Errors meus, infortuni, amor ardent en la meva ruïna es conjuraren; l'infortuni i l'error foren escreix, car, per a mi, amb l'amor només, bastava.
Vaig resistir; però tinc tan present el gran dolor de tot el que passà, que la funesta ira m'ensenyà a no voler mai més ser satisfet.
Tots els meus anys van ser un camí marrat. Vaig fer que la Fortuna castigués les meves mal fundades esperances.
D'amor només vaig veure breus enganys. Qui fos tan poderós, que sadollés el meu Geni punyent amb la venjança!
(Trad.: Josep A. Vidal)
Ja que els meus ulls...
Ja que els meus ulls no es cansen de plorar tristeses, que no es cansen de cansar-me; ja que no es calma el foc, en què abrasar-me pot qui mai jo no vaig poder aplacar:
de conduir-me el cec Amor no deixi a lluny indret, d'on no pugui tornar-ne, i ningú al món no deixi d'escoltar-me mentre ma feble veu no defalleixi.
I si en cims i muntanyes, rius o valls, hi viu la pietat, o si hi ha amor en feres, ocells, plantes, aigües, penyes,
oeixin dels meus mals el llarg relat i es calmi el seu dolor amb el meu dolor; que penes grans són bàlsam de les penes.
O serviço público foi prestado pelo Josep Vidal aos seus concidadãos, dando-lhes a conhecer um grande poeta português, e também à cultura portuguesa, divulgando-a. E foi o Josep quem sugeriu as interpretações de Amália e de Ana Moura. Ó Luís, então a maioria de nós desconhecia em absoluto o Camões, a Amália ou a Ana Moura?