Segunda-feira, 3 de Janeiro de 2011
Quatre Barres - Direcció de Josep Anton Vidal

Escreva aqui o texto que pretende esconder - E não se esqueça de remover esta mensagem

 

Aquest espai, dedicat a tots els amics d'Estrolabio i, de manera molt especial, als que segueixen el nostre bloc des de les terres de parla catalana. Aquí parlarem de cultura lusòfona i de cultura catalana, i de les qüestions i els problemes que ens afecten als uns i als altres.


 

 


 

 

 

 

El 20 de desembre de 1911 va morir Joan Maragall, poeta, periodista, traductor, home d'idees i idealista, militant de les seves idees, defensor i profeta de camins cap a una nova humanitat i un nou humanisme. Les circumstàncias històriques i els fets traumàtics del traspàs del XIX al XX, especialment arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica, l'any 1909, van fer de la seva veu la consciència crítica de Catalunya, amb una transcendent dimensió ètica. La seva mort prematura, als 51 anys, va frustrar el moment de maduresa del poeta, de l'intel•lectual i d'aquest home apassionat, somiador de nous mons, d'una nova Europa –i una nova Hispània– on les "fronteres" –les diferències– no serien motiu de desunió, sinó al contrari, raó d'unió i garantía de cohesió.


El centenari de la seva mort coincideix, amb un any de diferència, amb el 150 aniversari del seu naixement, l'any 1860. Per això, al llarg de l'any que ara acaba i de l'any que comença, Catalunya li ret homenatge.


Defensor apassionat de l'iberisme, va cercar complicitats amb intel•lectuals dels altres pobles peninsulars amb la voluntat de fer néixer un projecte comú basat en el respecte de les diferents identitats dels pobles ibèrics. Una de les veus amb qui va intentar de compartir el seu entusiasme fou la de l'escriptor i filòsof basc Miguel de Unamuno. En la correspondència entre els dos escriptors queda reflectida l'entusiasme perseverant i idealista de Maragall i l'entusiasme fluctuant entre l'idealisme i el fatalisme d'Unamuno.


Ens proposem portar Joan Maragall a aquesta tribuna d'Estrolabio alguna vegada al llarg d'aquest any amb la voluntat de contribuir al seu homenatge. Tant de bo, però, que, a desgrat del pas dels anys i de l'acció de la història –que ha destruït tants ponts i ha enfortit tantes muralles– trobéssim en la veu del poeta un estímul a compartir la reflexió sobre allò que ens uneix i sobre la construcció d'un projecte comú. I m'apresso a fer constar que no em refereixo pas a un projecte d'Estat.


Els lectors trobaran a continuació una de les últimes cartes de Joan Maragall a Miguel de Unamuno, escrita en castellà, malgrat que Maragall emprava també el català en la seva correspondència amb el qui fou rector de la universitat de Salamanca.



Joan Maragall, 1860-1911, e o projecto iberista


Em 20 de Dezembro de 1911 morreu Maragall, poeta, jornalista, tradutor, um homem de ideias e um idealista, militante das suas ideias, defensor e profeta de caminhos rumo a uma humanidade nova e a um novo humanismo. As circunstâncias históricas, circunstâncias e eventos traumáticos na passagem do século XIX para o XX, especialmente após os eventos da Setmana Tràgica, em 1909, transformaram a voz de Maragall numa consciência crítica da Catalunha, com uma transcendente dimensão ética. A sua morte prematura, aos 51 anos, frustrou a maturidade do poeta, do intelectual e do homem apaixonado, sonhador de novos mundos – de uma nova Europa e de uma nova Hispânia – onde as " fronteiras " – as diferenças – não seriam causas de desunião, mas, pelo contrário, factor de união e garantia de coesão.


O centenário da sua morte coincidiu, com um ano de intervalo, com o 150º aniversário do seu nascimento, em 1860. Por isso, durante o ano que agora termina e o ano que começa, a Catalunha lhe presta homenagem.


Apaixonado defensor do iberismo, procurou o envolvimento com intelectuais de outros povos peninsulares com a vontade de dar à luz um projecto comum baseado no respeito pelas identidades dos povos ibéricos. Uma das vozes com que tentou partilhar o seu entusiasmo foi a do escritor e filósofo basco Miguel de Unamuno. Na troca de correspondência entre os dois escritores reflecte-se o entusiasmo pertinaz e idealista de Maragall e o entusiasmo, oscilante entre o idealismo e o fatalismo, de Unamuno.


Pretendemos trazer Joan Maragall a esta galeria de Estrolabio algumas vezes durante este ano com a intenção de lhe render homenagem. Esperamos, no entanto, que apesar da passagem do tempo e a acção da história – que destruiu pontes e reforçou muros – encontremos na voz do poeta um incentivo para à reflexão sobre tudo quanto nos une e sobre a possibilidade de construção de um projecto comum. Apresso-me a dizer que não me estou referindo a um projecto de 'Estado.


Os leitores vão poder ler em seguida uma das últimas cartas de Maragall para Miguel de Unamuno, escrita em espanhol, embora Maragall também tenha utilizado o catalão na sua correspondência com aquele que foi reitor da Universidade de Salamanca.



Barcelona, 5 de marzo de 1911.


Sr. D. Miguel de Unamuno


Muy querido amigo, Hoy he leído su carta a Román Jori publicada en "La Publicidad" del 26 último. Su impresión de mi "Cant espiritual" al lado de su propia obra poética me ha dado una gran sensación de esta alma ibérica en la que yo creo como Vd y... ¿por qué tampoco más? (1) Y, sin embargo, este es el camino de todo lo nuestro, y no hay otro que este para ir ¿a dónde?, no lo sé, ¿a Europa? ¿al África? ¿a una nueva Europa que hagamos nuestra? ¿a un porvenir americano? ¿a un sumirse, como pueblo, como Estado, en lo pasado de la historia, dejando, empero, triunfante encima del presente y del porvenir la mayor gloria de un pueblo, el fin para que se formó, esto es, su espíritu? No lo sé: pero es el único camino para ir con gloria a donde debamos ir, así fuera a la muerte.

Y esta alma ibérica que todavía somos tan pocos en sentir, hay que buscarla hacia adentro: hacia adentro de su Castilla los castellanos, hacia adentro de su Portugal los portugueses, hacia adentro de nuestra Cataluña los catalanes, hasta llegar a la raíz común: y de allí arrancará la España (2) grande, la europea por invasión espiritual; y yo no entiendo otro europeísmo que este que Vd ha predicado ya como un profeta, ni veo otro camino que este. Hacia adentro de cada modalidad hasta encontrar la causa única de las modalidades, su substancia única, y sólo por aquí se va también al humanitarismo, a encontrarse todos los hombres hermanos: ahondando en las diferenciaciones. Cuanto más castizos, más humanos. ¿Por qué no empezar ya con algo concreto, aunque pareciera pequeño?

Una Revista Ibérica, o Celtibérica, escrita indistintamente en nuestras lenguas, de modo que se acabase por leerlas y entenderlas ya indistintamente. Nadie como Vd. podría emprender esto: Vd. tan cercano materialmente y espiritualmente a Portugal; Vd. tan vasco-castellano; Vd. tan discutido, porque en el fondo tan interesante, tan querido aquí. ¿Por qué no, gran amigo? Empecemos.

En esto, como en todo, estoy siempre atento a su palabra y pronto a seguirla. Adiós, buen amigo, y gracias por el estímulo que me ha dado.

Suyo siempre


J. Maragall

 

 

(1) A la primera edició de l'epistolari Unamuno-Maragall (Barcelona, Edimar, 1951) s'hi llegeix: "¿por qué tampoco más?". M'aventuro a plantejar la possibilitat, sense mitjans per comprovar-ho en aquest moment, que l'original digui o vulgui dir "¿por qué tan pocos más?". Si fos així, aquesta pregunta retòrica enllaçaria coherentment, amb la frase inicial del paràgraf següent: "Y esta alma ibérica que todavía somos tan pocos en sentir..." (J.A.V.)


(2) Demano disculpes als lectors per fer aquí un aclariment que potser és, per a molts, una obvietat o un error, però vull dir que amb la paraula España Maragall al•ludeix a un ens encara inexistent, atès que considera fracassada l'Espanya contemporània –i amb això es vincula a l'anomenada "generació del 98". Maragall fa referència a una "Espanya" com a idea abstracta, com a referent simbòlic i expressió profètica d'un iberisme o un europeisme sense precisions. (J.A.V.)

 

El "Cant espiritual" de Joan Maragall

Joan Maragall va escriure "Cant espiritual" entre el 1902 i el 1910. El poeta va morir el 1911, a l'edat de cinquanta-un anys. Reproduïm a continuació el poema seguit de la traducció portuguesa d'Henriqueta Lisboa (1). Finalment, el lector hi trobarà un extracte d'un article d'Arthur Terry sobre la poesia de Joan Maragall.

Cant espiritual

 

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,

què més ens podeu dâ en una altra vida?

 

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m'he donat, Senyor, i el cor

que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

 

Amb quins altres sentits me'l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l'eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

 

Aquell que a cap moment li digué "Atura't"

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria

aturar tants moments de cada dia

per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest "fê etern" és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra l'ombra només del temps que passa,

la il·lusió del lluny i de l'a prop,

i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

 

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

aquesta terra amb tot lo que s'hi cria,

és ma pàtria, Senyor; i no podria

ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s'atura

me'n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucà'ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; prô on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quant finga aquella hora de temença

en què s'acluquin aquests ulls humans,

obriu-me'n, Senyô, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia'm la mort una major naixença!

 

Joan Maragall

 

 

Canto espiritual

 

Se o mundo é já tão belo, contemplado

de vossa paz, Senhor, com os olhos plenos,

que mais podereis dar-me na outra vida?

 

Por isso tão zeloso de meus olhos

e de meu rosto estou e deste corpo

que me destes e deste coração

que o segue sempre... E temo tanto a morte!

Pois, com que outros sentidos poderei

ver este azul do céu que se derrama

por sobre os montes e esse mar imenso

e esse sol que fulgura em toda parte?

Dai-me a estes sentidos paz eterna:

não buscarei mais céu que o céu azul...

 

 

Àquele que jamais disse a um instante

sem ser da morte o derradeiro:  —Pára! —

não compreendo, Senhor. A mim, quem dera

tantos momentos retornar ao dia

para em meu coração eternizá-los!

É esse eternizar, acaso, a morte?

Porém então,a vida que seria?

Apenas sombra do momento efêmero,

aparência do próximo ou longínquo,

resumo enganador de quanto é pouco

ou muito ou demasiado? Pios então,

tudo o que encerra o mundo não é tudo?

 

Mas não importa. Seja como for,

esta terra tão vasta e singular,

tão temporal como o que nela vive,

Senhor, é minha pátria. E não podia

ser também uma pátria celestial?

Homem sou. Com razão minha medida

de ser e de esperar é humana. Aqui

se detém minha fé, minha esperança.

Me culpareis por isso na outra vida?

 

Mais além vejo o céu, vejo as estrelas

e lá quisera ser humano ainda.

Se a meus olhos as coisas haveis feito

tão belas e para elas meus sentidos

haveis criado, por que desprezá-las

e o mistério inquirir? Se para mim

outro mundo não há como este mundo?

 

Eu sei que estais, Senhor, mas onde, onde?

Quem o soubera! Tudo quanto vejo

em minha alma reflete a vossa imagem.

Deixai-me pois pensar que estais aqui.

E ao chegar o momento tão temido

em que se fecharão estes meus olhos,

abri-me outros, Senhor, outros maiores

para não ver vossa face resplendente.

Seja-me assim a morte maior vida.

 

Joan Maragall

Tradução de Henriqueta Lisboa

 

El "Cant espiritual" en la poesia de Joan Maragall

 

En un article titulat "La poesia de Joan Maragall", publicat en Journal of Catalan Studies. Revista Internacional de Catalanística, l'any 2001 (http://www.uoc.edu/jocs/4/articles/therry/index.html), Arthur Terry (2) comenta el Cant espiritual de Joan Maragall amb aquestes paraules:

«Vist de conjunt, el 'Cant espiritual' és un poema que tracta de la immortalitat personal, o sigui, dels termes en què és lícit imaginar la perdurabilitat després de la mort. [...] Qualsevol que sigui la veritat, el poema, malgrat l'opinió d'alguns crítics, no afirma definitivament cap posició religiosa ni filosòfica. El que Maragall afirma clarament és el goig que experimenta en la bellesa natural tal com els sentits la perceben, ensems amb la sensació de trobar-se arrelat a l'experiència humana i terrestre. Un tal goig no té res d'hedonisme: Maragall no vol dir: 'la terra afalaga els meus sentits', sinó 'la terra és bella als ulls del cristià que ja ha experimentat quelcom de la pau divina': '... si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre'. També és conscient que els seus mateixos sentits -que vol perpetuar- procedeixen de Déu: 'el cos que m'heu donat'. En canvi, el que li torba és pensar que la vida terrenal, fins i tot quan els seus plaers semblen tenir una sanció divina, resta desvalorada per la mort i per la necessitat de creure en una existència sobrenatural que és totalment diferent d'aquesta.

»Més endavant Maragall s'imagina una manera de resoldre aquest conflicte mental:

 

aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor, i no podria
ésser també una pàtria celestial?

 

»I aquesta pregunta és justificada per un altre: 'Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?'. Puix que les coses creades li són un record de Déu ('tot lo que veig se vos assembla en mi...'), no podria ésser que Déu fos present en una certa manera en la terra? I en els últims versos del poema, Maragall prega que sigui així. D'aquesta manera, la vida dels sentits podria seguir sense interrupció; la mort no seria un acabament, sinó 'una major naixença'.

»Tanmateix, aquest resum deixa de banda algunes consideracions importants. [...]

»Segons sembla, cap crític no ha examinat les implicacions filosòfiques de la tercera estrofa [...] De fet, en aquesta estrofa dos corrents d'idees vénen a associar-se l'un amb l'altre. El primer ve de l'al·lusió al Faust de Goethe: 'Aquell que a cap moment li digué "Atura't" / sinó al mateix que li dugué la mort, / jo no l'entenc, Senyor...'. (Al drama goethià, és el mateix Faust que ho diu.) Aquí, sembla dir que les experiències que donen valor a la vida són les que resten a la memòria. Al mateix temps, la manera amb què Maragall representa la memòria té una certa ambigüitat que forma part del seu dilema personal d'aquesta època. La resta de l'estrofa elabora aquest dilema, tot introduint la idea d'un univers en que tot resta determinat per endavant:

 

O és que aquest 'fê etern' és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot és tot?

 

»Maragall presenta aquest altre concepte de l'univers només per a rebutjar-lo en els versos que segueixen. A primera vista pot semblar que només manipula el símbol de Faust, bé que podria haver-hi una influència de Spinoza, que ell havia llegit l'any 1908. Malauradament, no tenim cap prova directa de la seva reacció davant Spinoza, Però no pot haver llegit moltes pàgines de Spinoza sense haver trobat la seva frase famosa de Deus sive natura, en què afirma que Déu i la natura són idèntics, i que l'univers es compon d'una sola substància. En un cert punt llegim que 'no és la natura de la raó considerar les coses com a contingents, sinó com a necessàries'. I d'aquí Spinoza dedueix que 'és sols per mitjà de la imaginació que mirem les coses com a contingents en relació amb el passat i el futur'. Aquesta darrera frase ens acosta a Maragall: per a la raó, 'tot ho és tot', puix que per a la raó no existeix cap contingència. Les distincions i les diferències són només aparents, malgrat que puguin semblar reals a la imaginació. Altra vegada ens acostem al sentit del poema:

 

[Fóra la vida] la il·lusió del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè tot ho és tot?

 

»Com en d'altres ocasions, és difícil de determinar si es tracta o no d'una influència concreta. Si és veritat això que acabo de suggerir, reforça la impressió que Maragall vol defensar la imaginació contra l'intel·lecte. A més, seria interessant trobar-lo en l'acte de rebutjar el concepte spinozià, ja que aquells crítics que han subratllat el panteisme del poema -una interpretació que Maragall no volia acceptar- semblen atribuir-lo precisament a una predilecció per les idees de Spinoza.»

(1)   Traducció extreta de http://www.antoniomiranda.com.br/iberoamerica/espanha/jaun_maragall.html, que al seu torn declara com a font l'obra: Henriqueta Lisboa – Poesia traduzida (Belo Horizonte: Editora UFMG, 2001)

 

(2)   Arthur Terry (1927-2004). Crític literari anglès. Fou una autoritat en poesia catalana moderna. Entre els seus treballs destaquen La poesia de Joan Maragall (1963), Catalan Literature (1972) i una antologia de poemes d'Ausiàs Marc amb traduccions angleses (1976). President de l'Anglo-Catalan Society (1962-65) i de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1982-88), el 1995 li fou atorgat el Premi Internacional Ramon Llull. [Extret de l'entrada "Artur Terry" de la Gran Enciclopèdia Catalana (http://www.enciclopedia.cat/).]

 

J.A.V.

 

 




publicado por Carlos Loures às 09:00
editado por Luis Moreira às 15:59
link do post | comentar

EDITORIAL
AUTORES
Adão Cruz

Adriano Pacheco

Alexandra Pinheiro

Andreia Dias

António Gomes Marques

António Marques

António Mão de Ferro

António Sales

Augusta Clara

Carla Romualdo

Carlos Antunes

Carlos Durão

Carlos Godinho

Carlos Leça da Veiga

Carlos Loures

Carlos Luna

Carlos Mesquita

Clara Castilho

Ethel Feldman

Eva Cruz

Fernando Correia da Silva

Fernando Moreira de Sá

Fernando Pereira Marques

Hélder Costa

João Machado

José Brandão

José de Brito Guerreiro

José Magalhães

Josep Anton Vidal

Júlio Marques Mota

Luís Moreira

Luís Rocha

Manuel Simões

Manuela Degerine

Marcos Cruz

Maria Inês Aguiar

Paulo Melo Lopes

Paulo Rato

Pedro Godinho

Raúl Iturra

Rui de Oliveira

Sílvio Castro

Vasco de Castro

Contacte-nos
estrolabio(at)gmail.com
últ. comentários
OláEu sou Ibrahim Mohammed do Emirado árabe unido,...
Eu sou um disposo privada de um fons de that em ro...
Eu sou um disposo privada de um fons de that em ro...
Potrebuješ pôžičku? Máte nízke kreditné skóre a ne...
Atenção; Você é um homem de negócios ou uma mulher...
Viveu bastantes anos em Portugal, mais precisament...
Empréstimo e InvestimentoOlá a buscar um empréstim...
No dia 08/01/1974, faleceu o furriel Zeca Rachide,...
Cheguei aqui pelo link no blogue O Cantinho da Jan...
Apply now for all kinds of loans and get it urgent...
pesquisar neste blog
 
posts recentes

De 26 de Setembro a 2 de ...

As minhas novas pegadas (...

A viagem dos argonautas

Portugal, a União Europei...

Políticos que cumprem ! P...

O Ministro Gaspar

Anima ver o lado positivo

Palavras Interditas - por...

Os jornais e as notícias ...

Summer Time - Ella Fitsge...

arquivos

Setembro 2011

Agosto 2011

Julho 2011

Junho 2011

Maio 2011

Abril 2011

Março 2011

Fevereiro 2011

Janeiro 2011

Dezembro 2010

Novembro 2010

Outubro 2010

Setembro 2010

Agosto 2010

Julho 2010

Junho 2010

Maio 2010

tags

todas as tags


sugestão: revista arqa #84/85
links