraçada que jamais se viu!

 

Amália canta Camões  Dura Memória

 



publicado por Augusta Clara às 19:00
link | favorito
Terça-feira, 3 de Maio de 2011

Uma nova maneira de narrar e uma nova maneira ética - Josep Anton Vidal

 

 

Josep Anton Vidal  Uma nova maneira de narrar e uma nova maneira ética

 

 

 

Notas de leitura de Jacob’s room, de Virginia Woolf

 

A estrutura narrativa de "Jacob's room" e a técnica de Virginia Woolf sugerem a imagem de um puzzle narrativo cujas peças se integram num todo unitário sem que nenhuma peça perca, não obstante, a sua identidade própria. Assim, o resultado unitário da narração dependeria do contributo de todas e de cada uma das peças, ao mesmo tempo que cada peça se explicaria em função das imediatas e da “paisagem narrativa global”.

 

No terreno da narrativa, o símile do puzzle equivale à criação de um universo que, com o contributo de cada um dos elementos singulares, constrói um universo integral, e este, por seu turno, dá sentido a cada uma das peças que o integram. O símile do puzzle poderia, em parte, explicar a técnica narrativa de Woolf, porém não é suficiente. Visto na perspectiva do resultado final, o puzzle, pese embora a aparente complexidade que a multiplicidade das peças lhe confere, não difere da fotografia, da imagem única, entendida como representação global e total de um universo bidimensional. No entanto, a obra de Virginia Woolf não pretende ser um universo, e muito menos bidimensional, porque não se fecha em si mesma, sendo feita de janelas que se abrem para paisagens diferentes, para mundos e universos cuja presença assume potencialidade e entidade narrativa, permanecendo, no entanto, inexplicada ou apenas intuída.

 

Creio que, se queremos empregar um referencial formal de natureza não literária que possa servir como símile da maneira de narrar de Virginia Woolf, o devemos procurar nas experiências dos artistas plásticos, pintores e escultores, dos primeiros anos do século XX e, de forma muito característica, no Cubismo. Não é que a narrativa de Virginia Woolf tenha recebido a influência da experimentação cubista, mas sim, experimentando com o material narrativo, Woolf chegou a soluções literárias similares a àquelas que o Cubismo e as primeiras vanguardas elaboraram a partir de materiais plásticos e da tradição das técnicas pictóricas e escultóricas.

A penetração social e cultural da psiquiatria não só quebrou as visões unitárias e as explicações monolíticas da existência e do imprevisto humanos, como além disso, os tornou impossíveis, fechando-lhes as portas do futuro. E este não foi o único fenómeno que se foi gerando ao longo do século XIX e contribuiu para o desmoronamento com que o século XX começou. A verdade é que com esse desmoronamento se tornou impossível a partir de então a construção de um juízo moral ao abrigo de uma concepção – fosse ela qual fosse – da ordem social. Desde então sabemos que a realidade só pode ser objecto de explicações múltiplas e diversas que, ao sobreporem-se umas às outras, renunciam às explicações simplistas e ao ponto de vista único, assumindo a existência como complexidade que ultrapassa a percepção sempre limitada, do observador, do narrador ou do artista – e a do ideólogo, e a do político...

 

A multiplicidade de formas, integradas na unidade que a obra de arte lhes confere, não serão já nunca mais uma reprodução da realidade, nem sequer uma reconstrução ou recreação da realidade, mas sim uma nova realidade, que existe apenas como obra de arte, e que não é um reflexo da realidade, mas sim uma realidade em si mesma. Esta complexidade, no entanto, separa-se conscientemente, tanto quanto lhe é possível, da complexidade pessoal do autor ou do observador, que – contrariando a herança romântica – renuncia a misturar-se no espaço que compete ao objecto artístico na própria obra, e por isso, o desenho e as formas, o traço nas artes plásticas e a linguagem na literatura, se estilizam, ensaiam caminhos minimalistas, procuram a simplicidade da linha, as cores simples, o movimento… Uma simplicidade que, no entanto, está ao serviço da complexidade.

 

 

 

publicado por Augusta Clara às 19:00
link | favorito
Quarta-feira, 13 de Abril de 2011

Um poema de Josep A. Vidal

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Capvespre

 

Has esperat, al caient de la tarda,

la simfonia d'un capvespre endolcit,

l'esclat de llum, la plenitud diàfana,

la serenor que precedeix la nit;

has resseguit l'espai amb la mirada,

se t'han perdut els ulls en l'infinit,

i has escoltat l'oreig entre les branques

com el fraseig d'un vers de metre antic...

No hi ha res mes. Aquí el camí s'acaba.

Detura el pas i encalma l'esperit.

Acluca els ulls. Guarda dins teu la tarda,

el cel, la llum, la resplendor subtil

d'aquest ponent que lentament avança

d'un esclat a un no-res. Principi i fi.

 

Josep A. Vidal


Octubre, 2008


 

publicado por João Machado às 21:00
link | favorito
Quarta-feira, 29 de Dezembro de 2010

Has dit que sóc poeta, de Josep A. Vidal





Has dit que sóc poeta

Josep A. Vidal
Has dit que sóc poeta perquè saps que faig versos,
i sí, és cert, en faig. Consirós, cerco i lligo
els mots, l'un rere l'altre, i aixeco arquitectures
de mètrica insegura, maldestres i inconnexes,
amb rebles i artificis i retòrica abstrusa,
amb ritmes que coixegen i rimes vacil•lants.
Dogmàtics de la rima, matemàtics del metre,
buròcrates del ritme, acadèmics de res,
diran ínclits poetes, tot arrufant les celles
amb un gest de desdeny: "I és d'això, que en dius vers?"
Però, jo seguiré aplicant-me maldestre
a la feina obstinada de lligar mot amb mot,
i cercaré la rima com l'ocell cerca l'aire,
com l'arrel cerca l'aigua furgant en terra eixuta,
com cerca el riu el mar, com la pluja la terra,
com l'alè el moribund...
Com el meu cos el teu, jo assedegat de tu.
I em diré a mi mateix, una i altra vegada,
el nom de cada cosa com una lletania
per ordenar-me el món: la pedra, l'aigua, el foc,
el sol, la terra, l'aire... La vela al mar, la tarda...
I l'horitzó, tan lluny! –Una broma infinita,
la mar i el cel confosos, un rengle de muntanyes...
I el neguit incessant, la set insaciable...
Les pregoneses tèbies del teu si... La mirada
de l'infant, i les llàgrimes; les arrugues del vell,
i el pas del temps, i el buit... La tendresa, l'encís
del teu bes, i l'esclat del meu cos que s'afluixa
i es vessa en el teu cos, tremolós, que m'abraça...
La solitud, el plor, la cambra del malalt,
l'olor de resclosit, la tos, el ronc, l'esput,
la ranera impotent, els ulls esbatanats...
I el ventre afeixugat de la dona prenyada,
i els crits d'infants que juguen al celobert...
La suor del teu cos enganxada al meu cos,
i el teu alè i el meu fonent-se en la besada.
I l'instant que s'esmuny. I la mort, i l'absència...
Potser tenen raó i es soroll de xaranga,
però, no puc estar-me'n.
Els mots em fan present el temps inabastable,
cada instant que hem viscut,
el moment que s'esmuny entre els meus dits com l'aigua,
com la sorra i la pols; com un foc que s'apaga,
com l'infant que vaig ser
-aquell que cavalcava corsers imaginaris,
i encenia fogueres de fullaraca als vespres
i les veia apagar-se amb un estremiment-,
com la veu, com el bes, com la mirada...
Com la mà dels amics que he vist marxar per sempre
i el teu pas amb el meu al caient de la tarda.
Chamaste-me poeta...
Chamaste-me poeta, pois sabes que faço versos,
e, sim, é verdade que os faço. Com rigor, construo
e ligo as palavras, uma após outra, ergo arquitecturas
de insegura métrica, desconexas e trôpegas,

com desperdícios, artifícios e retórica abstrusa,
com ritmos que coxeiam e hesitantes rimas.
Dogmáticos da rima, matemáticos do metro,
burocratas do ritmo, académicos de coisa nenhuma,
dirão os ínclitos poetas, franzindo o cenho,
com um gesto de desdém: “É a isto que chamas versos?”

Porém, continuarei a entregar-me, trôpego, mas teimoso,
à ingente tarefa de ligar palavra com palavra,
procurando a rima como o pássaro procura os ares,
como a raiz procura a água escavando a terra enxuta,
como o rio demanda o mar e a chuva a terra,
e o moribundo o alento…
Como o meu corpo procura o teu, de ti sedento.
E, para mim mesmo, uma e outra vez direi
o nome de cada coisa, como uma litania
para ordenar o meu mundo: a pedra, a água, o fogo,
o sol, a terra, o ar…Uma vela aberta ao mar, a tarde…
E o horizonte, tão distante! Uma bruma infinita,
o mar e o céu confundindo-se, uma sucessão de montanhas…
E o anseio incessante, a insaciável sede…
A profunda quentura do teu seio…O olhar
do menino, as suas lágrimas; as rugas do velho,
a passagem do tempo, e o vazio… A ternura, o encanto
do teu beijo, e a explosão do meu corpo que se distende
e derrama no teu trémulo corpo que me abraça…
A solidão, o pranto, a cama do doente,
O bafo do quarto fechado, a tosse, o ronco, o escarro,
o estertor impotente, os olhos sem pálpebras…
E o ventre carregado da mulher grávida…
Os gritos das crianças brincando no pátio vizinho…
O suor do teu corpo colando-se ao meu corpo
e a tua respiração e a minha fundindo-se no beijo.
E o instante que foge. E a morte e a ausência…

Talvez tenham razão e seja o som da charanga,
mas é inevitável.
As palavras tornam presente o tempo inatingível,
Cada instante que vivemos,
o momento que se esvai como a água entre os meus dedos,
como o pó e a areia; como um fogo que se extingue,
a criança que já fui
- aquele que cavalgava imaginários corcéis,
e fazia fogueiras com as folhas secas,
vendo-as apagar-se com um estremecimento -,
como a voz, como o beijo, como o olhar…
Como a mão dos amigos que vi partir para sempre
e os teus passos com os meus ao cair da tarde.
(Versão portuguesa de Carlos Loures)
publicado por João Machado às 16:00
link | favorito
Quarta-feira, 15 de Dezembro de 2010

Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________


UNA NOVA MANERA DE NARRAR I UNA NOVA MANERA ÈTICA
Notes de lectura. Jacob’s room, de Virginia Woolf

Josep A. Vidal

The strange thing about life is that though the nature of it must have been apparent to every one for hundreds or years, no one has left any adequate account of it. The streets of London have their map; but our passions are uncharted. What are you going to meet if you turn this corner? [...] As frequent as street corners in Holborn are thes chasms in the continuity of our ways. Yet we keep straight on.
VIRGINIA WOOLF: Jacob’s room, Chapter 8

L'estructura narrativa de “Jacob's room” i la tècnica de Virginia Woolf suggereixen la imatge d'un puzzle narratiu les peces del qual s’integren en un tot unitari sense que cap peça, però, perdi la seva entitat pròpia. Així, el resultat unitari de la narració dependria de l'aportació de totes i cadascuna de les peces, alhora que cada peça s'explicaria en funció de les immediates i del "paisatge narratiu global". En el terreny de la narració, el símil del puzzle equival a la creació d'un univers que, amb l’aportació de cadascun dels diferents elements singulars, construeix un univers integral, i aquest, al seu torn, dóna sentit a cadascuna de les peces que l'integren. El símil del puzzle podria explicar en part la tècnica narrativa de Woolf, però, no és suficient. Vist des de la perspectiva del resultat final, el puzzle, malgrat l’aparent complexitat que li confereix la multiplicitat de les peces, no difereix de la fotografia, de la imatge única, entesa com a representació global i total d’un univers bidimensional. Però, l'obra de Virginia Woolf no pretén ser un univers, i molt menys bidimensional. perquè no es tanca en ella mateixa, sinó que és feta de finestres que s’obren a paisatges diferents, a mons i universos la presència dels quals pren potencialitat i entitat narrativa, però queda inexplicada o a penes intuïda.


Crec que, si volem emprar un referent formal de naturalesa no literària que puguem utilitzar com a símil de la manera de narrar de Virginia Woolf, l’hem de cercar en l'experimentació dels artistes plàstics, pintors i escultors, dels primers anys del segle XX i, de manera molt característica, en el Cubisme.


No es tracta pas que la narrativa de Virginia Woolf hagi rebut la influència de l'experimentació cubista, sinó que, experimentant amb el material narratiu, Woolf arriba a solucions literàries similars a les que el Cubisme i les primeres avantguardes elaboren a partir de materials plàstics i de la tradició de les tècniques pictòriques i escultòriques.


La penetració social i cultural de la psiquiatria no només va trencar les visions unitàries i les explicacions monolítiques de l'existència i de la peripècia humanes, sinó que, a més, les va fer impossibles i els va tancar les portes del futur. I no va ser aquest l’únic daltabaix que es va anar gestant al llarg del segle XIX i que va contribuir a l’ensulsiada amb què s’inaugura el segle XX. El cas és que amb aquell esfondrament va esdevenir impossible la construcció d’un judici moral a l’empara d’una concepció –la que fos– de l’ordre social. Des d’aleshores sabem que la realitat només pot ser objecte d'explicacions múltiples i diverses que, en superposar-se les unes amb les altres, renuncien a les explicacions simplistes i al punt de vista únic i assumeixen l’existència com a complexitat que depassa la percepció, sempre limitada, de l’observador, del narrador o de l’artista –i de l’ideòleg, i del polític... La multiplicitat de formes, integrades en la unitat que els dóna l’obra d’art, no seran ja mai més reproducció de la realitat, ni tan sols reconstrucció o recreació de la realitat, sinó una realitat nova, que existeix només com a obra d’art, i que no és reflex de la realitat sinó realitat ella mateixa. Aquesta complexitat, però, se separa conscientment, tant com pot, de la complexitat de l’autor o de l’observador, que –contra l’herència romàntica– renuncia a barrejar-se en l’espai de l’objecte artístic en la pròpia obra, i per això, el dibuix i les formes, el traç en les arts plàstiques i el llenguatge en la literatura, s’estilitzen, assagen camins minimalistes, cerquen la simplicitat de la línia, dels colors simples, el moviment... Una simplicitat, però, que està al servei de la complexitat.

Aquelles explicacions múltiples i diverses que, en els nous llenguatges, substitueixen les visions monolítiques i les explicacions globals del món i de la història, són essencialment parcials i subjectives, lligades a una experiència individual, a una peripècia existencial que ni els mateixos individus arriben a conèixer i, molt menys, a explicar.

Per això, cada persona esdevé un personatge, és a dir, un ésser que no pot ser explicat a partir del prototip d’una classe o aplicant-hi un estereotip, sinó només per mitjà de l’observació de la seva experiència particular. Una observació de la qual mai no se’n traurà una explicació total o perfecta, perquè no hi ha possibilitat de mantenir una perspectiva global, perquè només són possibles les aproximacions parcials, i perquè l’observació no és neutra, sinó que està supeditada als interessos i les manipulacions de l’observador. Com a potencial personatge, tota persona mereix ser observada perquè és potencialment susceptible de provocar el mateix interès que els protagonistes de la literatura romàntica, d'esdevenir l'heroi de la novel•la de la pròpia vida –en la mesura que la vida esdevingui existència narrada.

En la narrativa de Virginia Woolf, però, no em sembla escaient parlar d’herois, perquè l'heroi només pot existir com a tal en la mesura que ompleni l’espai cabdal que li escau en l'estructura ideològica de la narració, un espai sense el qual aquesta arquitectura s’esfondraria. L'heroi té una dimensió de totalitat, de plenitud, d'adequació identitària a un marc de valors fix, estable. És, per tant, un arquetip, i viu voltant d'estereotips. En la narrativa de Virginia Woolf no hi ha espai per als herois, perquè res no és susceptible d'explicacions, ni construccions globals, perquè no hi ha espai per a l'arquetip ni existeixen els estereotips. Perquè les explicacions són parcials, fragmentàries, episòdiques; perquè el temps no es defineix amb cap línia, ni recta ni circular, sinó com a coincidència d'espais, paisatges i peripècies que ningú pot contemplar com a globalitat. Per això, la construcció narrativa integra la diversitat, però no la tanca ni l'explica com a totalitat, ni tan sols com a harmonia.

Virginia Woolf situa al mateix pla allò que explica, allò que calla, allò que intueix i allò que ignora. Per això no hi ha espai per al judici ètic, malgrat que l'assumpció d'aquesta visió sempre mancada, insuficient, parcial o impossible d'aconseguir té una dimensió tràgica transversal que, en la mesura que és assumida
–tràgicament assumida–, construeix una actitud radicalment humana i civilitzada. En definitiva, una nova manera ètica.

La posició de l'home i de la dona davant la pròpia existència, davant la societat, davant la història, esdevé radicalment nova. I radicalment valenta, perquè neix del naufragi del món antic, del llenguatge antic, de la "manera" ètica antiga. I aquí potser podríem argüir en pro del naixement d'un nou arquetip heroic per al segle XX o per a la modernitat. L'heroi del desconcert, del dubte, de la incertesa; l'heroi de la mirada oberta i l'ànim en suspens; l'heroi, també, de l'absurd –que no de l'absurditat–, és a dir, l'heroi de la no-explicació, de la impossibilitat d'explicar o d'encabir-ho tot en una sola explicació.

Crec que en gran part és això el que dóna a la narrativa de Virginia Woolf un lleu regust nostàlgic, com el que trobem en les grans obres que han sabut copsar la transició entre el vell i el nou, com el trobem en la vitalitat dels poetes del XV, en Petrarca, en Ausiàs Marc, en els poetes de la Pléiade, en Garcilaso, o en els pintors i els artistes plàstics de la fi del XIX. Aquest regust de nostàlgia, però, no és un espai per al plany, per a la lamentació, sinó a penes un tebi sentiment nascut de la consciència profunda d’un esquinçament, del despreniment o la pèrdua consubstancal als canvis radicals produït per l'esclat d'un nou descobriment, d'allò que comença amb nou entusiasme.

En aquesta frontissa se situa la força vindicativa de Virginia Woolf, la vindicació d'una nova manera ètica indestriable d'una nova manera de narrar, d'un nou llenguatge per a la literatura i per a l'art, i, amb una força extraordinària, la reivindicació d'una societat nova, edificada sobre la base de la plenitud de drets per a les dones, i la rectificació –perquè la reparació del mal és dolorosament impossible– de la injustícia atàvica que suposa una societat exclusivament masculina.
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | favorito
Quarta-feira, 1 de Dezembro de 2010

Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.

________________


Eleccions parlamentàries a Catalunya

Josep Anton Vidal

Per llegir els resultats de les eleccions parlamentàries celebrades a Catalunya el passat diumenge dia 28 de novembre, cal tenir en compte alguns antecedents que, probablement, molts lectors portuguesos només coneixeran d’una manera vaga.

Des de la constitució de Catalunya com a Comunitat Autònoma, segons l’organització administrativa instituïda per la Constitució espanyola del postfranquisme, i fins al 2003, el govern de Catalunya va estar a les mans d’una federació de dos partits, Convergència de Catalunya i Unió Democràtica, que van concórrer a les successives convocatòries electorals amb el nom de Convergència i Unió (CiU). Malgrat que l’electorat ha assimilat la sigla que uneix els dos partits com a expressió d’un partit únic, els dos socis de la federació han procurat mantenir la seva identitat separada, sense arribar, però, a posar en perill una relació que els ha procurat el govern durant tants anys. El perfil de CiU es pot resumir dient que representen una opció de dretes democràtiques, amb una decantació més liberal per part de Convergència i més identificada amb la Democràcia Cristiana europea per part d’Unió; una opció nacionalista catalana, que ha procurat l’encaix en l’Estat espanyol, amb una més gran empatia de Convergència amb les opcions independentistes –sense que aquesta idea hagi estat mai recolzada per una majoria suficient de les seves bases i, per tant, sense que s’hagi convertit mai en un punt programàtic del Partit– i més clarament afí a les postures integracionistes per part d’Unió –que no acceptaria, però, haver de pagar el preu de la pèrdua identitària per aquesta integració en l’Estat espanyol–; i, finalment, i sense la pretensió de reduir a aquests tres trets el perfil de la formació, cal dir que presenten un programa polític de modernització del país des de postulats neoliberals i europeistes, i que defensen una acció política basada en el tactisme, el possibilisme i el pacte. L’un i l’altre consideren la llengua i la cultura com a trets identitaris irrenunciables.

Fins l’any 2003, el líder de CiU va ser Jordi Pujol, el fundador de Convergència de Catalunya.

L’any 2003, però, CiU va rebre el càstig d’una part del seu electorat per la connivència amb el govern del Partido Popular, que havia aconseguit instaurar en la presidència José María Aznar i la constitució del seu govern amb els vots de CiU. La guerra d’Iraq i la pèsima gestió dels esdeveniments més penosos de la gestió del Partido Popular, entre els quals cal comptar la catàstrofe del petrolier Prestige, la pèsima gestió de les infraestructures ferroviàries i energètiques, havien generat a Catalunya un desig de canvi que, a Catalunya, va coincidir amb la sensació que amb 23 anys de govern d’un mateix Partit i d’una mateixa persona ja n’hi havia prou. L’anunci de Jordi Pujol que, en cas que CiU hagués de formar govern novament ell no en seria el candidat, va influir en la campanya. Malgrat tot, CiU va ser la força més votada i el nou líder de la formació, Artur Mas, es va sentir, probablement, segur d’obtenir la presidència. Però, aquesta possibilitat es va esfondrar en a penes una nit, quan les tres forces d’esquerres que havien obtingut representació parlamentària –el Partit Socialista de Catalunya (PSC-PSOE), Esquerra Republicana (ERC) i Iniciativa i Unió (IU)– van decidir sumar els seus vots –cosa que els donava la majoria parlamentària–, pactar un programa de govern i fer president el líder socialista Pasqual Maragall.

CiU va viure l’experiència traumàtica de veure com, malgrat haver estat la força més votada, perdia la majoria parlamentària i es veia apartada del govern. I va iniciar així una travessia del desert com a força principal d’oposició parlamentària. A les properes eleccions, convocades anticipadament per Pasqual Maragall quan els tres partits que formaven el seu govern es van dividir en relació amb l’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia, l’any 2006, CiU va tornar a ser la força més votada. I novament la coalició tripartita, integrada per les mateixes forces, va fer-se amb la majoria parlamentària sumant els vots respectius, pactant un programa de govern i fent president el líder socialista, un català procedent de la immigració, l’andalús José Montilla, que havia estat alcalde de la ciutat de Cornellà de Llobretat, en la perifèria industrial de Barcelona, i ministre d’Indústria i Energia en el primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Després de 23 anys de govern de CiU, que van ser els primers de la naixent democràcia espanyola, la constitució d’un govern tripartit significava una novetat que no va ser fàcilment entesa per la població. Els partitis coaligats tenien l’obligació de complir el programa pactat, que recollia una part dels programes respectius, però que no satisfeia al cent per cent el programa de cap dels tres. Fins i tot, havien d’assumir que, en algun punt, l’acció de govern anés en contra dels punts que havien defensat durant la campanya electoral com a part del programa individual de cadascun, amb el descontentament consegüent del propi electorat. Això els duia sovint a marcar diferències com a partit respecte de les polítiques que estava aplicant el Govern de la Generalitat del qual formaven part. Es van generar així situacions difícils d’assimilar per la població i fàcilment criticables, com el fet que el Conseller (l’equivalent a un ministre) d’Interior, de qui depèn l’ordre públic i la policia que controla i vigila els aldarulls i les manifestacions, participés en manifestacions de protesta en les quals van arribar a exhibir-se gestos amenaçadors amb pistoles (de joguina, segons fonts del seu departament); o que un dels responsables de l’ordre públic participés estigués manifestant-se a Girona durant una vaga general, mentre a Barcelona es produïen avalots importants, el saqueig dels comerços al centre de la ciutat, i càrregues policials)... Aquesta ambigüitat de ser govern i oposició al govern, tot alhora, en una situació socioeconòmica de crisi prolongada, amb un creixement imparable de l’atur i una munió de problemes afegits, va generar en la població la sensació de desgovern, de vaixell a la deriva en un mar embravit i el convenciment, entre la població, que calia un govern fort, que ja n’hi havia prou de governs tripartits. I l’electorat va cercar en les files de l’oposició la seguretat i l’autoritat política que consideraven necessària per al país. I CiU, que havia estat sempre la força més votada, era ara el centre de totes les mirades.

El Partit Socialista de Catalunya, liderat per José Montilla, va voler aprofitar la descomposició del govern tripartit portant a la població la sensació que, deslliurat del pes dels dos partits que l’havien ajudat a construir la majoria, podria fer una política més ferma, més conforme al propi ideari, i capaç de treure el país de la crisi. Ara bé, la idea no va quallar, per la confluència de factors diversos: el descrèdit de la política que el PSOE està fent a Espanya, la pèsima gestió que el govern de Zapatero ha fet de la crisi, la desafecció dels catalans envers els partits espanyols, especialment després de la sentència del Tribunal Suprem contra l’Estatut de Catalunya. I, sobretot, la convicció, molt estesa entre l’electorat, que els tres partits que durant set anys havien format govern, i entre els quals hi havia també el PSC-PSOE, mereixien un càstig a les urnes.

Les eleccions celebrades el cap de setmana passat no han sorprès ningú, sinó és els qui pronosticaven una gran abstenció adduint l’argument del cansament de la població per la política. No ha estat així, i la participació ha estat superior a totes les expectatives, fins i tot les més optimistes. CiU s’ha fet amb la majoria parlamentària, a set punts de la majoria absoluta, i els tres partits que havien participat en els dos governs anteriors (PSC-PSOE, ERC i IU) han rebut el càstig dels electors, que han retirat la confiança especialment als dos primers, que reculen espectacularment, i han estat més indulgents amb IU.

L’altre tret significatiu dels resultats és l’entrada en el parlament d’un partit independentista, Solidaritat Catalana per la Independència, que ha conseguit quatre escons. Les forces polítiques de la dreta espanyolista i anticatalanista, que compten amb una base electoral força estable, mantenen la seva representació, amb un lleuger augment del PP, malgrat que, per la davallada dels altres grups, aconsegueixen una major importància relativa, que els situa com a tercera força parlamentària.

Per acabar aquest comentari, tres apunts: les decepcions electorals, l’ensurt de la jornada electoral i el ridícul més gran de la campanya. En el capítol de decepcions electorals, deixant de banda el fracàs estrepitós del PSC i d’ERC, el fet que Reagrupament, un dels partits independentistes que buscaven d’aconseguir de fer-se un lloc al Parlament, no ha conseguit representació. Pel que fa a l’ensurt, quan, amb el 50% dels vots escrutats es va difondre la notícia que obtindria tres escons Plataforma per Catalunya (PxC), un partit obertament xenòfob i feixista, la campanya del qual ha estat subvencionada per l’ultradreta austríaca i que ha basat exclusivament el seu programa en l’expulsió i l’exclusió dels immigrants. Finalment no va aconseguir representació parlamentària, gràcies, en part, al fet que el PP, que ha fet també campanya contra la immigració, ha conquerit una part dels votants potencials de PxC.

I finalment, el ridícul més gran de la campanya l’ha protagonitzat Ciutadans (C’s), un partit espanyolista que ha sembrat el secessionisme lingüístic, l’enfrontament entre els catalans en funció de la llengua, l’antagonisme català/castellà i ha mirat d’encendre un problema lingüístic fins ara inexistent a Catalunya. Els defensors de la llengua espanyola, que es proclamen també igualment defensors del català i del bilingüisme, que propugnen, a més, el trilingüisme proposant paritat entre castellà, català i anglès a l’escola, han editat un fullet de propanganda amb el seu programa polític en què barregen català i castellà i que està ple de faltes d’ortografia tant en una llengua com en l’altra. Naturalment, hi abunden molt més les faltes en català, que és la llengua que surt més mal parada de la ignorància lingüística d’aquest grup. L’error més gran consistia en el fet que el canvi d’una N per una M va fer que allà on havia de dir “contra els qui voleN (3a persona: ells) la independència” digués “contra els qui voleM (1a persona: nosaltres) la independència”. L’errada era tan perversa quant a l’ideari de Ciutadans, atès que els proclamava com a independentistes, quan el que volien era proclamar-se antiindependentistes, que van haver de repetir la impressió i la distribució del fullet. Però, com que són tan i tan intel•ligents i estan tan segurs dels seus recursos lingüístics, no van corregir cap de les faltes ortogràfiques, sintàctiques i lèxiques catalanes i castellanes que hi havia en el primer fullet i les van reproduït totes, amb l’excepció d’aquella més perversa que hem assenyalat, en la segona edició. Només això és suficient per desemmascarar la incoherència programàtica, política i de conviccions de C’s i la falsedat de l’exquisit respecte per les llengües de què presumeixen en totes les seves intervencions.
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | favorito
Segunda-feira, 11 de Outubro de 2010

Quatre barres - Tres poemes del gran poeta brasiler Carlos Drummond de Andrade

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecte als uns i als altres. Avui us proporcionem tres poemes del gran poeta brasiler Carlos Drummond de Andrade (1902-1987). La versió catalana és de Josep Anton Vidal.

El pes del món carregat a les espatlles



Arriba un temps que ja mai més no es diu: Déu meu.
Temps d'absoluta purificació.
Un temps que ja mai més no es diu: amor.
Perquè l'amor ha esdevingut inútil.
 I els ulls no ploren.
I les mans van a penes ordint el dur treball.
I el cor esdevé eixut.

Inútilment les dones et truquen a la porta, no obriràs pas.
T'has quedat sol, ja s'ha apagat la llum,
però en l'ombra els teus ulls resplendeixen enormes.
Tot s'ha tornat certesa, no saps sofrir
i ja no esperes res dels teus amics.

 Ja tan se val que arribi la vellesa; la vellesa, què és?
La teva esquena aguanta el pes del món
i el món és tan lleuger com una criatura.
Les guerres, i les fams, i les converses a dins dels edificis
són a penes senyal que encara queda vida,
que no tothom se n'ha desprès encara.
Hi ha alguns que consideren que és bàrbar l'espectacle
i més s'estimarien morir (tenen la pell tan fina!)
Ha arribat l'hora en què morir no compta.
Ha arribat l'hora que la vida és una ordre.
A penes vida i prou, sense disfresses.


Déu trist

Déu és trist.
Diumenge descobrí que Déu és trist,
enllà de la setmana i més enllà del temps.

La solitud de Déu no té parell.
Déu no és davant de Déu.
És sempre en Ell mateix i ho cobreix tot

tristinfinitament.
La tristesa de Déu és com Déu: és eterna.

Déu es féu trist.
La tristesa de l'home no té cap altra font.

Poesia

Porto ja una hora pensant un vers
que la ploma refusa d'escriure.
Mentrestant és aquí, dintre meu,
neguitós, viu.
És aquí, dintre meu,
resistint-se a sortir.
La poesia, però, d'aquest moment
m'omple a vessar la vida.
publicado por Carlos Loures às 09:00
link | favorito
Sexta-feira, 30 de Julho de 2010

Um poema de Josep A, Vidal

Capvespre

Has esperat, al caient de la tarda,
la simfonia d'un capvespre endolcit,
l'esclat de llum, la plenitud diàfana,
la serenor que precedeix la nit;
has resseguit l'espai amb la mirada,
se t'han perdut els ulls en l'infinit,
i has escoltat l'oreig entre les branques
com el fraseig d'un vers de metre antic...
No hi ha res mes. Aquí el camí s'acaba.
Detura el pas i encalma l'esperit.
Acluca els ulls. Guarda dins teu la tarda,
el cel, la llum, la resplendor subtil
d'aquest ponent que lentament avança
d'un esclat a un no-res. Principi i fi.

Josep A. Vidal


Octubre, 2008




Ocaso


Esperaste, ao cair da tarde,
a sinfonia de um doce crepúsculo,
a explosão de luz, a diáfana plenitude,
a serenidade que antecede a noite,
com o olhar seguiste o espaço,
perderam-se-te os olhos no infinito,
e escutaste a brisa deslizando entre os ramos
como o escandir de um verso de metro antigo,
Não há mais nada. Aqui acaba o caminho.
Detém o andar e acalma o teu espírito.
Semicerra os olhos. Guarda dentro de ti a tarde,
o céu, a luz, o subtil resplendor
deste poente que lentamente avança
de um esplendor para o nada. Princípio e fim.


(Versão em português de Carlos Loures)
publicado por Carlos Loures às 22:30
link | favorito
Domingo, 23 de Maio de 2010

Has dit que sóc poeta

Josep A. Vidal

Has dit que sóc poeta perquè saps que faig versos,

i sí, és cert, en faig. Consirós, cerco i lligo

els mots, l'un rere l'altre, i aixeco arquitectures

de mètrica insegura, maldestres i inconnexes,

amb rebles i artificis i retòrica abstrusa,

amb ritmes que coixegen i rimes vacil•lants.

Dogmàtics de la rima, matemàtics del metre,

buròcrates del ritme, acadèmics de res,

diran ínclits poetes, tot arrufant les celles

amb un gest de desdeny: "I és d'això, que en dius vers?"

Però, jo seguiré aplicant-me maldestre

a la feina obstinada de lligar mot amb mot,

i cercaré la rima com l'ocell cerca l'aire,

com l'arrel cerca l'aigua furgant en terra eixuta,

com cerca el riu el mar, com la pluja la terra,

com l'alè el moribund...

Com el meu cos el teu, jo assedegat de tu.

I em diré a mi mateix, una i altra vegada,

el nom de cada cosa com una lletania

per ordenar-me el món: la pedra, l'aigua, el foc,

el sol, la terra, l'aire... La vela al mar, la tarda...

I l'horitzó, tan lluny! –Una broma infinita,

la mar i el cel confosos, un rengle de muntanyes...

I el neguit incessant, la set insaciable...

Les pregoneses tèbies del teu si... La mirada

de l'infant, i les llàgrimes; les arrugues del vell,

i el pas del temps, i el buit... La tendresa, l'encís

del teu bes, i l'esclat del meu cos que s'afluixa

i es vessa en el teu cos, tremolós, que m'abraça...

La solitud, el plor, la cambra del malalt,

l'olor de resclosit, la tos, el ronc, l'esput,

la ranera impotent, els ulls esbatanats...

I el ventre afeixugat de la dona prenyada,

i els crits d'infants que juguen al celobert...

La suor del teu cos enganxada al meu cos,

i el teu alè i el meu fonent-se en la besada.

I l'instant que s'esmuny. I la mort, i l'absència...

Potser tenen raó i es soroll de xaranga,

però, no puc estar-me'n.

Els mots em fan present el temps inabastable,

cada instant que hem viscut,

el moment que s'esmuny entre els meus dits com l'aigua,

com la sorra i la pols; com un foc que s'apaga,

com l'infant que vaig ser

-aquell que cavalcava corsers imaginaris,

i encenia fogueres de fullaraca als vespres

i les veia apagar-se amb un estremiment-,

com la veu, com el bes, com la mirada...

Com la mà dels amics que he vist marxar per sempre

i el teu pas amb el meu al caient de la tarda.


Chamaste-me poeta...


Chamaste-me poeta, pois sabes que faço versos,
e, sim, é verdade que os faço. Com rigor, construo
e ligo as palavras, uma após outra, ergo arquitecturas
de insegura métrica, desconexas e trôpegas,


com desperdícios, artifícios e retórica abstrusa,
com ritmos que coxeiam e hesitantes rimas.
Dogmáticos da rima, matemáticos do metro,
burocratas do ritmo, académicos de coisa nenhuma,
dirão os ínclitos poetas, franzindo o cenho,
com um gesto de desdém: “É a isto que chamas versos?”



Porém, continuarei a entregar-me, trôpego, mas teimoso,
à ingente tarefa de ligar palavra com palavra,
procurando a rima como o pássaro procura os ares,
como a raiz procura a água escavando a terra enxuta,
como o rio demanda o mar e a chuva a terra,
e o moribundo o alento…
Como o meu corpo procura o teu, de ti sedento.
E, para mim mesmo, uma e outra vez direi
o nome de cada coisa, como uma litania
para ordenar o meu mundo: a pedra, a água, o fogo,
o sol, a terra, o ar…Uma vela aberta ao mar, a tarde…
E o horizonte, tão distante! Uma bruma infinita,
o mar e o céu confundindo-se, uma sucessão de montanhas…
E o anseio incessante, a insaciável sede…
A profunda quentura do teu seio…O olhar
do menino, as suas lágrimas; as rugas do velho,
a passagem do tempo, e o vazio… A ternura, o encanto
do teu beijo, e a explosão do meu corpo que se distende
e derrama no teu trémulo corpo que me abraça…
A solidão, o pranto, a cama do doente,
O bafo do quarto fechado, a tosse, o ronco, o escarro,
o estertor impotente, os olhos sem pálpebras…
E o ventre carregado da mulher grávida…
Os gritos das crianças brincando no pátio vizinho…
O suor do teu corpo colando-se ao meu corpo
e a tua respiração e a minha fundindo-se no beijo.
E o instante que foge. E a morte e a ausência…


Talvez tenham razão e seja o som da charanga,
mas é inevitável.
As palavras tornam presente o tempo inatingível,
Cada instante que vivemos,
o momento que se esvai como a água entre os meus dedos,
como o pó e a areia; como um fogo que se extingue,
a criança que já fui
- aquele que cavalgava imaginários corcéis,
e fazia fogueiras com as folhas secas,
vendo-as apagar-se com um estremecimento -,
como a voz, como o beijo, como o olhar…
Como a mão dos amigos que vi partir para sempre
e os teus passos com os meus ao cair da tarde.

(Versão portuguesa de Carlos Loures)
publicado por Carlos Loures às 08:00
link | favorito

.Páginas

Página inicial
Editorial

.Carta aberta de Júlio Marques Mota aos líderes parlamentares

Carta aberta

.Dia de Lisboa - 24 horas inteiramente dedicadas à cidade de Lisboa

Dia de Lisboa

.Contacte-nos

estrolabio(at)gmail.com

.últ. comentários

Transcrevi este artigo n'A Viagem dos Argonautas, ...
Sou natural duma aldeia muito perto de sta Maria d...
tudo treta...nem cristovao,nem europeu nenhum desc...
Boa tarde Marcos CruzQuantos números foram editado...
Conheci hackers profissionais além da imaginação h...
Conheci hackers profissionais além da imaginação h...
Esses grupos de CYBER GURUS ajudaram minha família...
Esses grupos de CYBER GURUS ajudaram minha família...
Eles são um conjunto sofisticado e irrestrito de h...
Esse grupo de gurus cibernéticos ajudou minha famí...

.Livros


sugestão: revista arqa #84/85

.arquivos

. Setembro 2011

. Agosto 2011

. Julho 2011

. Junho 2011

. Maio 2011

. Abril 2011

. Março 2011

. Fevereiro 2011

. Janeiro 2011

. Dezembro 2010

. Novembro 2010

. Outubro 2010

. Setembro 2010

. Agosto 2010

. Julho 2010

. Junho 2010

. Maio 2010

.links